Saúl Craviotto aconsegueix el bronze en K1-200

“Saúl, per favor. Per favor, Saúl!”. A Craviotto el perseguia cridant-lo en castellà per la zona mixta una voluntària alemanya mentre parlava per telèfon amb la seva dona. Només li faltaven les canyelleres, el marcatge era tan tancat que no el deixava ni un metre “Saúl, per favor, has d'anar-te’n al podi”, repetia mentre el piragüista espanyol intentava deixar-la enrere. Al podi de Lagoa Saúl Craviotto va pujar-hi dues vegades en dos dies. El dijous el va compartir amb Toro en el K2-200. Aquest dissabte l’ha compartit amb un alemany (Rauher), que va ser bronze, igual que ell. És la quarta medalla per al piragüista després de l'or a Pequín 2008 amb Carlos Pérez Rial i de la plata a Londres 2012 en solitari. El supera David Cal (amb cinc metalls), però atrapa Mireia Belmonte, Joan Llaneras, Andrea Fuentes i Arancha Sánchez Vicario. La seva també és la quarta medalla del piragüisme espanyol en aquests Jocs.

“Quan he arribat a meta he mirat a l'esquerra i he vist que hi havia quatre o cinc proes molt a prop i m'he posat en el pitjor, en això sóc molt negatiu, m'agrada posar-me en el pitjor així després m’enduc l'alegria. He pensat que havia fet quart o cinquè, després he vist que era tercer i ho he celebrat, però al cap de dos minuts he vist l'alemany que ha començat a xisclar i a aixecar el braç i he pensat: ja veuràs, m'han canviat, m'han passat a quart i jo aquí celebrant-ho…”, diu demanant a una voluntària, no l'alemanya, si pot agafar l'ampolla d'aigua que hi ha a terra. “M'he quedat sec”, exclama. De líquids, perquè d'urpes, en va sobrat. Ho ha tornat a demostrar avui. L'endemà passat de la pallissa del K2 va trobar forces per reacostumar-se al paleig del K1 i remuntar fins al bronze.

“En el pas del 50 he tingut un desequilibri, haig de veure el vídeo perquè no sé en quin moment ha estat però amb aquest desequilibri he competit malament els primers cent metres. No sé si ha estat pels nervis o per la tensió del moment. El segon cent m'he vist tan enrere que he dit: o ara o mai. He tret l'urpa de dins, no sé ni d’on he tret forces. He intentat remuntar al màxim” analitzava. No tenia referències perquè en palejar pels carrers laterals (setè) era complicat saber com anaven els rivals. “En tenia sis més per l'esquerra. He fet la meva carrera, he anat a totes i estic superfeliç pel bronze. No comptava amb ell”, afegia.

Donava per més?, li van preguntar. “No ho sé, potser si hagués fet millor el primer cent… Mai se sap. Estic content, aquest any el meu objectiu primordial era el K2, en què hem fet més hores d'entrenament. El K1 era un extra, com que era després del K2 no m'influïa en el cansament ni en la fatiga mental. Ha estat un regal amb el qual no comptava”, resumia. La veu tranquil·la, serena, com si en comptes de guanyar la seva quarta medalla olímpica, acabés de fer una passejada.

La seva filla Valentina ho va veure des de casa. “Segur que asseguda al sofà menjant Gusanitos, és l'única manera que es quedi tranquil·la i que deixi viure”, feia broma. La petita es va quedar a casa amb Celia, la mare i els pares de Craviotto. D'ells es va recordar tot just baixar de la piragua. “Pensava a respirar perquè estava rebentadíssim. M'ha vingut al cap la meva filla, la meva dona, els meus pares. L'altre dia vaig estar veient els vídeos que em van enviar d'ells davant de la pantalla veient el K2, a prop de l'atac al cor… M’estava imaginant que avui estarien igual de nerviosos”.

Craviotto va aconseguir classificar-se pels Jocs en el preolímpic de maig. Això l’obliga a tenir dos pics de forma en pocs mesos. L’obliga a estar sempre alerta, a no poder parar, ni afluixar. “És el que té la repesca, t'obliga a estar sempre alerta, preparat, nerviós. Els rivals que aconsegueixen passar abans, potser al gener ja estan relaxats i això potser a mi em va bé. Físicament, és clar, de cap acabaré sonat, un altre cicle olímpic igual i acabo boig, es passa molt, molt malament. Fa un any que estic molt nerviós però si el resultat és aquest, tornaria a passar per això”, va explicar.

Després de Londres es va prendre uns mesos sabàtics, no va parar del tot però sí que anava a entrenar només quan li venia de gust. Necessitava parar, oblidar-se de la pressió i assaborir el que havia aconseguit.

I ara? “Ara mateix estic pensant en les vacances, a estar amb la família i desconnectar que em fa moltíssima falta. Després ja veurem, ara tornen les distàncies més llargues, a Tòquio torna el 500 amb la qual vaig guanyar l'or a Pequín: a mi per edat em va de meravella aquesta distància perquè estic perdent una mica de velocitat, s'ha vist avui que és en els metres finals on jo començo a carburar”, va contestar. Té 31 anys. “Ara vull desconnectar i després pensar en les ganes i en la il·lusió que tingui. Amb aquesta distància podem fer alguna cosa gran”. No cal que ho juri.