Un any sense Cruyff

Avui fa un any de la mort de Cruyff i el Barça anunciarà dissabte com pensa honrar la seva memòria al Camp Nou. Encara que la directiva ha quedat bé amb la família, ni que sigui pels interessos comuns, expressats en les respectives fundacions, la sensació és que Bartomeu no ha sabut gaire bé què fer després que Rosell li retirés a Cruyff el títol de president d'honor del FC Barcelona. Ara mateix sembla impossible reparar l'atac estatutari d'una junta dedicada durant bona part del seu mandat a corregir les decisions que va prendre l'anterior consell presidit per Laporta.

La sensació és que cap obra, per més grandiloqüent que sigui, dissimularà el distanciament que hi va haver sempre entre Rosell i Bartomeu i Cruyff, ni que sigui per l'amistat de l'holandès amb Laporta, coses de la reforma i la contrareforma, molt pròpies del món culer, fins i tot en una figura tan universal com la de l'as volador o, si es vol, l'entrenador que va crear el Dream Team, la pedra filosofal sobre la qual s'ha edificat l'èxit del Barça. Els remordiments no es curen amb un monument i l'afecte difícilment es testimonia posant el nom a un camp; tota la bona voluntat de Bartomeu semblarà poca cosa per als seguidors de Cruyff.

Más información

Cruyff i el llenguatge

Ara tots som Cruyff

Jordi Cruyff: “En Johan és una mica de tots”

Ja hi ha una estàtua que honra Kubala, la Ciutat Esportiva es diu Joan Gamper, la Masia és obra d'Oriol Tort i el camp d'entrenament es diu Tito Vilanova. No sempre ha estat bona idea personalitzar els escenaris comuns, i menys en el barcelonisme, més còmode amb denominacions com les Corts, el Camp Nou, el Miniestadi o el Palau. I molt menys des que el museu va ser batejat com a Museu Núñez o la samarreta d'Urdangarin penja al Palau amb les d'Epi o Barrufet. No seria tampoc gaire oportú que el Miniestadi passés a anomenar-se Cruyff si es té en compte que qui més hores va passar al camp del filial va ser la seva dona, Dany, quan tenia cura del seu fill Jordi.

Al barcelonisme de vegades el perd la mesquinesa, no només quan es parla de Cruyff, a qui alguns encara li retreuen que només jugués un any al Camp Nou i després, ja com a entrenador, dilapidés la fortuna que li va donar Núñez en fitxatges com el d'Escaich, Korneiev o José Mari. Hi ha qui encara no s'ha assabentat que Maradona havia jugat al Barça. I també Ronaldo. Molts sostenen que el barcelonisme només es va adonar de la importància de Cruyff quan es va morir i el món sencer es va posar a plorar el Dijous Sant del 2016. Johan Cruyff no necessita cap monument per ser recordat, sinó que la seva grandesa es manifesta diàriament en multitud de gestos, jugades o partits, com el de la remuntada contra el PSG.

El 3-4-3 de Luis Enrique evoca el Dream Team de la mateixa manera que Messi recorda Cruyff quan llança un penal indirecte com va passar contra el Celta. Cruyff va ser jugador i entrenador i el cruyffisme s'expandeix perquè molts dels seus futbolistes són avui tècnics d'equips com el Manchester City. No hi ha cap cruyffista més radical que Guardiola. L'impacte de la seva obra és gegantesc, igual que el seu eslògan de “sortiu i divertiu-vos”, segurament perquè el seu secret era una cosa tan senzilla com la pilota i el rondo: el joc depenia d'un segon i d'un centímetre, una fórmula segons la qual encara es mesura avui el futbol del Barça.

La velocitat i la tècnica del joc van canviar amb Cruyff de la mateixa manera que també el futbol es mira de manera diferent, prova que sempre va ser un revolucionari i un contracultural, a Holanda i a Barcelona. No és estrany que se'l trobi a faltar, fins i tot com a conseller o assessor àuric, avorrit i feixuc com s'ha tornat en general el futbol, presa de la zona de confort i lliurat a la inspiració de solistes com Messi. I és que Cruyff es va fer cèlebre i va fer famós el Barça sense Leo Messi. Un mèrit enorme en una persona alegre, divertida i innovadora, resumida en la fotografia de Jordi Cotrina que va presidir el seu memorial al Camp Nou.

Així que el seu llegat difícilment s'expressarà de forma material per més que Bartomeu s'esforci. Cruyff simbolitza una manera de jugar, de pensar, de viure i de sentir. Irreverent per naturalesa, mai es va portar bé amb els qui manaven perquè se sentia l'home més poderós del món. Si avui ressuscités, faria fora tots els mercaders del temple i muntaria un partidet a Vallfogona de Riucorb, un petit poble de Tarragona que en el seu moment va fer la cosa més natural del món i que ara s'ha convertit en un assumpte de difícil solució: posar a un carrer el nom de Cruyff. Al cap i a la fi, Cruyff també va aprendre a jugar a futbol al carrer, prop del camp de l'Ajax. Allà va començar tot.