90.000 capellans casats demanen pas

Dels sacerdots casats en l'últim mig segle (des del Concili Vaticà II, el 1965), s'ha dit que eren uns desertors. Des de fa una dècada apareixen com a profetes. N'hi ha, a tot el món, uns 90.000, dels quals una mica més de 6.500 són espanyols. Són moltíssims si es té en compte que l'Església romana tenia l'any passat 413.418 capellans (19.058 a Espanya), a més d'un greu problema de vocacions. Amb les xifres de catòlics que explica el Vaticà (1.214 milions), la proporció entre pastors i ovelles (terminologia que s'acostuma a fer servir) és preocupant, segons estimacions del mateix papa Francesc: 2.939 feligresos per sacerdot i 236.555 per bisbe. Aquesta és la primera anàlisi del Congrés Internacional de la Federació Europea de Capellans Catòlics Casats (FICCC) que se celebra aquest cap de setmana al centre de congressos Fray Luís de León, a Guadarrama (Madrid).

En pocs casos, el capellà casat ha continuat exercint amb el consentiment tàcit del seu bisbe

Europa és el continent on més s'aprecia la crisi del catolicisme. “Una vinya devastada pels senglars del relativisme”, va dir el 2010 el papa emèrit Benet XVI. Al descens de vocacions sacerdotals, s'hi uneix una disminució del 9% de rectors en actiu i l'envelliment del clergat restant (66 anys de mitjana d'edat). Els capellans casats són la solució, millor dit, decretar el celibat opcional, no obligatori, com han fet les altres religions cristianes, i fins i tot obrir el sacerdoci a la dona, com les Esglésies protestants? Francesc té sobre la taula aquestes opcions. Fins i tot ha reconegut que la relaxació de les lleis del celibat és una porta oberta, descartant, en canvi, d'arrel, l'ordenació de dones. Ho va dir l'abril del 2014, forçat per unes declaracions prèvies del seu secretari d'Estat, l'arquebisbe Pietro Parolin, que havien provocat un curiós sobresalt mediàtic. “El celibat obligatori no és un dogma de l'Església i pot ser discutit perquè es tracta d'una tradició eclesiàstica”, havia dit el primer ministre del Papa.

La llei del celibat obligatori (de manera que l'ordenació sacerdotal es converteix en impediment per contreure matrimoni) va ser promulgada en el Concili II del Laterà, el 1139. Fins llavors, els sacerdots es casaven, i també alguns papes. Encara que el Vaticà II va semblar que obriria una porta cap al celibat opcional, les regles no s'han mogut. Però sí que ho han fet desenes de milers de sacerdots, en una crisi que ha delmat, o més, els efectius clericals. El debat ara sembla imparable. Els capellans casats, no obstant això, han sofert un calvari. El sagrament del sacerdoci, com el del matrimoni, és per sempre, de manera que només es pot anul·lar si es demostra que es va tramitar amb greus defectes de forma i fons. Roma rares vegades accepta sortides d'aquest tipus, de manera que molts sacerdots casats van abandonar l'exercici de la seva funció sense tràmits i només una minoria va optar per demanar la reducció al laïcat.

Pel celibat opcional

És un tràmit que dura anys i que no sempre acaba bé. Això diuen les normes del Vaticà, aprovades sota el pontificat de Pau VI, inici de la crisi, sota el títol Sacerdotalis coelibatus: “Abans que proposin a la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe la causa de reducció a l'estat laïcal amb la dispensa de les obligacions relacionades amb l'ordenació sagrada, els bisbes (per als capellans) i els superiors majors (per als religiosos) han de fer tot el possible durant un temps adequat per ajudar el peticionari (orator) a superar les dificultats que té, com, per exemple, mitjançant el trasllat a un altre lloc on estigui lliure de perills, amb l'ajuda, segons els casos, de companys i amics del peticionari, familiars, metges i psicòlegs. Si tot això no resulta, i el peticionari insisteix a sol·licitar la dispensa, s'hauran de recopilar les informacions necessàries per a la qüestió”.

En pocs casos, el capellà casat ha continuat exercint amb el consentiment tàcit del seu bisbe, sempre que hi hagués una comunitat de fidels que ho acceptés. N'hi ha centenars de casos a Espanya. També hi ha ja mig miler de sacerdots casats a càrrec de parròquies per encàrrec episcopal. Es tracta de sacerdots arribats dels països de l'est d'Europa, a les seves Esglésies, ortodoxes però catòliques, sí que poden casar-se.

El celibat obligatori no afecta el nucli de la fe i, per tant, pot ser derogat en qualsevol moment” Julio Pinillos

El congrés de capellans casats arribats de pràcticament tots els països europeus maneja aquestes xifres, però sobretot atén els principis. “El celibat obligatori és una norma disciplinària imposada en un moment determinat. No afecta el nucli de la fe i, per tant, pot ser derogada en qualsevol moment pel Papa. De fet, en totes les altres Esglésies cristianes, el celibat, quan existeix, és opcional. És a dir, els sacerdots ortodoxos, anglicans i protestants poden casar-se o romandre cèlibes. En canvi, a l'Església catòlica, el celibat és obligatori, és a dir, una conditio sine qua non per poder ser sacerdot”, sosté Julio Pinillos, casat i, malgrat tot, acceptat com a capellà en una comunitat de feligresos en una de les barriades de Madrid. Pinillo va ser president de la federació internacional de capellans casats entre el 1993 i el 2003.

Des de la jerarquia eclesiàstica s'han manifestat posicions diferents davant d'aquest triple objectiu, com va verificar el comitè executiu de la FICCC entre el 1993 i el 1996, quan va aconseguir entrevistar-se amb bisbes i cardenals de diferents països. Van ser molts els que els van tancar la porta, però molts i importants els que els “van encoratjar amb tons i frases molt esperançadores”, diuen en un document intern. El cardenal Lorscheider (Brasil) els va dir: “Vostès no són desertors sinó pioners”; el cardenal Dom Luciano (Brasil): “Per què aquest desaprofitament de sacerdots?”; el cardenal Hume (Anglaterra): “Parlaré amb Roma”; el bisbe Pere Casaldàliga, en una eucaristia a casa seva, a Sao Felix (Brasil): “Us ha tocat defensar el celibat opcional, com a mi defensar els pobres de Brasil. Feu-ho amb dignitat, perseverança i diàleg”, i el bisbe Alberto Iniesta (emèrit de Madrid): “L'Evangeli no m'autoritza a dir-vos que el que esteu intentant no sigui evangèlic. Serà un camí llarg. Feu-ho des de i amb la comunitat.”

El percentatge d'acceptació del capellà casat, segons les últimes estadístiques publicades, ascendeix al 80% als Estats Units, el 75% a Europa i del 73% a Espanya. A més, la FICCC, que agrupa 34 països de quatre continents, debat altres principis, que són objectius “de menys a més”, en paraules de Pinillos. “Són la defensa del celibat opcional, més la renovació dels ministeris i la procura d'una Església servidora de l'home d'avui”.

A més del manifest final que s'aprovarà aquesta tarda, el congrés es tanca amb la presentació del llibre Curas en unas comunidades adultas, en el qual el Moceop (Movimient per al Celibat Opcional), que presideix Ramón Alario, presenta algunes de les fites d'una història de gairebé 40 anys. Diu Alario: “Amb aquest llibre tanquem, ara com ara, una etapa i assenyalem el punt a què hem arribat, que no és un altre que aquell del qual, al nostre entendre, l'evolució dels serveis comunitaris no haurien d'haver-se apartat mai: la primacia i el protagonisme de la comunitat de creients per damunt i més enllà de totes les tasques que originàriament i teòricament estan al seu servei. No és que amb això renunciem a la reivindicació inicial –opcionalitat del celibat– que és en els nostres orígens, sinó que la situem en la perspectiva en què adquireix tot el seu sentit de servei: la comunitat adulta. Aquí hi ha el repte d'una autèntica reforma i actualització de les nostres Esglésies: en què hi hagi i existeixin autèntiques comunitats adultes i madures”.