Desfent l’enterrament d’un fill

Alberto Pardo va trucar a casa seva per anunciar que seguia viu després de ser inclòs en la llista oficial de morts en els atemptats de París

Foto d'Alberto Pardo al seu perfil de la xarxa social.
Foto d'Alberto Pardo al seu perfil de la xarxa social.Facebook

Quan Alberto Pardo es va connectar a Internet, va llegir la notícia de la seva mort. Va ser a primera hora de la tarda del diumenge 15 de novembre. Va obrir Facebook i es va trobar en el seu mur diversos missatges. “Et recordarem sempre, Alberto”, li deien. “Descansa en pau”, escrivia un altre.

Cansat de no trobar feina, l’Alberto va marxar de casa el 2012 fart de la crisi i malparlant dels polítics. Se’n va anar amb el que duia posat: va sortir de Pontevedra amb bici i no va parar de pedalejar fins a arribar a França. A Llemotges va treballar en una botiga de roba; a Estrasburg, on vivia amb la seva nòvia francesa, ho fa com a traductor en un vaixell turístic.

Aquell diumenge, després de rebre les condolences, Alberto Pardo, de 33 anys, es va assabentar per El País que ell era un dels morts en els atemptats terroristes de l’EI a París. Les autoritats franceses l’havien inclòs en la llista oficial de morts. Durant diverses hores, els mitjans espanyols van informar de la mort d’Alberto Pardo i van recaptar dades pel seu obituari. Però Alberto Pardo no s'havia mogut d'Estrasburg en tot el cap de setmana. I el seu nom, els seus dos cognoms i la seva ciutat d'origen, Pontevedra, no deixava marge per als dubtes: l’estaven enterrant.

El dia més trist i feliç de la vida dels pares d’Alberto Pardo va començar d'hora amb una trucada telefònica a casa de la mare. Una familiar havia sentit a la ràdio que el nombre de víctimes espanyoles a París havia augmentat, i que entre aquestes hi havia Alberto Pardo Touceda. Aquesta dona va trucar a Pilar Touceda, mare de l’Alberto. I es va trobar la veu tranquil·la de la Pilar a l'altra banda, com sempre. No sabia res. Aquesta familiar va portar la conversa als atemptats de París.

“Jo em veig a mi mateix en aquests moments i diria que sóc viu… Però si seguiu escrivint coses tan boniques sobre mi potser hauria de morir-me per no fer-vos quedar malament…”

-Saps res de l’Alberto?

-Bé, està bé. Ell és a Estrasburg.

La dona no li va dir res més. Al cap de pocs minuts va sonar l’intèrfon del portal, i a la porta del pis es van presentar dos agents de paisà. Li van demanar a Pilar Touceda que s'assegués, i quan ella ho va fer, li van comunicar que el seu fill Alberto Pardo havia mort a París. L’Alberto es trobava entre les víctimes de la sala Bataclan. Li van donar el condol i es van posar a la seva disposició. Aviat a la casa de Pilar Touceda van començar a arribar familiars i amics.

El 30 d'abril passat Alberto Pardo va escriure al Facebook: “No dono gaires senyals de vida, és cert. Em fot connectar-me al Facebook perquè començo a veure fotos i l’enyorança es desperta (…) A part que no m'agrada el Facebook, en general. Però fa falta”. Set mesos després, Alberto Pardo va anunciar al Facebook que era viu.

La primera comunicació de l’Alberto després de la notícia de la seva mort va ser a través de la xarxa social. Va escriure: “Doncs, no ho sé… Jo em veig a mi mateix en aquests moments i diria que sóc viu… Però si seguiu escrivint coses tan boniques sobre mi potser hauria de morir-me per no fer-vos quedar malament… A més, si ho diu El País ha de ser cert”. I seguia en els comentaris: “Buf, quina pressió haver de desmentir la teva pròpia mort, he pensat en alguna broma que marqués el moment per sempre, però crec que treure’us la sensació de merda al més aviat possible era prioritari”. Entre els comentaris va aparèixer el d'una cosina seva, la Lucía, que li demanava que truqués de manera immediata a la seva mare.

-S’ho van creure?

-No saps què pensar. T'ho ha dit tothom: la policia, el Govern. El seu nom era a la llista oficial. Havíem de parlar amb ell.

La Lucía era amb la mare de l’Alberto, Pilar Touceda. Amb elles, en un domicili del centre de Pontevedra, estaven guardant dol els padrins de l’Alberto i dues amigues més de la seva mare.

Quan la Lucía va entrar al Facebook i es va trobar el missatge del seu cosí, va aixecar el cap del mòbil. “Tinc una cosa per dir-vos. Primer de tot us aviso que qualsevol pot haver agafat el telèfon de l’Alberto i escriure en el seu compte. Però s'ha publicat que és viu, i sembla ell”. El que va seguir a aquesta última frase van ser moments d'incredulitat i emoció. La Pilar va reclamar escoltar el seu fill per creure-s’ho. I al cap de tres o quatre minuts el seu telèfon va començar a sonar.

Era l’Alberto. Es trobava bé, no havia anat a París, no s'havia mogut d'Estrasburg. Demanava perdó perquè el seu telèfon se l’havia endut la nòvia a la feina i estava apagat i fora de cobertura. Va demanar a la família que estigués tranquil·la. Tenia previst tornar per Nadal, però avançaria el viatge. El següent que faria seria trucar al consolat per advertir-los que ell no era mort. I aventurava que l'error podria haver-se produït a causa del robatori del seu DNI anys abans, una cosa que havia denunciat en comissaria.

Els pares de l’Alberto estan separats. Laureano Pardo, el pare, era a casa seva en companyia de familiars propers i un parell d'amics. Un d'aquell amics va ser el que va agafar el telèfon d’en Fernando quan va començar a sonar.

-Passa'm el Nano, per favor. L’Alberto és viu.

-Tu qui ets? EL Nano està descansant. No jugueu amb aquestes coses.

Va costar molt convèncer-lo. Finalment Laureano Pardo va agafar el telèfon. També va tenir dubtes. A casa dels Touceda van apropar el telèfon de la mare de l’Alberto, on ell estava en línia, i després d’enganxar els dos terminals va poder parlar amb ell.

Sis hores després, Alberto Pardo estava esgotat i amb ganes que tot s'oblidés com més aviat millor. S'havia pres amb humor la notícia, però va comprendre al llarg de la tarda que no hi havia res d'humor en un atemptat terrorista i en un malentès que va enfonsar la seva família i la va deixar en xoc diverses hores. Va esborrar una foto que havia penjat fent broma de la seva mort i els missatges de condolença que li havien escrit al mur.

La Pilar, després de parlar amb ell, va dir: “Estic desfent l'enterrament del meu fill”.

I era veritat, literalment. Va caldre trucar a la Fe per suspendre l'expatriació del cadàver, les esqueles als diaris, el taüt i l'enterrament. Un amic de la família es preguntava si hi havia un cadàver atribuït a Alberto Pardo a punt per enviar a Espanya. I en quina casa podia ser que es visqués el procés invers del que havia passat a la dels Pardo Touceda.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS