Inés Arrimadas, el vol de la musa antiprocés

Potser perquè les eleccions del 28 d'abril són molt a prop, Inés Arrimadas (Jerez, 1981) ha trepitjat l'accelerador fins a Waterloo (Bèlgica). Després d'acudir la setmana passada a Amer (Girona), el municipi de Carles Puigdemont, la política, acompanyada dels seus fidels, la majoria diputats, es plantarà avui davant del número 34 de l’avenue de l’Avocat, on hi ha la “Casa de la República”, per dir que aquesta no existeix. No preveu reunir-se amb l'expresident, el qual ha titllat mil vegades de “colpista” i no se sap què farà: si segueix el mateix guió que ha seguit als pobles catalans que ha visitat, governats per independentistes, s'envoltarà d'un rusc de càmeres, farà declaracions i al so d'uns aplaudiments cridarà: “llibertat, llibertat, llibertat!”. La Moncloa diu que no és un acte assenyat. Però la precampanya ja ha arrencat i Arrimadas, guiada per Albert Rivera, ja ha anunciat que creuarà el Rubicó per fer el salt a la política espanyola.

El partit no ha aclarit encara si aquest serà un dels últims mítings d’Arrimadas com a líder de l'oposició a Catalunya, atès que està cridada a tasques més elevades per aspirar a La Moncloa. Sigui com sigui, res aturarà aquesta gaditana, que presumeix d'haver aconseguit una cosa que semblava impossible: que un partit no nacionalista guanyés a Catalunya –en els comicis del 21-D per primera vegada amb el 25% dels vots i 1,1 milió de vots– i contribuir a desbancar el PSOE de la Junta d’Andalusia juntament amb el PP i Vox. “I no sé quina de les dues coses és més difícil”, va exclamar fa una setmana Arrimadas, a Barcelona, davant l'eufòria dels seus seguidors, custodiada per Rivera i la senadora Lorena Roldán, candidata a succeir-la en el càrrec.

Considerada per part dels ciutadans antiprocés com una espècie de musa i com la personalització de Cruella de Vil pels independentistes, que ja celebren la seva marxa, Arrimadas deixarà a Ciutadans de Catalunya un esvoranc de proporcions encara més grans que el buit que va deixar  Albert Rivera quan va marxar a Madrid i va nomenar aquesta lletrada, establerta a Barcelona, ja aleshores una eficaç i solvent diputada, cap de llista per a les eleccions catalanes del 27 de setembre del 2015. Junts pel Sí, que després pilotaria juntament amb la CUP el referèndum il·legal, va sumar 62 escons però Arrimadas ja va fer un pas sonat en passar de 9 a 25 la qual cosa la van convertir en segona força i va superar el PSC.

Va ser el seu primer avís. Treballadora incansable, aplicada i perfeccionista –alguns dels seus rivals diuen que és millor que Rivera-, Arrimadas, omnipresent en els mitjans, que es defineix com a andalusa i catalana, va llaurar la seva carrera esgargamellant-se i utilitzant un fuet contra el procés fins a aconseguir un sorpasso tan històric com amarg en els comicis del 2017 celebrats després de l'1 d'octubre. Va guanyar –36 sobre 135 diputats– però va quedar tan lluny de la majoria absoluta (68) –70 independentistes– que no va sumar ni tan sols amb els comuns d’Ada Colau. Durant aquest llarg any, Arrimadas va dinamitar els ponts amb els secessionistes però tampoc va trenar complicitats amb els socialistes i molt menys amb els populars als quals va negar la cessió d'un diputat per formar grup propi. Va resistir de forma granítica en ignorar la insistent petició del bipartidisme que es postulés a la investidura –“Per què?”, es va preguntar, “Per perdre?”– malgrat que un any abans Ciutadans va animar sense desmai i sense èxit un afeblit Mariano Rajoy a fer el mateix al Congrés. Ràpida i hàbil de reflexos, ara nega amb naturalitat argumental que Ciutadans hagi pactat amb Vox perquè el partit d'extrema dreta no és al Govern de la mateixa forma que va acusar Puigdemont d'estar en mans de la CUP. “Les crítiques? Si m'han dit feixista!”, diu impassible. No va acudir a la manifestació de Colón. “Va ser molt llesta quan va dir que havia perdut un avió”, llisca un veterà socialista.

Amb una política d'assetjament i enderrocament contra Quim Torra, amb qui no ha volgut reunir-se i Roger Torrent, president del Parlament –els ha portat als tribunals–, Arrimadas va radicalitzar la seva acció arran de la moció de censura guanyada per Pedro Sánchez a qui acusa d'haver “humiliat” els catalans. El seu verb és àcid i va sorprendre quan va dir que els polítics independentistes són a la “trena” i que el Parlament està “xapat” o quan va començar al juliol a enretirar llaços grocs, cosa que no fa ni el PP. La seva estratègia efectista passa per exhibir una bandera espanyola des del faristol, exemplars del Quixot o cartells dient que la República no existeix. Aquests gestos fan tant les delícies dels seus fidels com desconcerten els contraris fins al punt que han encunyat la fórmula de fer un “Tortosa”, en al·lusió a l'actitud de molts veïns d'aquesta ciutat que van decidir ignorar el que entenien com una provocació.

Casada amb Xavier Cima, advocat i exdiputat convergent que treballa a Madrid, els que la coneixen bé diuen que fa equip i que contra el que pugui semblar no té afany de protagonisme perquè tot ho fa pel seu projecte. Troba a faltar la seva família a Jerez, llegir novel·les i viatjar. No és estrany que tregui temps a la nit per anar al gimnàs. Sense aliats a Catalunya –“No ha negociat res”, diuen al PSC; “Més que un partit, és un moviment”, li retreuen al PP– no és tampoc estrany que pensi en el Congrés. Possiblement, Catalunya li ha quedat petita i, al capdavall, va demanar al desembre alçant una cartolina amb el número 155 que intervinguessin l'autonomia.