El moviment dels indignats pren força a França

Només els més optimistes esperaven aguantar tant. Els indignats de París, reunits entorn del lema #NuitDebout (nit dempeus), han complert ja més d'una setmana ocupant la simbòlica plaça de la República de París. Aquí van venir dijous passat, 31 de març, després de la manifestació contra la reforma laboral amb el missatge que no tornaven a casa perquè la lluita no s’havia acabat. Des d'aleshores, es reuneixen cada tarda fins ben entrada la nit i alguns es queden acampant de manera simbòlica. D'uns pocs centenars han passat a ser més de 2.000 assidus a les assemblees ciutadanes, inspirades en les del 15-M espanyol.

Ara, totes les seves forces estan posades en la jornada de dissabte. Els sindicats d'estudiants, la Confederació General de Treballadors (CGT) i Forces Obreres (FO) han convocat per demà una altra manifestació contra la reforma, que ha servit per cristal·litzar les reivindicacions del moviment encara en formació. En acabar la manifestació, la NuitDebout crida a acudir en massa a la plaça, on tenen autorització per estar-s’hi fins diumenge a la nit. En paral·lel, convoquen a tot Europa a unir-se a la iniciativa. Altres ciutats franceses, com Tolosa, Nantes o Marsella ja s'hi han sumat.

El moviment #NuitDebout va néixer el 31 de març, després d'una gran manifestació contra la reforma laboral. Per això, segons el calendari dels indignats, aquest divendres és 39 de març. Tanmateix, el germen organitzatiu es remunta al passat 23 de febrer, a una jornada convocada entorn de la pel·lícula documental Merci Patron (Gràcies, cap) del periodista militant François Ruffin. “Ens vam adonar que tots lluitàvem cada un separadament. Va néixer la idea d'unir els combats. La reforma laboral, que suposa més precarietat per als treballadors, ha estat la gota que ha fet vessar el vas. El que volem és canviar el sistema”, explica Sophie Tissier, del col·lectiu Convergence des Luttes (Convergència de les Lluites), creat després d'aquella reunió i que va convocar la quedada a la plaça de la República. “Va ser un moment màgic, vaig sentir que estava naixent alguna cosa, que fèiem Política amb majúscula”, afegeix aquesta jove ajudant de càmera.

El moviment es reclama horitzontal, desvinculat de tota formació política i sense cap líder destacat, tot i que es van imposant algunes figures, com l'economista i filòsof Frederic Lordon. Des del principi, rep el suport de la coneguda associació Droit Au Logement (Dret a un habitatge), molt activa en la lluita contra els desnonaments. Va ser una de les tres organitzacions que van presentar la primera petició d'ocupació de la plaça, juntament amb el col·lectiu altermundialista Attac i el sindicat SUD Solidaires.

A la plaça de la República de París, l'assemblea diària se celebra a les 18 h a la cantonada sud-est de l'esplanada. Mentrestant, a mesura que passen els dies, la meitat nord es va omplint de lones on instal·len des d'una “cantina rebel” fins a l'editorial alternativa Libertalia. A la caseta d'acollida i benvinguda, unes pissarres recullen les diferents “iniciatives col·lectives” i “convergències de lluites” del dia, com la reunió de la comissió “vot en blanc” i les accions puntuals previstes a diferents llocs de la capital. Al costat, un gran envelat amb un rètol de “Refugees Welcome” espera l'arribada del grup de refugiats sudanesos que s'apropa habitualment a última hora de la nit.

Des de dimecres, s'ha engegat la ràdio del moviment, que es pot seguir a Internet i que dóna veu als ciutadans que s'apropen a la plaça. Dijous a la tarda s'hi ha sumat la televisió, amb la mateixa idea. Un sofà blanc i un cartell de cartró, amb les lletres TV DEBOUT de fons, serveixen de plató on arriben a expressar-se diferents col·lectius. Des del principi, les assemblees es transmeten en directe a la xarxa a través de l'aplicació Periscope, on les segueixen desenes de milers de persones que no poden acostar-se a la plaça.

Al marge de l'assemblea principal, les comissions que s'han creat diàriament organitzen els seus propis debats a escala més petita en diferents cantonades de la plaça. A mesura que es fa de nit, la reunió pren aires de festa, amb la música de tambors en una banda i xaranga a l’altra. Els venedors de menjar ambulants aprofiten la concentració per portar els camions. Cada matinada, els voluntaris presents han de desmuntar les tendes per deixar els equips de l'Ajuntament que netegin la plaça. A mesura que va passant el dia, es van tornant a col·locar una rere l’altra.

La reforma laboral ha servit de catalitzador per als indignats de París, però les preocupacions expressades a la plaça abasten molt més: l'estat d'excepció, decretat a França després dels atemptats gihadistes del 13 de novembre —encara en vigor—, la falta de solidaritat amb els refugiats, la denúncia del discurs de la por del poder polític i la crítica al sistema capitalista i l'economia liberal en general. “Hem de canviar de model i de sistema, reconstruir-ho tot des de l’àmbit local”, resumeix Vanya, una jove francobúlgara que va cada dia a la plaça amb el seu marit, Samuel.

Alguns polítics d'esquerra s'hi han apropat també al llarg de la setmana. Uns ho han fet d'incògnit (cas del primer secretari socialista, Jean-Christophe Cambadélis), d'altres han pres la paraula (com el secretari nacional del partit comunista, Pierre Laurent), però tots hi han anat com a simples ciutadans i no com a representants d'una força política, segons asseguren els organitzadors. El moviment ha rebut també el suport explícit de Podem i reben consells de membres del grup a París, tot i que asseguren també fer-ho independentment de les etiquetes i com a simples ciutadans.

“Aquest moviment a França havia de passar perquè es compleixen totes les condicions”, assegura el jove sociòleg Geoffrey Pleyers, investigador de la universitat belga de Lovaina, que segueix de prop aquest tipus de protestes. “Primer, hi ha un Govern d'esquerres que posa en marxa mesures de dretes. Després, és molt present el tema de la preocupació pel futur dels joves”, afegeix. “A més, això és una ciutat global, la gent que va viure el 15-M hi és molt present i hi ha set d'aprendre’n”, afegeix.

“La sort que tenim és que podem ser més intel·ligents gràcies a l'experiència d'Espanya, a les xarxes socials i a Internet”, confirma Raphaël Millon, professor d'esport de 45 anys. “Ens donen molts consells, els espanyols, com no eternitzar les assemblees. Sobretot, hem d'exportar el moviment fora de la plaça de la República, als barris, per implicar la gent. Això és molt important”, afegeix. “El que passi ara dependrà de la resposta de les institucions i de si aconsegueixen sortir de República”, confirma Arantxa, antiga del 15-M, que ajuda a títol personal. “Això requerirà un temps, no passa de la nit al dia”, conclou.