Skufca: “Jo no gaudeixo especialment de les victòries, pateixo les derrotes”

Emiliano Skufca encara està en procés de digestió després de la derrota a la final de pala curta en un últim set d’infart (10-15, 15-12, 10-8). Amb 41 anys, el Mundial de pilota de Barcelona que acaba aquest dissabte serà el seu últim campionat del món. “I això espanta”, assegura amb amargor. Skufca viu a Barcelona des dels 25 anys, on va arribar procedent de l’Argentina “per buscar-me la vida”, i és l'únic jugador de la selecció espanyol resident a Catalunya. “Aquests dies he jugat a casa”.

Pregunta. Com és el dia després de perdre una final?

Resposta. Estàs tocat. Havíem guanyat el mateix rival a la fase de grups. Vam començar molt bé al primer set, però vam baixar el pistó, i vam perdre per detalls. Quedes decebut.

P. La gestió emocional en una final deu ser clau.

R. Vius una situació de caos emocional: ara estàs en efervescència, i de cop veus que t’atropellen. Necessites gestionar a través del joc, punt a punt, però no és fàcil. Hi havia molt enrenou a totes bandes: vam reclamar diverses decisions a l’àrbitre i, el saguer francès m’increpava a mi. Potser tot plegat acaba afectant-te.

P. Quina relació ha de tenir una parella d’esportistes que competeix a l’elit.

R. El més important és que tothom visqui l’esport de la mateixa manera. Jo el visc al màxim. Com va dir Federer, m’agrada guanyar perquè odio perdre. Jo no gaudeixo especialment les victòries, pateixo les derrotes. Si jugues amb una persona que no entén l’esport com tu, és més complicat. En el cas de la final, amb Gaubeka [el seu company] hem coincidit poc perquè ell és professional.

P. L’amistat entre jugadors ajuda?

R. Depèn, no té per què. És transcendent que hi hagi confiança mútua i conèixer-te.

P. És fàcil culpabilitzar un company en la derrota?

R. Això passa sempre. Al final, a vegades es busquen les culpes on sigui. Però això és un esport de parelles i segons com jugui un, afecta a l’altre i en el resultat. Jo he jugat partits dolents... la culpa sempre és compartida.

P. Vostè competeix amb 41 anys contra jugadors 15 i 20 anys més joves.

R. Jo treballo 8 hores diàries en una empresa, i quan surto vaig al gimnàs i a fer la preparació física. Durant la setmana dedico dos dies a la tècnica. Em preparo bastant i per això puc aguantar partits com els de divendres, que va ser una pallissa, però jo no soc professional.

P. I com s’explica que un aficionat estigués a dos punts de ser campió del món?

R. Aquest és un esport on la majoria estem en la mateixa situació. De professional, n’hi ha pocs. La majora de jugadors necessiten treballar i buscar espais al temps lliure per la preparació.

P. Quin és el camí d’un argentí que arriba a Barcelona per jugar a la pilota basca?

R. Vaig arribar a buscar-me la vida, a trobar feina, als 25 o 26 anys. Vaig anar a la federació per matar el temps, i a través de diferents persones, vaig començar a entrenar i a jugar. M’ho passava bé, i em vaig incorporar al CN Barcelona. Això enganxa.

P. T’anomenaven el Messi de la pilota.

R. Sí (riu), és una lloança, però res més lluny de la realitat. El vaig conèixer un dia el 2011. Vam anar a la Ciutat Esportiva i vam estar parlant 10 minuts, també amb en Zubizarreta. Messi va agafar la pala i va dir: “Això pesa molt!”. Tothom està acostumat agafar raquetes de pàdel o tennis, i la nostra pesa el doble.

P. Després del partit vas anunciar que no disputaries cap altre Mundial.

R. Amb 41 anys, el cos no dona per més. No he tingut l’opció de vèncer l’or. El proper Mundial tindré 45 anys, imagina’t.

P. Espanta la retirada?

R. Sí, la veritat és que sí. Penses que amb 41 pots jugar, però... Espanta perquè això m’agrada, i un Mundial és la cita que estàs esperant durant quatre anys. I amb 45 anys que tindré, cal renunciar. I és difícil, sí. Seguiré competint, però arribar al proper Mundial serà complicat.

P. Com ha estat jugar a Barcelona?

R. En aquest Mundial m'he sentit com si jugués a casa. Més còmode no he pogut estar.