Pistorius: càstig d’acord amb el crim

Neix amb una deformació genètica dels turmells i els peus; amb onze mesos li amputen les cames sota els genolls; inspira el món sencer quan corre els 400 metres als Jocs Olímpics de Londres de 2012; sis mesos després, abans que sortís el sol del dia de Sant Valentí, mata a canonades de bala una bella model de la qual s'havia enamorat; l'11 de setembre de 2014 una jutgessa el condemna a cinc anys de presó per homicidi involuntari; surt de la presó un any després i passa a arrest domiciliari; sis setmanes més tard, el dijous passat, un tribunal d'apel·lació anul·la la sentència de primera instància i el declara culpable d'assassinat, per la qual cosa rebrà a principis de l'any que ve una nova sentència d'almenys 15 anys a la presó.

Aquesta és la gairebé homèrica història de l'atleta olímpic i paralímpic sud-africà Oscar Pistorius. Va posar fi a la vida de Reeva Steenkamp i va destruir la seva. El que ni la justícia sud-africana ni ningú sabrà mai, tret que un dia Pistorius faci una dramàtica confessió, és la resposta a la pregunta que mig món s'ha fet des que va disparar quatre bales el 14 de febrer de 2013 a través de la porta tancada d'un bany a casa seva, i que van matar Steenkamp: la va assassinar intencionalment o no?

La interpretació d'assassinat que va fer el Tribunal Suprem d'Apel·lació de Sud-àfrica la setmana passada va ser una altra.

El tribunal va declarar que la jutgessa Thokozile Masipa es va equivocar quan va concloure el judici original amb un veredicte d'homicidi involuntari: que Pistorius va tenir la intenció de disparar, no de matar. Però, basant-se en les proves presentades per la fiscalia, el tribunal d'apel·lació tampoc va poder satisfer els desitjos dels molts milions d'espectadors mundials del drama, que segueixen convençuts que Pistorius va voler matar la dona que va dir que estimava, amb la qual havia programat unes luxoses vacances a Itàlia per a l'estiu del 2014, i amb la qual s'havia volgut casar.

El tribunal es va quedar a mig camí. No va qüestionar la versió a la qual Pistorius es va aferrar des de minuts després del crim fins a la conclusió del judici: que es va imaginar que darrere de la porta del bany hi havia un intrús desconegut. Va disparar a matar però no Steenkamp, va afirmar la sentència del tribunal, sinó “algú”, l'ésser humà que Pistorius creia —això sí que ho va reconèixer— que s'amagava darrere de la porta.

Segons la categoria d'assassinat de la qual el tribunal va declarar culpable Pistorius, no és necessari que “l'autor sàpiga o apreciï la identitat de la víctima”. Pistorius va cometre un assassinat de la mateixa manera que un criminal mata algú en el curs d'“un tiroteig salvatge” durant un assalt armat a un banc. O, com es va explicar en la sentència: “Una persona que causa que una bomba exploti en un lloc ple de gent segurament ignorarà la identitat de les seves víctimes; no obstant això, haurà tingut la intenció de matar aquells que podrien morir com a conseqüència de l'explosió”.

No s'ha resolt el gran dubte que ocupa el cor del cas, però la família de Steenkamp es va declarar satisfeta amb el veredicte del tribunal d'apel·lació. La mare, June Steenkamp, va dir: “Considero que aquesta és la veritat. I l'hi devem al sistema de justícia i a Déu”.

Pistorius, “devastat” segons el que va ser el seu agent quan corria, sentirà avui que el sistema de justícia i Déu l'han abandonat. L'exatleta (podem tenir la seguretat que no tornarà a córrer) és un creient cristià, un assidu lector de la Bíblia que mai ha deixat de resar des del dia de la tragèdia. Va ser la seva profunda fe, segons em va explicar el seu oncle Arnold, el que li va impedir caure en la temptació de suïcidar-se durant l'interval d'un any entre la mort de Steenkamp i el començament del judici. Però hi va pensar seriosament.

Arnold Pistorius, a la casa del qual Oscar ha viscut tot el temps que no ha estat a la presó des que va matar la seva parella, em va explicar que va llegir que als Estats Units el 20% de persones que maten un ésser estimat, pel motiu que fos, acabaven suïcidant-se. Va veure en el seu nebot senyals que podria optar per aquest camí. Jo també els vaig veure.

Una ombra del que va ser

La primera vegada que el vaig conèixer, el setembre de 2013, cinc mesos abans del començament del judici, estava assegut en un llarg sofà de cuir amb el cap a l'espatlla de la seva tieta. Pàl·lid i prim, l'ombra del musculat atleta que havia triomfat a Londres el 2012, tenia l'aspecte d'un nen de cinc anys que se li acaba de morir el gosset. Intentava conversar amb ell però quan em responia ho feia amb gemecs o monosíl·labs, amb la veu tremolosa. Feia l'efecte que en qualsevol moment s'enfonsaria sobre el pit de la seva tieta plorant.

En aquells llimbs d'un any entre el crim i el judici, el present era un infern per a Pistorius i el futur no oferia cap possibilitat d'alegria o de redempció. No es va suïcidar, el seu oncle va considerar, per la fe que va mantenir en Déu i per l'obligació que sentia de no causar més dolor a la seva família.

Un es pregunta què estarà pensant avui, amb 29 anys, l'edat que Steenkamp tenia quan la va matar. Estarà reclamant explicacions a Déu? Estarà dubtant, com va confessar durant el judici que de vegades li va passar, de la mateixa existència d'un bondadós ser celestial? Veurà algun sentit a seguir vivint? Si aquestes preguntes se les va fer abans de ser declarat culpable d'assassinat, abans de saber que li esperava una llarga estada a la presó, és difícil creure que no se les estigui fent ara. I, més encara, després de la colossal decepció d'haver pensat quan va sortir de presó a mitjans d'octubre que per fi tindria l'oportunitat d'intentar reconstruir la seva vida.

Tant la llibertat física com el consol moral que va creure haver descobert després d'aquell veredicte inicial d'homicidi involuntari li han estat arrabassats. Quan la jutgessa va dictar aquella generosa sentència el setembre de 2014, Pistorius li va dir al seu advocat en veu baixa: “No m'importa una merda la condemna que em caigui. No sóc un assassí”. Ara, segons la llei, ho és. Un heroi en el seu moment per a milions, haurà de conviure fins al final de la seva vida amb la vergonya, la humiliació i el dolor de saber que molts d'aquests mateixos milions a tot el món, entre els quals es troba la família de Steenkamp, estan convençuts que per fi ha rebut un càstig d'acord amb el crim que va cometre.