L’excusa del VAR

El VAR ha tornat a ser el protagonista de la darrera jornada de Lliga. Ni el Getafe ni el Madrid van pair les seves derrotes i es van queixar del videoarbitratge amb un punt de raó i també amb una certa demagògia, la millor manera de justificar per què van perdre contra el Barça i la Reial Societat.

José Bordalás, l’entrenador del Getafe, fa bé de denunciar que l’àrbitre els va privar d’un gol que semblava legal quan el marcador era d’empat a zero i, per tant, va condicionar el partit amb el Barcelona. I ho va remarcar perquè no és la primera vegada que el seu equip se sent afectat a la Lliga.

Hi ha hagut jugades en què el VAR ha perjudicat certament el Getafe. El que no diu Bordalás és que si el VAR s’apliqués al joc i no només a determinades accions a les àrees, el seu equip seria dels més sancionats, perquè trampeja els partits, és reincident en les faltes i fa la vida impossible a rivals com el Barça.

També s’entenen les queixes de futbolistes com ara Modric, perquè el croat no fa bandera de les errades arbitrals, sinó que les inclou com un argument més dels molts que expliquen el mal moment del Madrid. L’autocrítica de Modric contrasta en aquest sentit amb la denúncia de Sergio Ramos.

“Tot i que no parlo de premeditació, el que ha passat et fa pensar molt”, ha deixat anar el capità del Madrid després del penal que no van xiular a Vinicius i de l’expulsió de Lucas Vázquez. El VAR no acaba de fer el pes a equips que desperten un cert temor reverencial, com ara el Madrid.

Els àrbitres sempre s’hi miraven més a l’hora de sancionar l’equip poderós quan no existia el VAR. Ara, en canvi, estan més exposats a ser penalitzats i també a sentir-se perjudicats per un instrument que es va imposant a poc a poc a totes les lligues i que també ha acabat per acceptar la Lliga de Campions.

L’impacte que tindrà no serà en qualsevol cas homogeni, sinó que dependrà de cada país, com ha dit Piqué. “Amb VAR o sense, aquí sempre hi haurà polèmica; ens agrada. Per això hi ha programes que només venen polèmica i són els que més èxit tenen. Això va amb el país, és cultural”, en referència a la Lliga.

L’èxit de la informació esportiva al nostre país s’explica precisament per la seva capacitat per informar i sobretot per entretenir a partir de la discussió i la confrontació adobada per la rivalitat i també per l’enfrontament, especialment manifesta en el contenciós Barça-Madrid.

A vegades fa la sensació que als estudis i als platós, i també a les portades dels diaris, es representa una obra de teatre en la qual el públic pren partit, o s’hi sent representat, sense miraments; hi ha barra lliure a les tertúlies per dir fàstics perquè l’opinió no penalitza, tant hi fa que sigui banal o nociva.

I és terreny adobat per deixar anar el gas sentimental des que la premsa esportiva ha estat substituïda majoritàriament per la premsa de club, de manera que no es pot dubtar i, en canvi, s’imposa el sentit de pertinença, la militància i el hooliganisme, un paisatge que afavoreix la polèmica de què parla Piqué.

També és veritat, en qualsevol cas, que paral·lelament s’ha desenvolupat un periodisme més especialitzat, interessat en el joc, disposat a parlar amb els futbolistes i els entrenadors des del coneixement sense faltar el respecte a ningú, professionals anomenats analistes que parlen sense crits sobre el VAR.

No es tracta tampoc de posar-los en valor precisament perquè es desmarquen dels periodistes, com si aquests fossin els dolents. Les seccions més riques són aquelles que combinen els uns amb els altres i saben trobar el to de cada cosa, sense enganyar ni crear falses trifulgues com diria Piqué.

Tal com passa amb moltes de les noves eines, el VAR pot ser-ne una que beneficiï el futbol sempre que se’n faci un bon ús per part dels àrbitres i també dels periodistes, cosa que requereix un seguiment, una contextualització i un estudi que va més enllà de posar el micròfon i donar volada al que diuen Ramos o Bordalás.