Mor Quini: glòria al futbolista

A Enrique Castro Quini li va explotar el cor, cansat segurament de tant estimar, bondadós com era, sempre agraït, tan humil, generós i bona persona que de vegades costava reconèixer el futbolista que va guanyar gairebé tants Pitxitxi com Zarra. No va posar mai distància amb els aficionats, tampoc amb els ciutadans, proper i sol·lícit per parlar del futbol i sobretot de la vida, de l'Sporting i del Barça, de Gijón i de Barcelona.

A les males notícies responia amb un somriure i un copet a l'esquena, com si fos un afortunat, optimista per naturalesa, bromista, molt estimat al Molinón i al Camp Nou, als camps i ciutats d'Espanya. No va ser casual que la selecció guanyés per vegada primera a Anglaterra a Wembley el dia que el van alliberar, el 25 de març del 1981, després de ser segrestat a Barcelona.

Encara es recorda la seva compareixença pública per perdonar els que el van segrestar durant tres setmanes a la sortida de l’estadi

Encara es recorda la seva compareixença pública per perdonar els qui el van retenir durant tres setmanes a la sortida de l'estadi després de golejar l'Hèrcules. Davant del plor col·lectiu, hi oposava el seu optimisme contagiós. I als qui li preguntaven últimament per interessar-se sobre la seva salut, conscients que havia combatut un càncer, els responia que es trobava estupendament, com havien certificat en la seva última visita al centre mèdic on es visitava a Barcelona.

No se sap de ningú que tingui cap mala paraula per a l'Enrique. No blasfemava mai, ni tan sols quan el seu germà Jesús va morir ofegat després de rescatar de l'aigua un nen anglès a la platja de Pechón, persona de pau, reclamat també abans dels derbis amb l'Oviedo. La figura de Quinocho es va imposar amb el temps a la del Brujo. Quini seria el resum de tots dos, la bondat del gol, tan bona persona com jugador, membre d'equips històrics, com l'Sporting dels Ferrero, Churruca, Mesa i Cundi o el Barça de Maradona.

Quini no es va cansar de fer gols i, no obstant això, de vegades sembla com si no hagués estat futbolista

Encara que només es recorda la jugada del Pelusa davant de Juan José, Quini va fer bé recordar, no fa gaire, que el 1982, també al Bernabéu, va fer el 0-2 després d'una passada precisament de Maradona. No hi ha hagut més reivindicació futbolística per part del que era ariet del Barça. Quini no es va cansar de marcar gols i, no obstant això, de vegades sembla com si no hagués estat futbolista, perquè es valoraven més els seus gestos fora del camp que les seves rematades a l'àrea, menys acadèmiques que les de Santillana. No el va acompanyar l'estètica ni tampoc la història, perquè en el seu temps un subcampionat com el que va guanyar amb l'Sporting no significava precisament la classificació per a la Lliga de Campions.

El dret de retenció el va privar de fitxar pel Barça molt abans del 1980, quan als 31 anys es va vestir de blaugrana i es va convertir en el símbol de la Copa i de la Recopa, trofeus de supervivència i de resistència, allunyats del glamur de la Copa d'Europa i també de la Lliga, el trofeu que se li va escapar quan sent el seu equip líder el van raptar quan arribava a casa seva, a Barcelona. Tampoc va conviure precisament amb la millor selecció en temps de Kubala i Santamaría.

Quini, no obstant això, no només va ser un company de vestidor excepcional, sinó també un golejador únic que rematava igual de bé amb les dues cames i de cap que els millors ariets de la Lliga. El gol 3.000 en la història del FC Barcelona porta la signatura d'Enrique Castro. Segur que en vida no es donaria cap importància, així que ara toca reivindicar el seu doble llegat. No és estrany que li fallés el cor perquè al cap i a la fi Quini va fer tants gols com amics. La seva qualitat humana no ha de fer oblidar la seva condició de pitxitxi. Glòria al futbolista.