Iniesta: “És la meva última temporada al Barça, ja no podria donar el millor de mi”

Pi, pi, piiiiii. S'ha acabat el partit d'Andrés Iniesta (Fuentealbilla, Albacete, 1984) com a blaugrana, el partit de la seva vida, el duel que li ha valgut el reconeixement universal del planeta futbol i l'afecte de tots els qui aprecien la pilota. Educat, sobri, respectuós, senzill i també competitiu com pocs, el 8 del Barça tanca perquè vol aquesta etapa –“una era”, que va exposar el president Josep Maria Bartomeu– al Camp Nou després de 22 anys –16 al primer equip– de futbol de saló, amb frac i corbata, perquè amb les seves conduccions i facilitat per descomptar rivals i entendre's amb els seus companys ha conquistat 31 títols que aquest cap de setmana en poden ser 32 amb la consecució d'una Lliga que difícilment se li escaparà.

De bon matí, Iniesta ha reunit la plantilla al vestidor, també el cos tècnic i els treballadors de la ciutat esportiva. Amb llàgrimes, els ha dit  adeu, fins a una altra, perquè ja no es veia al Barça. Ha rebut aplaudiments i copets a l'esquena, també abraçades i tot l'afecte. Unes hores més tard, després de l'entrenament, s'ha omplert més que mai la sala de premsa de la ciutat esportiva, fins i tot més que en les prèvies de Champions.

Reservades les dues primeres files per al Barça, aviat hi han desfilat els auxiliars del cos tècnic, també l'àrea esportiva encapçalada pel director de futbol Pep Segura i el secretari tècnic Robert Fernández, a més de Jan Urbano. S'hi ha sumat poc després la directiva, amb el director de les seccions professionals, Albert Soler, el CEO Òscar Grau, i el vicepresident esportiu, Jordi Mestre, i més tard el president Josep Maria Bartomeu i el responsable de l'àrea de futbol, Javier Borda.

De tots ells, no obstant això, no s'ha recordat Andrés Iniesta, sinó que sempre ha parlat del club en general, i dels tècnics, l'afició i els jugadors en particular. Precisament, tota la plantilla –inclòs Samper– hi ha volgut ser en el seu adeu, a excepció de Messi i Luis Suárez. “Per motius personals”, han indicat des de l'àrea de premsa blaugrana, tot i que la seva absència ha espatllat una mica l'acte. Tot i això, no li deu haver importat gaire a l'Andrew –com el coneix la plantilla i no Don Andrés, com el bateja la premsa– perquè sí que l'ha acompanyat tota la seva família –pares, dona, fills–, els seus éssers estimats i part de l'equip de comunicació i representació. Tot seguit, ha pres la paraula.

El discurs

Després de 12 paraules, li ha caigut el món a sobre. “Bona tarda a tothom. Aquesta roda de premsa és per fer pública…”, ha començat. Però s'ha entrebancat, se li ha omplert els ulls de llàgrimes, ha titubejat i li han tremolat fins i tot els llavis. “…La decisió que aquesta temporada és l'última”. Amb prou feines podia articular el discurs, afectat per la càrrega emocional de l'acte i de les seves paraules, d'una decisió que pren perquè vol, perquè trenca un contracte vitalici amb el Barça quan encara és titular, fins al punt que avui dia no hi ha partit important en el qual no es compti amb la seva presència, com van defensar de paraula i actes Luis Enrique i Valverde, els dos últims ocupants de la banqueta blaugrana. Ja no serà així.

“És una decisió molt meditada des del punt de vista intern i familiar. Després de 22 anys aquí sé què significa ser jugador d'aquest equip”, articulava amb dificultat al mateix temps que s'escurava el coll; “per a mi el millor del món. Sé el que significa l'exigència de jugar any rere any, sé el que és ser capità d'aquest club… I sent honest amb mi mateix i amb el Barça, que m'ho ha donat tot, entenc que la meva etapa acaba aquest any pel simple fet que aquest club, que em va acollir amb 12 anys, es mereix el millor de mi, com he fet fins ara. En el futur més proper no podria donar-li el millor de mi tant des del punt de vista físic com mental”.

Iniesta es mossegava el llavi, mirava al buit i se li feia difícil contenir el plor. “És un dia molt difícil i dir adeu a casa meva i a la meva vida és complicat. Però per naturalesa i llei de vida… No em perdonaria viure cap situació incòmoda al club. No me la mereixo i el Barça, tampoc”. Més llàgrimes, alhora que no parava de bellugar l'ampolla d'aigua, respirava i deixava anar: “Buffff, complicat”. Ha agraït als companys, al club i a l'afició el seu respecte i afecte, també a la seva dona i fills el suport. “Si m'hagués imaginat com acabaria la meva carrera aquí, la forma hauria estat aquesta. Sentint-me útil, important, titular, amb opció de guanyar títols i amb les sensacions positives que he tingut durant aquest any”. I ha afegit: “Si no estic per donar el millor de mi al club que m'ho ha donat tot no seria feliç”. Uns instants després, la sala sencera ha començat a aplaudir perquè pocs jugadors han recollit tant d'afecte.

“El club i jo ens ho hem donat tot”

L'adeu a Iniesta és un reconeixement a la seva entrega, al seu joc, a la seva professionalitat, però també a la seva tenacitat, perquè a Rexach li va costar moltíssim donar-li l'alternativa, una cosa que no va negociar Van Gaal, perquè sempre va creure en el planter, influenciat pel seu pas per l'Ajax, però que va trigar a acceptar Rijkaard, que li va buscar lloc d'extrem quan sempre s'havia reivindicat com a mig. Però li ha sobrat paciència –i potser fins i tot li ha faltat posar-se de morros perquè la graderia el va reclamar des d'un inici– perquè la titularitat se l'ha guanyat amb esforç i amb bon futbol, després d'anys de brega.

“Vaig venir amb 12 anys, vaig deixar la meva família per triomfar aquí. Va costar una mica però no em va importar perquè el meu únic desig era aquest”, ha explicat abans d'assenyalar que es quedava com a moment màgic el debut a Bruges el 2002, per davant del gol al Chelsea el 2009, tan recordat i festejat, que va valer per arribar a la final de la Champions i després el trofeu. “El Barça i jo ens ho hem donat tot. Soc aquí i em sento orgullós, en pau amb mi mateix. El meu únic objectiu era triomfar en aquest club i ho he aconseguit. No hi ha res que em faci més feliç”, ha resolt. I ha tornat a justificar la seva marxa: “És el meu moment. No vull enganyar-me ni enganyar. Faré 34 anys i m'he espremut al màxim, m'he deixat l'ànima per l'equip i el club, i ha arribat el moment. Em conec i d'ara endavant tot costaria més”.

Ha estat un comiat amarg perquè amb la seva marxa es marceix l'escut i es tanca una època daurada del Barça que va començar amb jugadors referencials, com Valdés, Puyol i Xavi, que han deixat una empremta inesborrable, potser continuada per Piqué i sempre mantinguda per Messi. “Marxarà Iniesta, el Barça seguirà jugant bé i guanyant. No en tinc dubtes. Es queda gent de la casa, com Busi, Piqué, Sergi Roberto, i gent amb molt de temps aquí, com Rakitic i Alba… Estan capacitats per continuar amb aquest llegat”, ha convingut. I Messi. “Per a mi ha estat i segueix sent un honor i un privilegi compartir equip amb ell, dia a dia, tants moments màgics perquè no n'hi ha cap més com ell. Veig molt difícil que hi hagi algú com ell. Sempre he dit que Leo és una part fonamental perquè aquest equip opti per guanyar títols. Ha estat únic i màgic”, ha destacat.

Ara sembla disposat a marxar a la Xina, al Chongqing (club que dirigeix el president del Granada), que li ha fet una oferta multimilionària. “Hi ha coses per parlar, per tancar. No competiria mai contra el meu club, per la qual cosa tots els escenaris que no siguin Europa són possibles. Ja sabrem el lloc quan acabi la temporada”, ha esquivat com ha pogut. No era el dia de dir on seguirà, sinó de tancar una etapa amb honors. “M'agradaria ser recordat com un gran futbolista i com una gran persona”, ha resolt. Acabades les preguntes, la sala ha tornat a retronar amb aplaudiments perllongats, però això ja no li ha arribat… Havia marxat amb més llàgrimes, també amb els cors culers.