L’Europa, història de la pilota

Alexandre Pujol, de 88 anys, somriu en saber que parlarà de la seva passió, el Club Esportiu Europa, un històric que va participar en les tres primeres temporades de la Primera Divisió i avui es troba a Tercera. Al seu costat hi ha l'historiador escapolat Ramon Vergés i Soler, de 75 anys, soci número 7 del club i convidat d'Alexandre per ajudar-lo si la memòria li falla. Mai li va fallar. Després de més de 75 anys al club, els seus records segueixen intactes. Ramon li mostra algunes fotografies del seu arxiu, inclosa una de Joan Gamper al costat de Joan Matas, president històric de l'Europa. “Gamper és aquest, el més lleig”, bromegen.

Els primers records de la infància van lligats al club. “No era normal que els pares fessin socis els nens. En aquella època costava unes dues pessetes”, diu Alexandre. En aquells dies, era una excursió anar a veure l'Europa. “Pujàvem des del mercat del Born. Agafàvem un tramvia que parava a la plaça Rovira i començàvem a caminar”, recorda. Però la Guerra Civil va marcar un abans i un després en la història del club. “El soci tenia tendència a ser de tipus republicà”, explica. El 1939, després de perdre la guerra, les tropes franquistes van entrar a la ciutat i van utilitzar el camp de l'Europa com a pàrquing de cotxes decomissats. “Ho van fer per un motiu pràctic i per castigar la ideologia que teníem”, assenyala. El club va estar tres anys sense camp i Alexandre sense veure al seu equip a casa. Els socis van haver de buscar un nou estadi. “Hi havia un bosc que anava del carrer Providència fins a Secretari Coloma i van aconseguir que els lloguessin aquest terreny”. D'aquí va partir l'actual Sardenya. “Els socis van talar arbres, van aplanar el terreny i van marcar les línies. Això últim ho va fer el meu pare”, afegeix.

Per fer el nou estadi, els socis van talar arbres, van aplanar el terreny i van marcar les línies

Pujol també recorda l'època daurada de porters, com l'històric Ramallets. “Va haver de fer servei militar a Mallorca. Es va presentar al club i els va dir: ‘Sóc el porter de l'Europa i m'han de provar’. Acabat el servei el va contractar el Barça. Ens van donar 100.000 pessetes i amb això vam fer la tribuna de l'estadi”, rememora. En parlar del Barça, Pujol somriu. Mai oblidarà les dues Copes de Catalunya consecutives que van guanyar a l'equip blaugrana els anys 1997 i 1998, gesta sense precedents per a un equip de Tercera. “La primera es va jugar a L’Hospitalet. El Barça no va sortir amb el primer equip. Els vam agafar per sorpresa i vam guanyar”. L'any següent van jugar noms com Xavi, De la Peña i Anderson. L'Europa va aconseguir la victòria als penals. “Els directius del Barça van marxar de la vergonya, i els de l'Europa van baixar a celebrar-ho. Em vaig quedar a la tribuna amb Gaspart no per educació, sinó en memòria del meu pare. Esperava que em donés la mà i em felicités, però se'n va anar sense dir adéu”.

A la temporada 1966-67 l'Europa va aconseguir la seva última fita a nivell estatal. Va eliminar el Saragossa dels Cinc Magnífics (Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra) a la Copa del Generalíssim. El partit disputat al camp de Sardenya ha estat l'únic partit de futbol en la història de l'Europa que ha estat transmès per a tota Espanya. “No vam ser a l'estadi perquè ens feia més il·lusió veure'ls per la tele”, bromeja Alexandre, l'únic que ha sobrepassat els 75 anys com a soci del club. En acabar l'entrevista, Ramon li mostra a Alexandre una foto de l'antic estadi, on apareix ell amb uns 13 anys, a primera fila al costat dels seus pares. Alexandre abaixa la mirada, somriu i diu: “No me l'ensenyis més que em posaré a plorar”.