Gerard Piqué: “Xiulen perquè sóc jo i els fa morbo”

Fa dos anys Gerard Piqué (Barcelona; 28 anys) es va reptar a si mateix perquè no havia ofert el seu nivell habitual i volia tornar a l'elit. El repte, explica, li va anar de meravella perquè ara estima el futbol més que mai, fins al punt que per primera vegada s'exigeix allargar la seva carrera, quan abans s'acontentava si l'acabava als 30 anys. Hermètic als insults i les xiulades que li prodiguen fora del Camp Nou, debats que alimenta, quan no provoca, amb els seus tuits i bromes, que s'interpreten com a burles –la més recent va ser contra Arbeloa–, entén que és una moda passatgera i que l'únic que pot fer és jugar per guanyar. Aquest dijous disputarà la semifinal del Mundial de Clubs contra el Guangzhou xinès.

Pregunta. Per què va encaixar tants gols el Barça a l'inici de l'any?

Resposta. Faltava agafar la forma i sobretot havíem de tornar a entendre'ns. Va haver-hi errors individuals, però un canvi dràstic d'un any a un altre, perquè vam encaixar més de tres gols en diversos partits, era una qüestió col·lectiva. Ens va costar el procés, però ara els ajustos funcionen.

P. Se senten superiors als rivals?

R. És difícil tenir aquest sentiment al camp perquè busques fer bé les accions individuals per ajudar l'equip. Però de vegades sento que dominem el partit i aquests dies gaudeixo.

Un recorda el Milan de Sacchi de finals dels vuitanta i principis dels noranta, i potser en un temps pensaran en nosaltres

P. Tornen a ser el mirall del futbol?

R. Pot ser. El curs passat vam tornar a guanyar el triplet i hem fet una gran dècada. Un recorda el Milan de Sacchi de finals dels vuitanta i principis dels noranta, i potser en un temps pensaran en nosaltres. Però hem de tenir els peus a terra, perquè mira on és ara el Milan. Tot i que veient l'èxit del model i el talent de l'equip, podem allargar aquest període.

P. En curt, en llarg, a la contra, amb possessions llargues… Els ajuda el ventall de registres que tenen amb Luis Enrique?

R. Sí, ha aportat la seva part i també els jugadors que han vingut nous. I enrere és millor ara perquè no ens sentim incòmodes si no tenim la pilota. Abans, la teníem tant que quan no era nostra, ens costava. Som més solvents.

P. Semblava difícil que un tècnic introduís canvis i convencés un vestuari que juga de memòria.

R. Ser entrenador del Barça exigeix uns requisits. I Luis Enrique va demostrar que és un d'ells des del primer moment. Però els jugadors no exigim res. Passa que la filosofia de Cruyff, perllongada per Rijkaard i el Pep, ens ha donat tants èxits que s'ha demostrat que és la que funciona a Can Barça. Això és innegable.

P. Van guanyar el Madrid 0-4. Li va fer ràbia que es parlés més del gol que no va fer que no pas del partit en si?

Ara no ens sentim incòmodes si no tenim la pilota. Abans la teníem tant que, quan no era nostra, ens costava

R. Hi estic acostumat. És el poder de distracció i els continus cops d'efecte que donen, que és parlar de tot menys de futbol.

P. Què hauria fet si hagués marcat aquell gol?

R. Celebrar-ho. Però no tenia res preparat, com es diu per aquí. Sóc culer i d'oportunitats com aquestes, amb un més al camp i amb 0 a 4, en tindrem poques o cap. Per això volia marcar. Però és que al Roma també li vaig voler marcar en el següent partit! És la meva forma de jugar. Quan el partit està encarat, m'agrada incorporar-me a l'atac.

P. No perd l'ànima de davanter, a mesura que passen els anys?

R. És que atacar és molt divertit. Hi ha partits en els quals em sento molt bé i en els quals m'imposo altres reptes. Però l'experiència m'ha donat el fet de saber quan i com.

P. Enrere, per exemple, cada vegada fa servir més el canvi d'orientació.

R. Sí? No ho sé, sempre ho he intentat. Però depèn d'on pressiona el rival. La meva missió és trobar la passada i donar-li a qui estigui desmarcat. I si n'hi ha dos que poden rebre, doncs lògicament li donaré a qui estigui més a prop de la porteria rival.

P. Però té temps de veure el camp amb la pilota als peus?

R. Juguem d'una manera molt semblant des de fa anys. Els laterals llargs, els extrems entren per dins, els volants s'ofereixen… Més o menys, mirant la pilota, saps on és cadascú. Encara que la clau, que és el que t'ensenyen al Barça, és jugar sense mirar-la. Així controles el joc i guanyes un segon en la jugada.

Hi ha partits en els quals em sento molt bé i m’imposo altres reptes. L’experiència m’ha donat el fet de saber quan i com

P. És el central amb canvi d'orientació, originat a l'Ajax i mantingut pel Barça, una espècie en extinció?

R. Espero que no. És una figura que ha d'anar a més perquè el futbol evoluciona. El central que només defensa està antiquat perquè cada vegada més hem de ser els primers a atacar, a generar futbol i principis d'ocasió. Es tracta de conduir fins que algú et surt al pas. Amb això aconsegueixes provocar i dividir. Jo no driblo perquè no és la meva especialitat i generaria un risc a l'equip que no és necessari. Encara que cada vegada condueixo menys perquè ja em coneixen.

P. També el coneixen als camps d'Espanya, on el xiulen amb persistència. Què sent, en aquells moments?

R. És una situació amb la qual he de viure. No hi dono gaires voltes. La gent li dóna molt bombo perquè sóc jo i els fa morbo, i s'ha posat de moda. Però en ocasions ja ni me n'adono. Fa poc, amb la selecció, li vaig preguntar a Bartra al descans: ‘Avui no m'han xiulat, oi?’. El tio va esclatar a riure perquè es veu que van xiular molt. Però és que estic tan concentrat en el que passa al camp que gairebé ni ho percebo.

‘Piqué no se sent espanyol’, diuen. Però quan ho he dit, jo, això?

P. Li fan mal, les xiulades?

R. No. D'una banda, xiulen 100 i sembla que xiula tothom. I, de l'altra, sé que no tenen raó. Donen arguments que no són reals. “Piqué no se sent espanyol”, diuen. Però quan ho he dit, jo, això? “Piqué es va passar amb allò de Kevin Roldan”, deixen anar. Però això és Barça-Madrid i no té res a veure amb la selecció. No em val cap argument.

P. No ajuda a apaivagar els ànims amb el que va passar amb Arbeloa ni amb les emoticones dels riures a Twitter quan el Madrid va alinear Txéritxev de forma indeguda a la Copa… Se sent provocador?

R. Amb allò de les emoticones, estava veient Leo Harlem a La Sexta i reia molt [pica l'ullet, somrient]. No, de debò, crec que no cal treure les coses tant de lloc.

P. Pot ser que faci enveja perquè ho té tot?

R. No ho tinc tot. I si ho tingués, per això faig ràbia? Als Estats Units, com més té algú, més idolatrat és. No ho sé, jo sóc un superprivilegiat i molt feliç tant en el terreny personal com en l'esportiu, però per això faig ràbia?

P. I què li falta?

R. Guanyar més. Tinc 28 anys i m'agrada molt guanyar. Fa dos o tres anys jugava perquè em tocava. Però ara estimo cada vegada més el futbol. De jove pensava deixar-ho als 30, però ara vull jugar fins als 35 anys. I sé que acabar al Barça serà molt difícil, els anys pesen i les qualitats físiques baixen, tot i que he incorporat patrons que em fan gaudir i millorar. Com anar una hora abans al vestidor quan abans ho feia molt just, menjar bé, dormir millor… Això m'ho han donat la Shaki i la família. Tinc clar que si seguís amb els hàbits de fa quatre o cinc anys, no seguiria al Barça. Però és que de jove no prioritzes l'important.

P. I a casa, de qui es parla més, del pare o de la mare?

R. De tots dos. Però són nens i els agrada el futbol. I a mi m'encanta! Tot i que la Shaki prefereix que els agradi més la música… El que passa que ho té malament perquè el Milan està obsessionat amb el futbol. Se sap els resultats, els gols, vol que li porti les samarretes dels equips i se les posa…

P. Què suposa el Mundial de Clubs per al Barça?

R. Molt, moltíssim. Fins al 2009 no es va guanyar per primera vegada. I si guanyem, portaríem l'escut aquí [s'assenyala el pit] durant un any com els millors del món.

P. En aquest Mundial de Clubs, Tito Vilanova va dir que sense vostè “queia l'invent”. Se sent així d'important?

R. El Barça és un club tan gran que no hi ha ningú imprescindible. I mira que tenim Messi, eh? Però al final sempre es tira cap endavant. Quan se'n vagi el Leo passarem dos anys fotuts, però el Puyi, el Xavi i el Víctor eren imprescindibles i l'equip ha seguit, anem líders, hem aconseguit un altre triplet… Així que bé, sí, me'n sento part important, però si no hi sóc jo, en vindrà un altre. Intentem ser importants mentre juguem al Barça, però la història la fem tots i la seguiran fent.

P. Què li sembla el Guangzhou?

R. Els noms de l'equip parlen per si sols. Des del tècnic, l'experimentat Scolari, que té un Mundial, una Libertadores i una Copa Confederaciones, a futbolistes amb gran desplegament com Paulinho, divertits i hàbils com Robinho… És un partit diferent del que solem fer i tenim realment ganes de fer-ho bé i de guanyar.