El Leicester culmina la seva epopeia i es proclama campió de la Premier

L'estiu passat les cases d'apostes pagaven 5.000 a 1 si el Leicester aconseguia ser campió de la Premier. La quota va anar baixant, però la possibilitat que aixequés el títol sempre es va veure com una sorpresa monumental. Semblava ficció, però avui és real: la Ventafocs de la Premier ha guanyat el títol després que el Tottenham no hagi pogut guanyar al feu del Chelsea (2-2) en l'últim partit de l'antepenúltima jornada del campionat. L'equip de Stamford Bridge va igualar un desavantatge de dos gols amb un xut de Hazard quan faltaven deu minuts per al final, pràcticament l'única cosa que ha fet durant aquesta campanya el millor jugador de la passada lliga.

Els jugadors del Leicester van rebre la notícia aplegats davant del televisor a la casa del golejador Jamie Vardy, mentre el seu tècnic, Claudio Ranieri, anava a bord d'un avió després de visitar la seva mare a Roma. El Tottenham va buscar la victòria en un camp on no guanya des de fa més de 26 anys. Semblava que podia aconseguir-ho perquè es va avançar just abans del descans amb gols de Kane i Lamela, però el Chelsea va respondre. Cahill va fer el primer dels blues amb més de mitja hora per jugar i a deu minuts del final va marcar Hazard i li va donar el títol al Leicester davant l'alegria de l'afició local. “Feu-ho per Ranieri”, deia una pancarta al coliseu de l'últim campió de la Premier, ara a la meitat de la taula després d'una temporada decebedora. “Odiem el Tottenham”, van cantar els seus aficionats durant diverses fases del partit. I així l'anterior campió li va donar el relleu al nou, el més inesperat, el Leicester. L'eclosió d'aquest equip es pot explicar a partir d'una sèrie de claus:

La dinàmica. Quan faltaven nou partits per acabar la passada campanya, el Leicester era cuer a set punts de la salvació. Va acabar sis punts per sobre després de guanyar set partits, empatar-ne un i caure contra un Chelsea embalat cap al títol. Era la campanya del seu retorn a la Premier League després de deu anys lluny d'aquesta competició, fins i tot amb un pas fugaç el 2008 pel tercer esglaó del futbol anglès i una traumàtica derrota ara fa tres anys en un play-off d'ascens contra el Watford, amb un penal a favor fallat en l'últim minut de descompte i una contra immediata del rival que els va eliminar. Schmeichel, Morgan, Drinkwater o Schlupp van jugar aquell partit. Jamie Vardy, que no en va disputar ni un minut, i Harry Kane, màxim golejador actual de la Premier amb el Tottenham, eren a la banqueta de suplents aquella infausta tarda. Avui conformen la davantera de la selecció anglesa.

L’estiu. A finals del passat mes de juny el Leicester va destituir Nigel Pearson, el tècnic que l'havia retornat a la Premier i salvat del descens. El club va argumentar “diferències fonamentals de perspectiva”. Pocs dies abans s'havia filtrat un vídeo amb tres joves futbolistes del club en una orgia amb dones durant una gira de posttemporada a Tailàndia, la terra del propietari de l'entitat. En la gravació feien diversos comentaris racistes i el club va rescindir-los el contracte. Un dels jugadors era el fill de Pearson, a qui també se li retreien diverses picabaralles amb rivals, periodistes i fins i tot aficionats.

L’entrenador. Gary Lineker, glòria del club, del futbol anglès i ara respectat presentador de Match of the Day, l'emblemàtic programa que resumeix cada jornada de lliga a la BBC, va ser taxatiu després de l'acomiadament de Pearson. “El futbol no deixa de sorprendre amb la seva estupidesa”. Quan es va saber qui seria el seu substitut, no va etzibar des del seu compte de Twitter: “Claudio Ranieri? De debò?”. El va qualificar com una opció “avorrida”. L'italià va arribar després d'un fracàs estrepitós amb Grècia, la seva primera experiència com a seleccionador. Havia signat per dos anys i li van donar el passaport després de quatre mesos, un empat i tres derrotes, l'última a Atenes contra les Illes Fèroe. Leicester va arribar com el seu setè destí en només vuit anys, i quan l'equip ja preparava la temporada en una retirada austríaca. “No hi ha gaire coses que calgui canviar, només alguns conceptes tàctics”, va apuntar.

Els diners. El planter actual del Leicester va costar en traspassos menys de 30 milions d'euros, la meitat del que va pagar aquest estiu el Manchester City per Sterling, un suplent. Per Mahrez, millor futbolista de la temporada, va pagar mig milió d'euros; per Vardy en va abonar milió i mig. Ja amb el nivell de preus actual a la Premier van arribar l'estiu passat Kanté, després de pagar vuit milions al Caen gal, i Okazaki, per onze milions pagats al Mainz, el fitxatge més car de la història del club. El baix cost del Leicester és relatiu en paràmetres de la Lliga espanyola. Vardy cobra cinc milions d'euros l'any i el cost salarial de la plantilla, tot i que està entre els més baixos de la Premier, supera els 60 milions d'euros i a la Lliga BBVA seria el sisè, equivalent al del Vila-real. Més de mitja Lliga espanyola està entre els 30 i els 14.

L’estil. “Sang, cor i ànima”, detalla Ranieri sobre el seu equip, que menysprea la importància de la possessió de la pilota i equilibra els partits sobre la base de la pressió i el contraatac. Domina el joc aeri i es mou amb una màxima: “Ens encanta deixar la nostra porteria a zero”, explica el tècnic. Amb màxima pressió es va ancorar en aquest credo, perquè en sis dels últims vuit partits no va encaixar cap gol. En les nou primeres jornades li havien marcat en tots. Abans de la desena va prometre convidar a una pizza els seus nois si tancaven la porteria. Ho van aconseguir, però van haver de preparar la massa per poder degustar-la. “Han de treballar per aconseguir les coses”, va il·lustrar Ranieri.

L’esforç. Quan el Leicester ja era una amenaça per als equips grans, Manuel Pellegrini, tècnic del Manchester City, va buscar-hi una explicació. “Juguen un partit per setmana i sempre amb els mateixos. Això es nota, però el mèrit és molt gran”. Dotze jugadors acabaran la lliga després d'haver participat almenys en trenta partits. En les aturades pels partits de les seleccions, Ranieri va arribar a concedir set dies de vacances a la majoria dels seus homes, que fins al març amb prou feines comptaven a aquest nivell.

Els rivals. L'èxit del Leicester és el fracàs dels grans del futbol anglès, de l'Arsenal, el Manchester City, el Manchester United, el Chelsea o el Liverpool, de tècnics com Mourinho i Rodgers, que van perdre la feina, de Pellegrini, que no continuarà en el seu càrrec, o de Wenger i Van Gaal, molt discutits pels seus aficionats. Però cal donar-li crèdit al Leicester, derrotat només tres vegades aquesta temporada, les mateixes que el Chelsea la passada campanya, menys ara com ara que cap altre campió en els últims onze anys.

La campanya. La cota més baixa de l'equip va ser el vuitè lloc després de la setena jornada, però a tot just quatre punts del líder. A finals de novembre va arribar a la primera posició. “El nostre objectiu és arribar als 40 punts”, va aclarir Ranieri. Va arribar a aquesta cota just a l'equador del campionat i des de la jornada 23 ningú l'ha desbancat del primer lloc. Des de llavors només ha perdut un partit, en el temps de descompte a casa de l'Arsenal i amb deu homes al camp.

La gent. L'epopeia del Leicester té un abast universal. És l'equip dels neutrals. “Ens mereixem un final feliç, com el de les pel·lícules”, va dir Ranieri la setmana passada. Ja s'ha apuntat l'interès d'alguna productora per portar a les pantalles la història del golejador Jamie Vardy, que amb 23 anys jugava en la sisena categoria del futbol anglès, va portar una turmellera electrònica durant un temps després d'haver estat involucrat en una batussa i va compaginar el futbol amb la feina en una fàbrica de material ortopèdic. Ranieri no es va disgustar quan li van apuntar que Robert de Niro podia fer el seu paper al cel·luloide. “Em moro perquè guanyin el campionat”, va confessar fa unes setmanes el príncep Guillem, seguidor de l'Aston Villa, ara a la segona divisió anglesa. Tots volen veure el Leicester: l'equip ja ha tancat la seva participació en amistosos de pretemporada contra el Celtic, el FC Barcelona i el PSG, aquest últim a Califòrnia.