El Barça, una olla de cols

El Barça d’handbol acaba de guanyar el tercer mundial de clubs a Doha. No té rival a les competicions que es disputen a Espanya des que va perdre el darrer partit el 18 de maig del 2013, i segurament tornarà a competir per la Lliga de Campions. La seva trajectòria és admirable en un esport extremadament competitiu, ple d’equips amb un poder adquisitiu molt més alt que no pas el blaugrana i una tradició i un suport social envejables per més màgia que tingui el Palau, com es pot veure quan el partit es juga a Alemanya, a Hongria, a Macedònia o a França. Assumit que és molt difícil tornar a guanyar la Copa d’Europa, l’afició blaugrana no perd la confiança en els jugadors i l’entrenador i no té res a retreure als que porten la secció perquè David Barrufet i Xavier O’Callaghan tenen carisma, saben el que es fan i coneixen el Barça. Acostumen a renovar bé la plantilla perquè estan al cas del planter, aposten per jugadors joves amb talent i compromís –últimament molts són francesos–, mantenen aquells veterans que fan equip i saben trobar les figures que marquen la diferència quan els ho permeten les lleis del mercat, com ara podria ser Aaron Palmarsson. Cal no oblidar que Karabatic ha passat pel Palau i no fa altra cosa que parlar bé del Barça.

La seva sort dependrà sobretot d’aspectes esportius, de decisions tècniques, i també hi tindrà a veure alguna cosa l’atzar, expressat en les lesions i els sortejos, coses que no necessàriament estan vinculades a la gestió. La manera de fer de l’handbol ha contrastat amb el dia a dia del bàsquet des que va marxar Xavier Pascual. No es recorda un desori tan gran com el viscut la temporada passada fins que va arribar Nacho Rodríguez. La secció s’ha refet i s’ha muntat un equip pràcticament nou de trinca després de nomenar entrenador Sito Alonso. La sensació és que hi ha hagut un criteri i se sap el que es vol; altra cosa és que surti bé, i això ja és assumpte per als especialistes. Però jo diria que, ara com ara, la gent blaugrana torna a estar expectant, reanimada, un punt esperançada amb el bàsquet. I el mateix diria amb el futbol sala i l’equip femení de futbol, que s’han reforçat i renovat respectivament, després que la temporada passada lluitessin pels títols i s’experimentés una millora.

No passa el mateix en canvi amb el futbol, amb i sense Neymar. Ja no és una qüestió de futbolistes, sinó de la gent que pren les decisions. L’organigrama tècnic està tan inflat i les característiques dels seus membres són tan diferents que en lloc d’ajudar-se semblen neutralitzar-se entre ells, mancat com està el club d’una idea i d’un líder, un referent o interlocutor únic, algú que tingui credibilitat i representi el que vol el Barça. De vegades sembla que Bartomeu compra complicitats i d’altres que paga serveis, però mai se sap què vol, capaç d’oferir el mateix càrrec o semblant a Jordi Cruyff, Òscar García i finalment a Pep Segura. Ningú no li ha explicat o li ha fet entendre que una cosa és evolucionar i l’altra involucionar l’estil Barça. El risc és que acabin fent un híbrid, un equip que no sigui ni carn ni peix, si no ho salva l’entrenador Ernesto Valverde, com ja va fer abans Luis Enrique.

Ara mateix, el futbol és una olla de cols a diferència del que passa a les seccions professionals. La diferència entre guanyar i perdre sovint ve d’un gol, però una cosa és fer tot el possible per aconseguir la victòria i una altra fer-ho tot tan malament que el més normal és trobar-te amb la derrota. A vegades, t’agradi o no el futbol, vulguis o no manar, no val externalitzar, encarregar o delegar, sinó que el president s’ha d’arremangar i marcar el camí sense estar pendent del que diran i de l’últim executiu que li recomanin. Avui el Barça de futbol té tantes mirades com ulls es miren els seus partits, de manera que cal preguntar-se: Però aquí qui mana?