Benítez, un “mestre” en un equip de savis

La temporada acaba de començar, com aquell qui diu, i a Rafa Benítez ja li xiulen les orelles al Bernabéu. El Madrid ha empatat tres partits que es donaven per guanyats, a El Molinón i al Calderón i contra el Màlaga, i ara mateix té els mateixos punts que el Barça, que ha competit en condicions més desfavorables si es tenen en compte el calendari, les lesions i especialment la sanció de la FIFA que li impedeix fitxar i alinear Arda Turan i Aleix Vidal.

Acostumats com estaven els aficionats que el partit no s’acabava fins que marcava el Madrid, ara sorprèn que l’equip de Benítez acabi l’enfrontament contra l’Atlètic encomanat al seu porter Keylor Navas. El joc no acaba de funcionar i les explicacions de l’entrenador no fan el pes a una part de la premsa, per més que els números diguin que és el conjunt més golejador i menys golejat del torneig, estadística condicionada d’altra banda per la golejada a Cornellà.

La davantera no acaba de trobar la porteria i les explicacions del tècnic no satisfan tothom, sobretot els que reverencien les figures, com ara Cristiano Ronaldo i Sergio Ramos. El tècnic va recordar públicament un error del defensa, que va fer penal a Tiago al darrer derbi, i quan de manera reiterada li pregunten si el portuguès és el millor jugador que ha entrenat mai, no acaba de ser convincent en la resposta, cosa que no agrada a Cristiano.

A Benítez sempre li ha agradat més parlar de l’equilibri que elogiar les figures, circumstància que s’expressa en el protagonisme que ha donat a Casemiro i Kovacic. Igualment reveladores són les paraules de dos futbolistes que van coincidir amb el madrileny al Liverpool. “Em va treure d’un pou de 20 metres”, diu Mascherano. I afegeix San José, de l’Athletic: “Va gastar el seu temps a formar-me durant dos anys”.

El sentit d’equip i la pedagogia tàctica estan per sobre de qualsevol altra consideració en les plantilles de Benítez, un fanàtic de la tàctica, especialista en l’ensenyament i per tant en les correccions, com ha quedat palès en el seu currículum, que inclou títols com els de Lliga amb el València o la Champions amb el Liverpool. Mai ha estat un simple alineador o un gestor de vestidor, sinó que li agrada intervenir, també al Madrid.

La seva manera de fer és molt diferent de la d’Ancelotti. El tècnic italià era el preferit dels jugadors, que el van felicitar efusivament a la sala de premsa després de guanyar al Décima a Lisboa. No pensava pas el mateix Florentino. El president no volia que es tornés a repetir el que va passar el 2006, quan va dimitir després d’admetre que havia estat massa condescendent amb els jugadors, i d’aquí ve que a l’estiu no renovés Ancelotti.

Florentino necessita guanyar títols. Des que va tornar a la llotja del Bernabéu, el 2009, només n’ha aconseguit quatre d'un total de 18 possibles —una Lliga per quatre del Barça—, i si s’afegeix el seu període anterior, del 2000 al 2006, en comptabilitza set de 36, un mal percentatge, inferior al dels seus antecessors en el càrrec. Tal vegada ha fet més carrera Cristiano Ronaldo amb els seus premis individuals que no pas el Madrid.

El Madrid ha viscut últimament de la propaganda, de fer veure el que no és, només cal mirar el que ha passat amb Pellegrini o Mourinho. Les seves inversions milionàries i la política galàctica fan pensar que els títols li vindran donats des de l’alineació, no pas des del joc, i aquest ha estat un greu error, no corregit des que l’equip s’ha desnaturalitzat, i ara és també aquest el gran repte de Benítez.

El nou entrenador del Madrid farà bé de recordar el que li va passar a Camacho, que va renunciar quan va descobrir que l’equip no estava integrat per 11 jugadors, sinó per 11 multinacionals. No és fàcil trobar la solució quan a l’entrenador se’l té per un administrador de l’abundància. A Benítez se’l critica precisament per ser conservador, se li retreu que tiri de les brides d’un pura sang amb tendència a córrer desbocat, i es fa broma sobre la seva condició de ciutadà de Madrid des que va dir que no sabia qui n’era l’alcaldessa.

No és gaire clar si se’n sortirà, però encara és molt d’hora per fer segons quins judicis. Només cal recordar què es va dir de Luis Enrique abans de Reis i del famós partit d’Anoeta. Als periodistes ens fan la vida impossible des dels clubs, ara més que mai, tant és a Madrid com a Barcelona, i segurament també en altres equips de la Lliga i també de la Champions, però nosaltres tampoc acabem de trobar el to de la crítica.

No oblidaré mai aquell dia en què un periodista i un entrenador discutien sobre els problemes que tenia un equip i, de cop i volta, el tècnic, enfadat per tanta crítica, va dir a l’interlocutor radiofònic: “Ja tinc la solució: vine tu a entrenar l’equip, perquè veig que saps tot el que li convé”. A vegades no és clar on comença i on acaba la tasca d’un periodista, sobretot quan es dóna més importància a l’opinió i a qualsevol tesi que a la informació.

Ara, a vegades amb raó i en d’altres sense cap fonament, li ha tocat rebre a Benítez, un mestre en un equip de savis o, més ben dit, un tècnic que ensenya en un club de llestos, tal vegada un contrasentit que explicaria el perquè de la crítica actual.