Cristiano: la grandesa, la tristesa i la ridiculesa

El pobre Cristiano Ronaldo ha rebut de valent en la premsa europea i les xarxes socials aquesta setmana. Els anglesos, els alemanys, els francesos, tothom dient el mateix: que el portuguès és un noi malcriat i insuportable per haver dit allò, després de l'empat de la seva selecció contra Islàndia, que el rival tenia “una mentalitat petita” i que “faria res en la competició”.

La veritat, és clar, és que la mentalitat de la selecció islandesa va estar d'acord amb les seves possibilitats. I pel que fa a això de no fer res, bé, per a un país com Portugal l'ambició ha de ser guanyar l'Eurocopa; per a Islàndia el simple fet d'haver arribat per primera vegada a la fase final d'un gran torneig internacional ja és una victòria suficient. Esgarrapar-li, a més, un empat a un equip amb la tradició i el talent de la selecció que lidera Ronaldo ha estat la gesta més èpica en la història del país des que Leif Eriksson va descobrir Amèrica.

Ronaldo no ho va entendre. La mentalitat petita la té ell. Cal reconèixer-ho: mai en la història del futbol hi ha hagut algú que combinés tanta grandesa com a jugador amb tanta ridiculesa com a persona. Ronaldo és la millor prova que existeix que pots ser ric, guapo i famós, i fins i tot pots arribar a dalt de tot i ser considerat el segon millor jugador del món i, al mateix temps, ser un pobre paio. Per més que s'envolti de Ferraris i de Rolls-Royces i de supermodels no està en pau amb ell mateix i, en el fons, no és feliç.

Però el que la gent ha d'entendre és que no és culpa seva, que la història de la seva vida convida a la comprensió i el perdó. El seu pare va ser alcohòlic, gairebé no va estar present en la seva vida i va morir quan Ronaldo tenia 20 anys. La figura paterna la van usurpar una colla de voltors que només estaven interessats a treure el millor profit econòmic dels seus èxits. No ha tingut gent al seu voltant que tingués li fes el favor d'intentar posar-li els peus a terra; ha tingut falsos aduladors.

Per entendre aquesta trista història només cal veure el documental Ronaldo, un monument cinematogràfic al seu fràgil narcisisme estrenat l'any passat a Londres. Al film va confessar que no tenia gaires amics en el món del futbol i que confiava en poca gent. Un d'aquests pocs és Jorge Mendes, el seu agent, que es veu al documental fent un discurs en un sopar privat amb Ronaldo i uns amics en què lloa amb una efusivitat de bufó les virtuts del seu client predilecte, el que més ingressos li ha generat. Una persona normal li hauria clavat una cleca a Mendes, interpretant els seus elogis com a burles. Ronaldo els va acceptar amb la literal i solemne naturalitat de qui es creu un déu. Pobre. Sota aquest cos d'Adonis superstar el que hi ha és, efectivament, un noi tovet i malcriat. Tanta bona sort que ha tingut a la vida, i tan dolenta també.