Jacint Borràs, per treure’s el barret
La seva condició d’home de club va fer que mai donés una exclusiva als seus amics periodistes
Jacint Borràs era un home de vida, de club, de país i també un ciutadà il·lustre de l’Hospitalet, una persona també molt viatjada, especialment enamorada del País Basc. No és estrany per tant que fos molt conegut i alhora deixés petjada sobretot al Barça i a Catalunya. No feia res perquè sí, ni tampoc per quedar bé, sinó que acostumava a teixir moltes complicitats, més enllà de la seva vinculació al món tèxtil, ja que es feia estimar i admirar, pioner com va ser de tantes coses que avui dia formen part del menú català i del Camp Nou.
Tenia una manera de ser molt particular perquè, essent sempre la mateixa persona, sabia com tractar la gent sense ser massa modest ni tampoc semblar un pretensiós, talment com un gentelman capaç d’arremangar-se en un aplec de penyes o de treure’s el barret en un taller de disciplina obrera de les moltes fàbriques de Barcelona. El Jacint sabia estar, dret i assegut, i sabia moure’s en la democràcia i en la clandestinitat, quan manava i quan era a l’oposició, sempre digne, irreductible a la capital i a l’Hospitalet.
Hi ha una colla que gaudíem d’ell el primer dimarts de cada mes a Cal Pere del Maset a Sant Pau d’Ordal. Al voltant dels extraordinaris àpats preparats per Joan Massana, discutíem sense parar sobre futbol i política, una olla de cols que només reposava quan el Jacint alçava la veu i demanava parar perquè tothom s’expliqués d’un en un i quedés retratat, tothom a puesto, rendits a la seva autoritat, només disconformes quan demanava una copa d’un licor que si no recordo malament es deia Benedictine. A aquella taula hi quedarà un forat per a tota la vida sense el Jacint.
A vegades podia semblar que menjava millor que bevia, tot i que la majoria ens hi fixàvem quan parlava, amb aquella dicció tan seva, serena, clara i també franca, vigilant el que deia però sense cap por de dir-la, sempre clarivident i intel·ligent, com prova aquella pancarta tan cèlebre que es va estendre al Camp Nou: “Maria Lluïsa, porta’l al cine”. La millor manera de combatre el discurs autoritari del president Núñez era la ironia de Jacint Borràs, directiu en l’època d’Agustí Montal i després en la de Joan Laporta, dos dels presidents més catalanistes del Barça.
El seu fill Aitor recordava que, quan el seu pare es ficava en una cosa, no parava fins al final, i citava com a exemple el Barça. Més o menys venia a dir això: “La primera vegada hi va entrar per portar la catalanitat al club, la segona per recuperar-la, i si ara pogués hi tornaria per recuperar la dignitat”. Fundador de Convergència i refundador amb el PDCat, pare de Meritxell Borràs, consellera de Governació, el Jacint va ser decisiu en la introducció del català i l’exhibició de senyeres al Camp Nou pocs mesos abans de la mort de Franco.
Vitalista, quan assumia una responsabilitat l’exercia sense reserves, amb una determinació exemplar, capaç d’intercedir per uns i altres, respectuós en qualsevol cas amb les funcions de cadascú, com quan va proposar, i no li van fer cas, que l’entrenador blaugrana podia ser Manuel Pellegrini. Membre del Grup d’Opinió i de l’Elefant Blau, va passar un mal tràngol quan la junta de Rosell i Bartomeu va endegar aquella acció de responsabilitat que es va vendre com si fos un acte de club quan es va convertir en una revenja contra els directius de Laporta.
La seva passió va ser el futbol base i especialment el Barcelona Atlètic –s’emprenyava molt cada cop que al filial li canviaven el nom pel de Barça B–, del qual va ser dues vegades president i se’n considerava encara tutor, sempre pendent de futbolistes com darrerament Iniesta. Allà on anés defensava el planter blaugrana amb la mateixa força que exhibia el seu patriotisme, fill de l’Hospitalet i membre de l’ajuntament durant el pacte de progrés (1979-1981). Home de pedra picada, es distingia pel seu compromís i honestedat, a la política i al futbol.
La seva condició d’home de club va fer que mai donés una exclusiva als seus amics periodistes, que el veneràvem per la seva saviesa, humanitat i grandesa. Era incapaç d’odiar. Quan convenia era servidor i quan tocava assumia el protagonisme, a vegades de manera crítica, d’altres amb sentit de l’humor, aglutinador per naturalesa. Explicava el seu amic Albert Perrín que dimarts, al Tanatori de l’Hospitalet, van coincidir en un moment Jordi Pujol, Artur Mas i Carles Puigdemont. I és que Jacint Borràs era un home per treure’s el barret.
Sobre la firma
