Creuar abans que es faci de dia, o mai

L’Acran no arriba a veure enllà dos dels seus tres fills. Es van avançar caminant per les vies del tren que condueixen a la frontera serbohongaresa i ara toca córrer per atrapar-los. L’Acran, de 33 anys, és pakistanès. Va néixer a Lahore i allà va casar-se amb la Shemin, una dona seca de 32 anys, que, amb gest seriós, relata sense vergonya per què han arribat tan lluny. “Al meu germà no li agradava el nostre matrimoni”, diu la Shemin, que aguanta una criatura d'un mes de vida. Una història més si no fos perquè parlen del Pakistan. “Si ens haguéssim quedat, potser ens hauria matat”, afegeix l’Acran.

Han detingut la seva marxa a l'altura de l'estació de Horgos, petita localitat al nord-oest de Sèrbia. Surt l'oficial de torn i els obliga a seguir. Al cap de tres quilòmetres, el pas fronterer cap a Hongria. Objectiu: passar abans que l’Exèrcit es desplegui, es tanqui el pas i entrin en vigor les noves lleis hongareses antiimmigració. I es preveu que tot això pugui passar d’aquí a unes hores.

El silenci que recorre les dues vores de les vies de tren té poc a veure amb el ritme frenètic de l'últim camp de refugiats que han visitat la majoria dels que transiten per Hongria. És situat al poble de Kanjiza, a unes tres hores amb autobús des de Belgrad, la capital sèrbia. Molts hi van arribar en bus. D’altres no van tenir prou diners i van parar al mig de l'autopista per seguir caminant. “On van?”, es crida a un grupet de sirians. “Cap a la frontera”, responen. Han creuat el voral i han travessat un filat per un forat. Ja a les vies, es presten a parlar, però adverteixen: “Hem de seguir”. Tenen pressa, el 15 de setembre, data en què la nova legislació hongaresa permetrà la seva detenció, ja els cau a sobre. Destinació final: un grapat a Alemanya, un altre a Suècia. La rara avis del grup viatja a Holanda. “És que Alemanya ja està molt plena”, diu. “Bé, i perquè volem la pau”, prossegueix. La policia sèrbia espanta la conversa.

Registre d’empremtes

Ja a Kanjiza, els busos carreguen i descarreguen. En deixen uns quants perquè descansin; n’agafen d’altres en direcció a Horgos per arribar a la frontera. Cap allà, sense mitjà de transport, es dirigien l’Acran i la Shemin. La seva història no té fortuna: es van casar amb el consentiment del pare d'ella, però aquest va morir al cap d’un mes de l'enllaç i el següent en l'escalafó era el germà, la persona que més resistència havia oposat a la unió. I van arribar les amenaces de mort. Van escapar-se de Lahore cap a Turquia fa tres anys, però allà ell no va obtenir papers per treballar. Fa un mes, després del naixement de la petita, la Sanab, van emprendre el periple cap a Alemanya. Tornarien al Pakistan? “No, no”, contesta taxatiu l’Acran, “ens podrien matar”.

Tres quilòmetres més endavant, sense la llum del dia, els busos de Kanjiza han arribat a la cruïlla de la carretera amb les vies del tren. El tràfec és commovedor. Nens canviant-se de roba per seguir, adults estirats a terra per recuperar l’alè. Cal creuar com més aviat millor perquè arriben bones notícies.

El pregoner es diu Simon C. Kret. És suís, tatuador i treballa, voluntàriament, per informar els que arriben a la frontera serbohongaresa. “Tinc molts contactes a l'altra banda”. Què els ha dit?. “Els estic dient que els hongaresos, almenys avui, no estan registrant empremtes, que els deixen passar i els fiquen en trens cap a Àustria”. Se senten crits d’alegria, un copet a l'esquena, i a córrer. O es creua ara o potser serà massa tard.