El comiat sense fi d’Andrés Iniesta

Andrés Iniesta escolta molt, pregunta força i fins i tot es diverteix una mica amb la informació que genera el seu futur des que va anunciar que se n’anava del Barça. N’hi va haver que fins i tot van explicar com era la ciutat xinesa on es traslladaria, però també n’hi ha que el situen a Austràlia o els Estats Units, mentre que d’altres el veuen al Japó. A qualsevol l’incomodaria tanta incertesa, i fins i tot pot ser que s’arribi a preguntar si el jugador no es va precipitar en el seu comiat sense haver tancat abans un acord amb un club que no sigui d’Europa. L’encara capità barcelonista, però, riu i s’interessa per les notícies, sorprès quan algú descobreix alguna cosa que suposava reservada, entusiasmat amb els elogis que recull el seu futbol de seda a la Lliga.

No sembla gens neguitós, com si la bola del món fos com la pilota amb què jugava de nen a Fuentealbilla, amb la diferència que ara és cap de família i al seu voltant gira la vida dels Iniesta. L’Andrés no va tenir infància, reclòs des dels 12 anys a la Masia, mentre la seva germana i els seus pares es desvivien perquè pogués fer realitat el somni de debutar al Barça. La Maribel donava un cop de mà al bar, sempre sol·lícita, perquè el seu germà pogués jugar a futbol; el José Antonio anava de bastida en bastida, convençut que el seu fill seria el futbolista que ell no va poder ser; i la Mari plorava consternada des de la distància perquè el seu fill estimat aguantés a Barcelona.

“Vaig tenir una sensació d’abandonament, de pèrdua, com si m’haguessin arrencat alguna cosa de dins (…) Vaig haver de separar-me de la meva família, no sentir-los a prop (…). Ho vaig triar jo, és veritat, però se’m va fer…”, va escriure l’Andrés en la seva autobiografia per explicar la seva arribada a la Masia. Aquell, el dia d’entrada, va ser el pitjor de la seva vida, de la mateixa manera que el d’ara, el de sortida, 22 anys més tard, li ha suposat un alliberament. Avui sent que no seria honest amb ell mateix ni amb el Barça si continués un any més al club, encara que se’l vegi més titular que mai, com si fos aquell adolescent que Guardiola va assenyalar com l’estrella del futur a la Copa Nike.

El mural de la seva carrera és ple d’imatges que auguraven l’excels futbolista i la bona persona que és avui, després de marcar un gol a Stamford Bridge que va iniciar l’etapa de més èxits del Barça (2009) i de fer el gol que li va donar a Espanya el títol de campiona del món que li faltava després de regnar a Europa (2011). Iniesta era la cara amable dels nens blaugrana que cantaven nadales, va ser la icona del planter quan una representació de l’entitat va ser rebuda pel Papa amb motiu del centenari del Barça i va formar part del grup barcelonista que el 2007 va visitar Nelson Mandela.

Al culer Iniesta se l’estimen fins i tot a l’Espanyol i al Madrid. L’únic camp on el xiulen sense que se sàpiga per què és San Mamés, mentre que al seu pare li deien curiosament Dani perquè era un jugador semblant al que va ser davanter de l’Athletic. El José Antonio es dedica a les Bodegas Iniesta des del 2009. Vol assegurar el futur de l’empresa perquè el vi no sigui una preocupació per a l’Andrés i sí una ocupació per a la Maribel. La mare Mari, mentrestant, vigila que tot rutlli a casa.

La reina a Esplugues i a Fuentealbilla és Anna Ortiz, “la persona més meravellosa que m’he trobat a la meva vida, la que em fa feliç cada dia i amb qui ens hem regalat tres tresors” –la Valeria, el Paolo Andrea i la Siena–, en paraules de l’Andrés. Tres fills exigeixen una atenció continuada i l’Anna, estudiant de Dret i una nedadora excel·lent, ha aparcat la feina d’assessora d’imatge, de moda i d’interiorista i decoradora que la va portar a col·laborar en l’estudi Coton et Bois. L’Anna i l’Andrés es van conèixer durant la revetlla de Sant Joan del 2007 al pub El Teatre de Mataró, es van casar a Tamartit el 2012 i avui s’admiren i es llancen floretes mútuament i públicament, com es va veure el dia que el jugador va anunciar que marxava del Barça.

El d’Iniesta sembla un comiat sense fi, tan a gust com se sent, i el repàs de la seva vida té el color d’un conte de fades si no es posa el focus en el temps que va trigar a ser titular, en la pèrdua del que havia de ser el seu fill Andrés o en el pou sense fons en què va caure abans de la final del Mundial 2010. Però passa que Andrés Iniesta s’ha passat la vida repartint caramels, com va dir Frank Rijkaard, i, mentre diu adeu, ningú li fa cap retret, sinó paraules de gratitud, almenys fins que digui on marxa.