Els debats electorals, una raresa en l’Espanya democràtica

Espanya té poca tradició de debats electorals. De les 11 eleccions legislatives celebrades fins avui en el període democràtic, només en tres hi hagut debats entre els candidats a ocupar La Moncloa. EL PAÍS va proposar un debat entre Adolfo Suárez i Felipe González quan faltava un mes per a la celebració de les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977. En un editorial publicat en portada es va fer una proposta que l'endemà va acceptar Felipe González. El president Suárez, per la seva banda, va comunicar que no compareixeria en debats electorals al·legant que es presentaven moltes formacions polítiques a les eleccions.

Frustrada aquell proposta d'EL PAÍS, va tenir lloc una experiència inèdita durant la mateixa jornada electoral. Tancades les urnes el 15 de juny de 1977 i amb prou feines un quart d'hora després que es fes pública la llista de senadors per designació reial, van arribar a la seu d'EL PAÍS nombrosos dirigents polítics per mantenir una trobada informativa que va culminar amb un debat-col·loqui que va arrencar Juan Luis Cebrián i que va comptar amb la participació de Felipe González, Ramón Tamames, Joaquín Garrigues, Francisco Fernández Ordóñez, Ignacio Camuñas, Enrique Barón, Carlos Ollero, Julián Marías i José María de Areilza, entre d'altres. Es va celebrar a la cinquena planta de l'edifici d'EL PAÍS i hi van concórrer dos centenars de persones.

La possibilitat de fer debats electorals es va anar frustrant elecció rere elecció per motius diversos. En les dates prèvies a les legislatives de 1979, tant Santiago Carrillo com Felipe González van reptar Adolfo Suárez a debatre, però l'aleshores president va rebutjar aquesta possibilitat. Poc abans dels comicis de 1982, van ser les exigències del PSOE les que van provocar el desacord per a la celebració d'un debat, que la Junta electoral ja havia aprovat. Va haver-hi un debat a La clave, programa dirigit per José Luis Balbín, l'1 d'octubre de 1982, que va permetre a candidats de diversos partits debatre sobre política. Hi van participar Landelino Lavilla, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Manuel Fraga, Miquel Roca, Xavier Arzalluz, Agustín Rodríguez Sahagún i Luis Uruñuela. Les absències d'Adolfo Suárez i Felipe González el van deslluir. En realitat, el format del programa no era el més propici perquè fos un debat electoral pròpiament dit.

Els cara a cara de 1993

La situació no va canviar fins a la irrupció de les televisions privades a Espanya. Així, en vista de les eleccions legislatives del 6 de juny de 1993 va haver-hi propostes d'Antena 3 i Tele 5 per fer debats entre Felipe González i José María Aznar. Les negociacions les van portar Eduardo Martín Toval i Txiki Benegas pel PSOE i Javier Arenas i Rodolfo Martín Villa per part del PP. Van acordar fer el primer a Antena 3 el dia 24 de maig, dilluns, i el segon a Tele 5 una setmana més tard, el 31 del mateix mes. Tele 5 no va estar d'acord amb el fet que aquest fos l'ordre dels debats i el comitè d'empresa de TVE es va queixar de la marginació de la televisió pública, que arribava al 96% de la població enfront del 79,6% que aconseguien llavors les privades. IU va tractar d'evitar que els debats tinguessin lloc amb un recurs a la Junta Electoral Central, que va ser rebutjat.

L'expectació en aquells moments era gran perquè s'entenia que els sis milions de votants indecisos que detectaven les enquestes prendrien la seva decisió de vot després de veure els debats. El 13 de maig de 1993 va portar molt males notícies econòmiques: una devaluació de la pesseta del 8%, un creixement de l'IPC del 0,4% i una xifra d'aturats que va aconseguir els 3,3 milions d'espanyols. En aquest context, Aznar va preparar conscienciosament el debat amb el seu equip, mentre González va confiar més en la improvisació. El primer debat va penjar d'un fil fins al mateix moment de començar a Antena 3. Benegas i Arenas van negociar aspectes com la pròpia escenografia –el PP va exigir debatre asseguts per evitar una imatge de tots dos candidats dempeus que permetés comprovar la diferència d'altura–, quins temes es tractarien, l'ordre dels torns i qui tancaria el debat. Va correspondre aquell torn a González, però Aznar va puntualitzar abans de la seva última intervenció que aquesta exigència socialista va poder portar a la suspensió del debat, però que ell va decidir que no fos així "en interès dels espectadors". La impressió que van tenir els ciutadans va ser que Aznar va guanyar aquell primer debat el 1993.

En el PSOE va condir la sensació que el seu líder va estar mancat d'agressivitat davant el devessall de desqualificacions que Aznar va abocar durant el debat. Es va preparar amb meticulositat el segon debat, es va anunciar que Alfonso Guerra assessoraria González i va canviar el to general de la campanya del partit. Per la seva banda, un PP eufòric va mantenir cert suspens sobre la celebració del segon debat, que finalment es va fer com estava previst a Tele 5, tot i que de nou les negociacions es van perllongar fins a l'últim moment. González va passar a l'ofensiva i Aznar va mantenir el to de l'anterior cara a cara. En aquesta ocasió, els ciutadans van entendre que el debat el va guanyar l’aleshores president del Govern. 10 milions d'espectadors van veure els debats

Desgraciadament, l'experiència viscuda el 1993 no es tornaria a repetir fins al 2008. Entremig, només trobem els habituals estira-i-arronsa entre partits i candidats favorables o contraris a la celebració de debats electorals exclusivament en funció dels seus càlculs electorals.

Dos debats el 2008

En vista de les eleccions del 9 de març de 2008, TVE va proposar un cara a cara entre els líders dels dos principals partits, l'aleshores president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i Mariano Rajoy. El líder del PP va vetar TVE per considerar-la governamental. Les negociacions dels debats del 2008 les van dur a terme José Blanco i Pío García Escudero, que van acordar la celebració de dos debats de 90 minuts sense excloure cap tema tot i que sense tancar en aquell moment a qui en correspondria l'organització. Finalment, es van celebrar els dilluns 25 de febrer i 3 de març i es va decidir que els organitzaria l’Academia de Televisión i que el senyal s'oferiria de forma gratuïta a tots els canals que la volguessin emetre. Aquesta decisió va ser criticada per Antena 3 i Tele 5, que van decidir no emetre'ls. Els debats van tenir un cost de 970.000 euros, que abonarien les televisions que tinguessin el senyal, en total 29. Com a moderadors, es va triar Manuel Campo Vidal per al primer i Olga Viza per al segon. Es van pactar 50 condicions, des de l'arribada dels líders, els temps, la realització, la col·locació, fins i tot si es farien plans curts dels contendents.

Zapatero i Rajoy es van prendre molt de debò aquests debats i van organitzar nodrits equips per preparar-los, encapçalats per Alfredo Pérez Rubalcaba i Pedro Arriola, respectivament. El debat va ser aspre i al cap de quatre minuts Rajoy va titllar de mentider Zapatero. Aquest li va retornar el qualificatiu. Les enquestes van assenyalar una victòria als punts del candidat del PSOE en un debat en el qual va haver-hi 25 interrupcions i en què es va fer servir abundància de dades amb una interpretació d'aquestes que sempre es feia en benefici propi i perjudici de l'oponent, a costa de retorçar-les. Va tenir 13 milions d'espectadors. Aquest debat va ser el de "la nena de Rajoy". En la seva última intervenció, el candidat del PP es va dirigir a una nena a la qual volia garantir casa, feina i orgull de ser espanyola.

El segon debat es va considerar decisiu pels assessors de tots dos líders, que van llimar els errors comesos en el primer, i els mateixos candidats, que van alliberar temps de les seves campanyes per preparar-lo a consciència. Novament va caldre negociar aspectes nimis com la posició dels cronòmetres al plató on es desenvoluparia el debat, cosa que és una bona prova de la importància que li concedien. No va canviar el to, marcat per l'agressivitat i les desqualificacions freqüents. L'audiència va ser de 12 milions de persones, una nova demostració de l'interès ciutadà pels debats electorals. Aquest debat també el va guanyar Zapatero, segons el sondeig d'EL PAÍS.

L'únic debat de les eleccions del 2011

El cinquè cara a cara de la història de les eleccions a Espanya, últim dels celebrats fins avui a Espanya, va tenir lloc el dilluns 7 de novembre de 2011, entre els dos candidats del PSOE i el PP a La Moncloa: Alfredo Pérez Rubalcaba i Mariano Rajoy. Els negociadors de les condicions d'aquell debat van ser Elena Valenciano i Óscar López, pel PSOE, i Ana Mato i Esteban González Pons, pel PP. El moderador del debat va ser Manuel Campo Vidal i l'organització va ser a càrrec de l'Academia de Televisión. Es van intentar flexibilitzar les condicions d'un debat que es jutjava que en les ocasions anteriors havia resultat una miqueta encotillat. El debat va costar 550.000 euros, sufragats per les televisions que el van emetre. Rubalcaba i Rajoy es van atenir als seus argumentaris, però el debat no va ser tan fluït com es va pretendre pels organitzadors. Es va parlar de retallades i van abundar els retrets mutus en un cara a cara en el qual es van utilitzar menys dades que dards dialèctics. Amb l'avantatge d'haver guanyat el debat a Rubalcaba, Rajoy va enfilar una còmoda campanya cap a la victòria electoral.