Piqué i la marca Espanya

Quan no és l’himne són les mitges, i si no, les mànigues de la samarreta. La qüestió és que qualsevol futbolista que jugui un partit oficial organitzat per la Federació Espanyola de Futbol ha de poder ser identificat ràpidament com un ciutadà espanyol, cosa que a vegades es posa en dubte si és català o basc, sobretot si té fitxa del Barça. No n’hi ha mai cap dubte, en canvi, si pertany al Real Madrid o posem per cas al Sevilla i si voleu al València. El darrer assenyalat ha estat Gerard Piqué. Abans ho van ser també Carles Puyol i Xavi Hernández.

A Piqué se’l xiula per moltes coses, segurament perquè deu fer ràbia per guapo, per ric, per famós, per guanyador, i algú dirà que també per poca-solta o per aquest punt de gamberro que té, i recordarà les seves partides de pòquer o el seu incident amb la Guàrdia Urbana. Molts el xiulen, de totes maneres, per la seva condició d’antimadridista i per haver anat a una manifestació de la Diada i dir que estava a favor del dret a decidir, suficient perquè molts espanyols el tinguin per un independentista que no mereix portar la samarreta d’Espanya.

Ja se sap com està el pati, dividit entre bons i dolents, els nostres i els seus, i més en el futbol per la rivalitat Barça-Madrid. No hi ha hagut dia que no busquessin les pessigolles a Piqué, de manera que ha dit que plegarà el 2018. No tinc gaire clar com s’ho farà per aguantar fins al Mundial de Rússia, si tenim en compte que molts nacionalistes catalans, i també culers, entenien que ja havia d’haver plegat fa temps, i molts nacionalistes espanyols, i madridistes, no volen que torni a anar amb la Roja. Jugar a la carta és fa difícil fins i tot per a celebritats com Piqué.

El futbolista del Barça encara es diverteix amb la selecció, se sent important i és ambiciós per aspirar a guanyar més títols amb Espanya. No està disposat, en canvi, a aguantar més acusacions falses ni difamacions, talment com si fos un sospitós o un delinqüent que se’n fot dels símbols nacionals espanyols, res a veure amb l’actitud que tenen la resta d’internacionals que ara s’entrenen amb Lopetegui. Al cap i a la fi, Piqué no és un futbolista normal i corrent ni quan vesteix de blaugrana, sinó que respon a la figura d’un esportista modern, icona dels nous temps.

Juga a futbol i, al mateix temps, té els seus propis negocis, se sap divertir, assumeix que la seva companya Shakira és més coneguda al món que ell mateix i és un habitual de les xarxes socials, on sap el pa que s’hi dóna i per tant procura fer-ne un bon ús, especialment a l’hora de comunicar-se amb els seus seguidors. Piqué no ha renegat de Twitter, Facebook, Instagram o Periscope, sinó que es queixa de qui els utilitza per fer mal, o se’n serveix per als seus interessos, especialment els mitjans convencionals o tradicionals, ja siguin diaris, ràdios o televisions.

Al periodisme hi ha un principi sagrat que exigeix el respecte als fets, i després que cadascú els interpreti a la seva manera, cosa que no ha passat amb Piqué. El central internacional no es va tallar les mànigues de la samarreta per tal de no exhibir símbols nacionals, sinó que simplement a la roba escapçada no hi havia cap distintiu, com va demostrar el mateix jugador quan va ensenyar l’equipació de Ramos. Tant li feia: van ser molts els que van muntar una tesi sobre una mentida. Aquí està el pecat que dóna la raó a Piqué; tant és si cau més bé o més malament, si és o no un català independentista del Barça.

A Piqué se’l mira amb lupa, cosa que no es fa amb alguns esportistes nacionalitzats espanyols, repatriats per guanyar medalles sense necessitat ni de llegir-se la famosa Constitució que obliga els federats a anar a la selecció quan són convocats, com abans la mili. Hi ha coses que no es discuteixen i d’altres que no es toquen, com ara la Federació Espanyola de Futbol, més desvalguda que mai després de la sortida del seleccionador Vicente del Bosque, un home de seny que posava pau a conflictes com ara el de Piqué.

Els darrers seleccionadors sempre han tingut bones relacions amb els internacionals del Barça. Javier Clemente va donar molt de joc als futbolistes del Dream Team, i la carrera triomfal de Xavi va començar a partir del protagonisme que li va donar Luis Aragonés. I Del Bosque no només va exhibir Piqué, sinó que va defensar que es podia ser espanyol sense necessitat de portar la bandera a la cadena del rellotge, tatuar-se l’escut al braç o cantar l’himne a la plaça. S’haurà de veure quin és el paper de Lopetegui; de la Federació no se n’espera res de bo.

La Federació no ha fet res per evitar el contenciós amb Piqué, ben al contrari, ha deixat que es podrís fins que ha esclatat. Avui és un organisme desfasat, encotillat, vinculat a la figura d’un personatge, Ángel María Villar, que es perpetua com si el seu càrrec fos vitalici o de designació divina, avalat això sí pel contrapoder que significa davant les ànsies de manar de Florentino Pérez. Mentre l’equip ha evolucionat la Federació ha involucionat, incapaç d’aprofitar un èxit únic com ha estat la conquesta de dues Eurocopes i la Copa del Món.

L’Espanya campiona continua essent igual que l’Espanya que no guanyava mai res si es mira el comportament de la Federació, de l’administració i també d’aquells que no troben cap manera millor de festejar les victòries que vestir-se de toreros o bailaoras, cantar “yo soy español, español” i desafiar els rivals dient: “¿A qué quieres que te gane?”. Aquesta estampa aglutina molts aficionats de la mateixa manera que resulta dissuasiva per a molts altres, i tots ells se senten igualment espanyols, senyal que esportivament no s’ha sabut desenvolupar la marca Espanya.

Considerat com un dels millors centrals del món, es pot ser més o menys condescendent amb Piqué, estar-hi o no d’acord, però resulta evident que expressa com pot ser avui un esportista i personifica els canvis que vivim, tot un valor que cal considerar. Segurament per tot plegat, en lloc de presumir-ne o de tenir-lo en compte, es renega de la seva figura perquè va en contra precisament de l’immobilisme i la carrincloneria que envolta la FEF. Els jugadors creixen i, en canvi, els directius es queden antiquats, sense imaginació, contraris a la diversitat com a motor de la vida, com si Piqué fos una anomalia i no un exemple a considerar per trobar solucions als problemes esportius, i si es volen polítics, avui especialment notoris en la relació Espanya-Catalunya.