El laborisme britànic tria Corbyn i comença el gir a l’esquerra

Jeremy Corbyn és ja el nou líder del Partit Laborista. Amb l'anunci aquest matí del resultat de la contesa oberta després de la dimissió del derrotat Ed Miliband, culmina un dels més sorprenents processos electorals que ha vist el Regne Unit en la seva història recent. En cent dies, el veterà diputat de 66 anys ha passat de ser un candidat llançat al quadrilàter amb l'única expectativa d'enriquir el debat ideològic, a proclamar-se guanyador indiscutible a la primera volta. Al juny les cases d'apostes pagaven la seva victòria 200 a 1. Avui és el vencedor amb 251.417 vots, un contundent 59,5% de les paperetes emeses.

Cent dies d'estiu han bastat per consumar al Regne Unit un procés al qual assisteix, en major o menor mesura, tota l'esquerra europea des de la crisi financera de finals de la dècada passada. Amb la peculiaritat que aquí no és una formació nova la que aguaita per l'esquerra al partit tradicional. És el mateix Partit Laborista, un dels dos que han anat alternant-se al Govern de la quarta economia del món durant la major part de la seva història, el que adopta el nou –o vell– discurs. Per bé o per malament, el laborisme emprèn avui la seva fugida del centre polític.

El nou líder arriba arrossegat per una energia que el laborisme no havia viscut almenys des que, de la mà de Tony Blair als noranta, el partit va fer un gir en la direcció contrària a la qual es dirigeix ara. Jeremy Corbyn ha il·lusionat una generació desencantada i aliena als mecanismes tradicionals de la gestió pública. Amb ell, promet, arriba una nova forma de fer política.

“L'establishment britànic ha estat sacsejat fins a la medul·la, inclòs el laborista”, opina Len McCluskey, secretari general del sindicat Unite, el suport del qual a Corbyn molts assenyalen com a decisiu en el desenllaç de la contesa. “Per primera vegada s'ha posat a l'agenda una alternativa real a l'austeritat, a les polítiques neoliberals. És un discurs que els joves mai han escoltat”.

Al nou líder no li espera una tasca fàcil. La seva és una figura que, en tres mesos, ha polaritzat el partit fins als extrems. El seu triomf l'hi han proporcionat, en gran mesura, desenes de milers de nous militants que s'han unit al partit en aquests tres mesos per votar per ell. El seu suport al carrer no es replica a l'aparell del partit, ni en una bancada laborista al Parlament, en la qual Corbyn s'hi asseu des de 1983, però on amb prou feines té suports. El seu repte ara és retenir aquells nouvinguts i convèncer l'aparell que totes les idees tenen cabuda sota el paraigua del seu promès nou estil de lideratge.

“Corbyn ha dit que canviarà la forma d'organització del partit”, recorda per telèfon Steven Fielding, professor d'història política a la Universitat de Nottingham expert en el Partit Laborista. “No pot seure al Parlament tan tranquil·lament quan el 90% dels diputats no li dóna suport. El partit s'ha duplicat en grandària en aquests mesos. Hi haurà un conflicte obert entre el partit parlamentari i el partit real. Tota una batalla. I trigarà anys a arreglar-se”.

Corbyn promet un lideratge col·legiat, inclusiu i obert. Dirigirà el partit amb Tom Watson, que va sortir triat també ahir, però a la segona volta. En el seu equip d'oposició, assegura, hi haurà lloc per a tots els corrents del partit. Però molts diputats laboristes ja han anunciat que les seves diferències ideològiques amb el nou líder els impedeixen formar part del seu equip directe.

En el grup laborista al Parlament, del qual Corbyn haurà d'extreure el seu equip d'oposició, la conversa en les últimes setmanes no ha estat tant sobre el seu regnat com sobre la seva caiguda. Quan i com caurà pel seu propi pes, i quina és la millor estratègia per estar ben situat quan es produeixi l'inevitable desenllaç. Encara que en els últims dies s'han repetit les trucades per donar un cop de mà, pocs se sentiran còmodes quan els periodistes els preguntin si un primer ministre com Jeremy Corbyn seria bo per al país.

Davant, a la bancada conservadora, el silenci que ha regnat durant la campanya hauria de preocupar els laboristes. En algun lloc deu haver-hi un tory fregant-se les mans mentre organitza tota l'artilleria que 32 anys de dissidència de Corbyn ha posat a la disposició del Govern.

Amb prou feines cinc mesos els tories han passat de resignar-se a no governar en solitari a preparar-se per almenys deu anys de majoria absoluta, confiats que els britànics mai podran triar un primer ministre com Corbyn. El seu lideratge de l'oposició podria apropar el pragmàtic Cameron al centre, amb l'esperança d'afermar-se al poder comptant amb els votants laboristes desil·lusionats pel gir a l'esquerra consumat avui.

Dues proves de foc esperen a Jeremy Corbyn en l'horitzó proper. Una d'elles és l'elecció de l'alcalde de Londres, l'any proper. El candidat laborista es va conèixer ahir. Sadiq Kahn, el més esquerrà dels qui pugnaven per la candidatura, es va imposar als més centristes Tessa Jowell i David Lammy. Alguna cosa que confirma que la Corbynmania no és un fenomen estrictament personal i, que al mateix temps, suposarà la primera vegada que el nou partit s'encari al conjunt dels votants i no només laboristes. Al Congrés celebrat aquest matí per anunciar els resultats, minuts abans de conèixer-se el nom del nou líder del partit, Kahn ha fet des de l'escenari una crida a la unitat del partit al voltant del guanyador.

L'altra prova important serà el referèndum sobre la permanència o no del país a la Unió Europea, que se celebrarà en algun moment abans del final de 2017. Corbyn ha confirmat que farà campanya per quedar-se. “La victòria de Corbyn pot ser positiva per a les expectatives del país de romandre a la UE”, opina John Curtice, catedràtic de Polítiques de la Universitat de Strathclyde,i responsable del famós sondeig que, la nit prèvia a les eleccions del 7 de maig, va predir la inesperada majoria absoluta de Cameron. “Una part de l'esquerra s'ha sentit desencantada amb el projecte europeu després de la crisi grega i, després, la dels refugiats. Si Corbyn, convertit en una icona de l'esquerra, en defensa obertament la permanència i aconsegueix mobilitzar aquest electorat, s'apuntarà una important victòria”.