La redempció de Sergio García

José María Olazábal segueix a Augusta, malgrat no haver superat el tall, i després de practicar una mica al migdia se'n va a dinar amb la seva família i alguns amics al Grill Room del club. Està content i diu per què. “Que bé que el Sergio sigui aquí dalt”, diu als periodistes mentre espera que li serveixin un parell d'hores abans que Sergio García surti a conquistar el seu primer Masters als 37 anys. “Guanyarà, segur. Dimarts, quan vam practicar junts, ja el vaig veure jugar molt bé...”.

Sergio García va arribar al golf espanyol quan Seve li deixava notes d'ànim i força a José María Olazábal al vestidor de l'Augusta National Golf Club, abans de sortir a la caça de les seves dues jaquetes verdes. Així va començar a contemplar de prop els seus ídols, abans d'intentar assumir la seva herència. Tenia 19 anys. Dimecres, Sergio García va rebre un missatge d'ànim i força d'Olazábal. “Segur que l'hauria rebut també del Seve, però, òbviament, no va poder, però el del José María va ser especial. Sap dir molt bé les coses. Significa molt per a mi. El Seve i ell van ser els meus ídols quan creixia. No em puc ni imaginar el que significaria unir-me a ells com a guanyador del Masters”.

Per guanyar la jaqueta verda, García es va haver de defensar davant de jugadors en ascens, per als quals en el seu moment havia estat un ídol, com Jordan Spieth, 14 anys més jove, o Ricky Fowler, que encara no ha fet els 30. En aquest lloc d'ídol destronable compartia paper amb el seu company de partit, l'anglès Justin Rose, també de la quinta del 80 i amb qui l'uneix també la seva convicció que la Ryder Cup és la competició que mana per sobre de totes i que, com Europa, no hi ha cap equip. García, com Rose, ha patit les forces moralitzadores que dominen l'esport, que els exigeixen que compleixin les expectatives que d'altres han fixat per a ells. Si no, seran blufs per sempre.

Rose va liquidar aquests dimonis guanyant el US Open del 2013. Des de llavors pot ser com vulgui. García encara havia de fer alguns passos, i és el que va fer amb alegria i ironia. Va guanyar la batalla davant d'una premsa nord-americana que el va posar a dalt de tot quan va fer aquell cop de l'arbre davant de Tiger Woods a Medinah el 1999 i que el va tombar amb la mateixa facilitat a l'US Open del 2002, on va sortir líder l'últim dia, als 22 anys, i va començar a patir el problema de la inseguretat en agafar els pals. A les crítiques i esbroncades va respondre amb un índex ascendent. Uniformement, l'endemà, ja era el símbol de la petulància. Quan el 2012 va declarar, deprimit, a Augusta, que sabia que no guanyaria mai un gran torneig, es van afanyar a escriure el seu obituari. El seu joc, no obstant això, la qualitat d'uns cops de jugador dels millor, ningú l'ha posat mai en dubte.

Transformació personal

Les preguntes que li adrecen a les conferències de premsa al Masters del 2017 revelen la transformació dels mitjans nord-americans respecte a García, i l'acceptació del jugador de la moral dominant, encara que només sigui per sobreviure. La majoria de les preguntes volen aprofundir en la seva transformació personal. I com que la redacció de les preguntes sol començar amb un "T'ha canviat per bé tal cosa", Sergio García, somrient, arriba a respondre: “Què passa, no us agradava gens com era i m'ho voleu canviar tot?”.

La pregunta que li va donar la clau va ser la que li va fer la redactora del New York Times respecte al significat que té que es casi amb una texana, Angela Akins, procedent d'una família d'ídols esportius. El seu avi Ray va ser un famós entrenador de futbol americà; el seu pare, Martyn, un quarterback universitari; i el seu cosí Drew Bree és el quarterback dels Saints de Nova Orleans. Ningú dubta que la seva integració en una família així suposa la seva admissió definitiva als EUA i, per tant, una millora en la seva vida i en el seu joc. I Sergio García no els ha dut la contrària en aquest Masters èpic.