Di Francesco, l’escollit

Només acabar l'entrenament d'aquest dilluns, el director esportiu del Roma, Ramón Rodríguez, Monchi, va baixar els cinc graons que separen el seu despatx del que ocupa el tècnic Eusebio di Francesco (Pescara, Itàlia; 48 anys) a la ciutat esportiva de Trigoria. Allà van debatre sobre el Barça. “Parlem cada dia”, relata Monchi; “però no només del rival sinó de la planificació de futur, de jugadors i fitxatges, del vestuari…”. Però des de fa tres dies, des del moment en què va acabar el partit contra el Bolonya —on juga el fill de Di Francesco—, s'han repetit les converses al voltant de l'equip de Messi. “No és fàcil fer-li mal al Barça, però una idea la tenim”, resol Monchi.

Més que res perquè Di Francesco difícilment canviarà el seu full de ruta. “No li agrada el joc horitzontal i, per tant, no el convenç la proposta del Barça. Sempre volia un futbol vertical, que els davanters no sortissin molt de lloc i que no deixessin passar l'oportunitat de xutar”, relata Paolo Bianco, que va estar a les seves ordres al Sassuolo i que va rebutjar la seva proposta d'entrar a l'staff perquè va preferir ser entrenador (està al Siracusa, de la Sèrie C) a ajudant.

Migcampista de desplegament i toc, Di Francesco va fer carrera a Itàlia en equips com l'Empoli, el Toscana i el Piacenza fins a arribar al Roma el 1997, club amb el qual va aconseguir l'últim Scudetto de l'entitat (2001). Un llorer determinant per a Monchi, quan va haver d'acceptar que res podia fer per retenir Luciano Spalletti, que va optar per l'Inter. “Els criteris bàsics per al seu substitut passaven perquè era un entrenador italià amb coneixement del campionat i de la Roma perquè amb mi, que soc de fora, ja complíem el contingent de desconeixement”, explica Monchi; “i la primera opció era Eusebio perquè la seva feina al Sassuolo no podia passar desapercebuda per a cap director esportiu”. Di Francesco, per la seva banda, ho tenia clar. “És una persona molt ambiciosa i pensava en la Roma des de fa temps”, desvetlla Bianco. “Va ser una alegria perquè complia amb els requisits i m'atreia la seva forma de fer jugar els seus equips”, ressalta Monchi. Una filosofia transmesa per Zdenek Zeman —el seu mestre— i que passa per la pressió alta i intensa, les línies ben juntes i el joc ofensiu i directe. “Això és el Roma”, assenyala amb orgull Monchi.

Sap el que és jugar a l'elit —va vestir la samarreta d'Itàlia 13 vegades—, per més que després de la Roma tornés a equips menors com el Piacenza, l'Ancona i el Perugia. També sap el que és una banqueta des del 2008 perquè va provar fortuna sense èxit al Virtus Lanciano, de la Sèrie B. El 2010, no obstant això, va aconseguir mantenir el Pescara en la categoria. “És un gran tècnic i una gran persona”, recorda l'exdavanter Cristian Bucchi, que va dirigir el Sassuolo a inicis del curs; “és modern, li agrada l'evolució i no ha trobat dificultat entre dirigir el Pescara i el Roma”.

El millor, al Sassuolo

Després del Pescara, va signar pel Lecce en la seva primera experiència a la Sèrie A. Va durar poc. “Desafortunadament, no vam saber cohesionar-nos com a equip a temps. Una llàstima perquè tenia idees innovadores i sobretot era bona persona”, revela Guillermo Giacomazzi, ídol del Lecce sota les seves ordres. El pòsit del seu futbol, no obstant això, li va valer per a una trucada del Sassuolo i el començament de la seva etapa brillant perquè el va pujarr per primera vegada en la seva història a la Sèrie A i el va portar també a la Lliga Europa, encara que entre mig l'acomiadessin per cinc partits amb resultats dolents. Després, va arribar Monchi.

Di Francesco va començar amb bon peu al Roma perquè va aconseguir, amb 38 punts en 16 jornades, igualar el millor inici de l'equip de la temporada 2013-14 amb Rudi García. I, encara que ha perdut força a la Sèrie A, ha rendit de meravella a Europa perquè en la fase de grups va eliminar a l'Atlètic de Madrid i va quedar per sobre del Chelsea, vencedor després davant del Shakhtar als vuitens de final.

Ara toca el Barça. “Estic segur que Eusebio està convençut que pot guanyar. Ja vaig dir que era molt ambiciós…”, exposa Bianco. “Sempre et contagia la idea que cal tenir gana i voler més que el contrari”, afegeix Giacomazzi. Si així ocorre, ho festejarà el Roma i també Monchi, que segur que el convida en aquesta ocasió a menjar a Il Fungo, restaurant molt proper a les seves cases, on es troben habitualment per seguir amb les seves apassionades xerrades de futbol, del Roma i el seu futur, també del proper rival.