L’alpinisme autèntic davant la muntanya de consum

Marc Toralles va pensar un dia que la vida li podia oferir més, i llavors va descobrir l'escalada, va deixar l'empresa on treballava, va estudiar per fer-se guia d'alta muntanya i ara viu per recórrer el planeta escalant muntanyes elevades. Però no de qualsevol manera: l'experiència només és real quan el compromís també ho és. Tots els alpinistes com Toralles saben que per tenir èxit en els cims elevats no n'hi ha prou amb entrenament físic i mental, habilitat, coneixement del mitjà, capacitat de patiment i temps. En última instància sempre caldrà sort per escapar-se dels capricis del destí. Res explica per què una roca que es desprèn impacta al cap d'un i no en el del company, que és a tot just mig metre, per què un pont de neu cedeix després que l'hagin trepitjat la resta d'expedicionaris o per què una placa de gel per on han passat sis esquiadors cedeix i engoleix el setè. Els alpinistes assumeixen que per més seriosos, metòdics, tècnics i forts que siguin, la seva ambició (imprescindible per arriscar-se) sempre es veurà confrontada a la seva bona fortuna.

Toralles, de l'equip Black Diamond, va escalar al juny una de les rutes més exigents del Denali, i fa pocs dies que acaba de signar la primera ascensió en estil alpí del pilar sud de la punta est del Tengi Ragi Tau (6.660 metres, al Nepal). L'estil alpí, una aposta minimalista i sense xarxa, consisteix a atacar la muntanya amb l'equipament imprescindible per escalar, dormir i baixar... viu. En aquest cas, una tenda mínima per a tres, material d'escalada, un fogó, gas i menjar.

Realment, només una successió de caramboles, contratemps i canvis de plans sobre la marxa expliquen que Torralles i els seus dos companys (el també català Roger Cararach i el guipuscoà Alberto Fernández) acabessin amb èxit la seva expedició. El trio apuntava cap a la cara oest de la muntanya, sense ascensions prèvies, però un equip francès i un altre de nord-americà (aquest últim havia intentat la paret en dues ocasions) tenien les mateixes intencions. Torralles i els seus companys buscaven solitud i no volien competir amb ningú, així que es van fabricar un nou objectiu sobre la marxa, una via tècnica que transcorre per un pilar de roca i culmina amb 250 metres d'aresta nevada.

Quan gairebé havien completat la seva aclimatació, van descobrir que la seva única tenda de campanya havia desaparegut. L'havien robat d'un dels dos dipòsits que tenien amagats a la muntanya. Cararach va sortir corrents vall avall, sabent que només un grup de trekking havia passat per la zona i havia de ser per força el responsable del furt. Torralles i Fernández van anar a comprovar que el segon dipòsit estigués intacte. Després d'una persecució de 30 quilòmetres, Cararach va trobar la tenda a la motxilla d'un portador, però el contratemps els va fer perdre dies i els va obligar a disputar una lluita contra rellotge per evitar que el mal temps els sorprengués en altura.

La dificultat del traçat, tècnic i vertical, va alentir molt l'avanç dels alpinistes. Després de dos vivacs en els quals amb prou feines van trobar espai per a una tenda on van descansar amuntegats, la fi de les dificultats els va col·locar als peus de l'aresta de neu, aparentment un passeig cap al cim. Però van tenir un ensurt. La neu, tan inconsistent com el sucre, no permetia col·locar assegurances fiables: si un queia, segurament la corda arrossegaria també la resta. Va ser el torn de Torralles: “Clavava tot just una estaca a la neu, i m'hi recolzava per progressar fins a clavar-ne una altra. Va ser un horror, no m'hauria imaginat mai que faria escalada artificial sobre estaques de neu”.

Van haver de passar una tercera nit a l'aresta, fent gairebé obres d'enginyeria per instal·lar la tenda. Però els moments més tensos van arribar en el descens. Van decidir baixar per la mateixa ruta, però la inconsistència de la neu no deixava marge per col·locar ancoratges segurs des d'on poguessin despenjar-se. Finalment, van abandonar com a mesura de seguretat les quatre estaques d'alumini que tenien i una bossa plena de neu que van enterrar a la neu… per despenjar-se'n.

Quan van arribar a la roca, van poder abandonar punts de seguretat molt més fiables i en un dia van desfer el recorregut de 1.100 metres de desnivell. L'última sorpresa va ser descobrir que un equip francès havia obert el 2005 aquesta mateixa ruta. Els va quedar el consol de ser els primers a repetir-la millorant l'estil: als punts on els francesos van escollir reduir el compromís al mínim, ells van preferir cenyir-se a l'estil alpí, el més pur. Ningú dubta que la seva ha estat una de les millors activitats de l'any a l'Himàlaia, oxigen per a una manera de fer muntanya tan autèntica com allunyada dels focus després de la mediàtica conquesta dels 14 vuitmils en sis mesos per part del nepalès Nirmal Purja.