La torna Alcácer

Paco Alcácer gaudeix d’uns merescuts dies de glòria després de fer-li dos gols al Sevilla. Ara són molts els que el saluden quan abans feien veure que no el coneixien i a vegades fins i tot remugaven perquè no tocava el dos del Camp Nou. Ja es veurà fins quan dura la seva felicitat, ja que aviat es recuperarà Dembélé i al mercat d’hivern pot ser que finalment es lligui algun fitxatge, com el de Coutinho. No li serà fàcil jugar, al davanter de Torrent.

No li ha servit de gaire complir quan l’entrenador l’ha posat a l’alineació, perquè habitualment ha jugat per necessitat, sobretot quan els davanters titulars han estat sancionats, com va passar a la final de la darrera Copa. Alcácer ja sabia quan va fitxar pel Barça que seria el quart davanter, per darrere de Neymar, Messi i Luis Suárez, i ara és conscient que juga molt de tant en tant en aquest lloc obert a tots els futbolistes Barça.

Va acceptar ser aleshores el quart davanter i ara assumeix sortir uns minuts, com si sempre hagués estat la torna del Barça. No té ni tan sols l’aura dels especialistes, aquells davanters que com Larsson saltaven al camp per canviar els guions dels partits i provocaven l’entusiasme del Camp Nou. Alcácer és humil i complidor, fill d’un pagès que es va morir d’un infart el dia que va veure triomfar el seu fill al Trofeo Naranja.

Alcácer va ser un heroi a Mestalla, el mateix estadi que avui el tracta com un traïdor, i és un davanter ben considerat a la Lliga. Té una bona trajectòria, ha estat internacional i ha marcat gols importants al València i al Barcelona. Només cal veure com l’abracen els companys per saber que és estimat al vestidor del Camp Nou. Alcácer fa equip, fa gols i fa contenta la gent, tothom se n’alegra que li vagi bé al Camp Nou.

Això vol dir que s’entrena bé, sempre està a punt, no s’oblida mai d’on és la porteria i respecta les decisions de l’entrenador, fins i tot quan no el convoca, cosa que passa sovint amb Valverde. Sempre fa la mateixa cara, a la grada i a la gespa; impossible definir més bé la seva alegria de com ho fa l’admirat Sergi Pàmies, que parla “d’un estudi fotogràfic de la postguerra”, “d’un retrat de primera comunió” i “d’una etiqueta de meló Vicentín”.

A vegades sembla certament un jugador d’una altra època, temps en què els gols i les victòries se celebraven a la gespa i no pujats a les tanques publicitàries, sense cap estridència ni falsos populismes, amb una ben entesa festivitat, allunyada de qualsevol gest que pogués fer empipar el rival, respectuós amb la litúrgia del futbol perquè al cap i a la fi complia amb la seva obligació, sigui o no al Camp Nou.

Si salta una mica i celebra els gols és perquè ho exigeix el manual del davanter centre que ha batut el porter contrari; si es fica la pilota a dins la samarreta és perquè així ho demana el ritual dels jugadors que estan a punt de ser pares; i si és discret és perquè els seus gols són també discrets, propis d’un nou oportunista que només posa la punta de la bota per empènyer la pilota després d’indicar amb el dit on vol que li posin el centre.

Ni èpica ni plasticitat, simplement la feina feta, la que li toca a un jugador que va acceptar un paper al qual es van negar Vietto, Nolito o Dembélé. D’aquí ve que el seu èxit duri fins al proper partit, quan segurament serà suplent o ni tan sols anirà convocat; difícilment hi haurà qui qüestioni la titularitat de Luis Suárez. Ningú no dubta de la paciència i bondat d’Alcácer; ni molesta ni té cap culpa dels calers que va costar al Barça.