15-M, quatre anys després: entre la ruptura i la regeneració

Des del 15-M del 2011 s'ha produït un canvi social i cultural inesperat, únic a Europa, imprescindible per entendre la crisi política espanyola. Al llarg d'aquests quatre anys, el 15-M ha anat evolucionant. Últimament sembla que està adoptant formes polítiques. És el pas dels moviments socials a les institucions. És així? Com està resultant aquest pas? En què es traduirà? En una renovació generacional de la política? En una ruptura? En un canvi significatiu?

Aquest article consisteix a cedir la paraula a diverses persones, participants en el 15-M, aquell moviment sense líders, que protagonitzen o observen el naixement de partits i llistes electorals vinculats, d'una manera o altra, al moviment. Els hem proposat un parell de preguntes. Les seves respostes poden dibuixar l'estat de la qüestió.

Preguntes:

1. El pas del 15-M a les institucions és un pas lògic?

2. Quin lògica aportarà aquest pas a la política local? Renovació? Ruptura?

Ada Colau (Barcelona, 1974), cap de llista de Barcelona en Comú. “El 15-M era a la manifestació amb el meu fill, que només tenia un mes. Va néixer el 15 d’abril”.

1. És un pas lògic, necessari, encara que no s'acaba tot en les eleccions. Primer, vam prendre les places, ara cal recuperar les institucions, per democratitzar-les i posar-les al servei del bé comú. Després caldrà seguir, dins i fora de les institucions, per exercir la democràcia real i la sobirania.

2. No n’aportarà, el procés que s'està fent n’està aportant, està suposant ja una ruptura, perquè, per primera vegada en dècades, la gent està sent protagonista, i perquè, per primera vegada, les eleccions no tenen un resultat previsible.

Xavier Domènech Sampere (Sabadell, 1974), historiador a la UAB. El seu últim llibre: Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (Akal, 2014). Membre de Procés Constituent. “En la setmana del 15 de maig del 2011 em trobava a la manifestació d'aquell dia i, poc després, a la plaça de Catalunya de Barcelona".

1. Jo no parlaria directament de pas lògic, en el sentit de causa i conseqüència, sinó de fenòmens relacionats que s'inscriuen en el mateix marc, el de la crisi de legitimitat que pot esdevenir crisi de règim. Al meu entendre, el 15-M va mostrar l'agudesa d'aquesta crisi de forma espectacular i va posar les bases per a un nou cicle social, cultural i polític de llarga durada.

2. El manteniment de les velles polítiques, malgrat el seu descrèdit, descansa en la creença que no tenen alternatives, com a molt, recombinacions. La construcció d'una alternativa socioeconòmica i política global requereix plausibilitat i en això les experiències locals poden tenir un paper fonamental, crear de forma interconnectada nous principis de plausibilitat.

Íñigo Errejón Galván (Madrid, 1983), secretari polític de Podem. “La mateixa tarda del 15-M acabava d'arribar a Madrid de fer classe a Quito. Vaig passar per la manifestació esperant-me fonamentalment una altra més, i el 18-M, dia en què la Junta Electoral va prohibir la concentració a Sol, vaig anar-hi després de defensar la meva tesi doctoral”.

1. No era un pas necessari, en absolut estava escrit ni havia de succeir. D'una banda, alguns continguts, reivindicacions i “estils” del 15-M ja havien arribat a les institucions. Una part del poder constituït i els seus actors van aprendre que havien d'incorporar alguna cosa de les raons del 15-M per renovar la seva legitimitat. De l’altra, en una situació de crisi de règim però no de crisi estatal, amb cap protesta ni construcció de contrapoder “fora” de les institucions n’hi ha prou per precipitar el canvi polític. Per això han nascut iniciatives de presa de posicions a l'interior de l’Estat.

2. Les dues coses. La tensió entre ruptura i renovació ampliada de l'ordre no es resol èticament ni estèticament. No és una qüestió de preferències personals o ideològiques. Serà el resultat d'un equilibri de forces entre la capacitat dels sectors encara dirigents per contenir, dispersar i integrar; i dels que treballen pel canvi per agrupar, seduir i articular una voluntat popular nova que construeixi un projecte de país que posi al centre les seves majories socials.

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és filòsofa i professora a la Universitat de Saragossa. El seu últim llibre, Un mundo común (Bellaterra, 2013), impulsa el col·lectiu de pensament Espai en Blanc. “Vaig passar el 15-M entre la plaça del Pilar i la plaça de Catalunya. El 27 de juny (quan els Mossos van intentar desallotjar l’acampada de Barcelona) vaig cridar: “Si Barcelona no té por, Madrid no té por”, des de Sol.

1. No considero que el que estem vivint sigui un pas del 15-M a les institucions. Respon a lògiques i a sentits de la politització diferents. El 15-M va qüestionar la representació i la delegació polítiques i va obrir la possibilitat de polititzar tots els fronts i dimensions de la vida. El desafiament electoral actual és, més aviat, d'un canvi necessari dins del sistema de partits, però que accepta els seus límits i condicions.

2. Més que renovació o ruptura, interrupció: les noves plataformes electorals són una eina necessària avui per interrompre la lògica destructiva del capitalisme i dels seus partits polítics. A partir d'aquí, segueix vigent la tasca de reapropiar-nos de les nostres vides i transformar-les. Aquesta és la tasca que el 15-M va llançar als carrers i als llocs comuns de treball i de vida i que des d'aquí ha de seguir interpel·lant-nos.

José Manuel López Rodrigo (Madrid, 1966) és enginyer agrònom. Està a la direcció d’ONG (Càrites, Fundación Tomillo). És director general de la fundació pública Pluralisme i Convivència (Ministeri de Justícia). Encapçala la candidatura de Podem a la Comunitat de Madrid.“El 15-M era a Madrid, participant en algunes de les concentracions".

1. La ciutadania va sortir a les places a mostrar una indignació que no era homogènia; era política, econòmica, social, cultural, educativa... L'esfera política la va ignorar i la seva única resposta va ser que la política calia fer-la des dels partits. El cicle de mobilitzacions es va traduir en iniciatives locals i en el sorgiment de Podem. Des d'aquí es va fer un diagnòstic de la crisi precís i socialment acceptat. Passar ara al cicle de propostes és el que és lògic.

2. Es tracta de passar d'una posició reactiva –destituent– per defensar la sanitat, l'educació o l'ocupació a una altra de proactiva –constituent– per millorar sanitat, educació o ocupació. No es tracta de renovació o ruptura; la idea central és posar les institucions mirant a la majoria social, governar per a la majoria. Que entri aire fresc.

Emmanuel Rodríguez (Madrid, 1974), és editor i assagista. El seu últim llibre és Por qué fracasó la democracia en España (Traficantes de Sueños, 2015). “El 15-M era a la manifestació. Posteriorment, vaig ser testimoni actiu de l’acampada de Sol”.

1. La necessitat de tenir un impacte significatiu en el que tradicionalment es deia el poder és requisit de qualsevol moviment de reforma o canvi. La qüestió rau, no obstant això, en la forma d'aquest pas institucional: presa de les institucions per via electoral i polítiques progressistes?, pressió sobre les institucions a fi de transformar-les (democratitzar-les) en un sentit constituent?, posicions electorals que es pensen com a contrapoders polítics connectats orgànicament amb les mobilitzacions socials?

2. La balança del canvi polític es mou avui entre procés constituent (democràcia, fi de l'austeritat), que es va articular com a demanda comuna en el 15-M, i regeneració democràtica, concebuda com a recanvi d'elits, control de la corrupció i nova meritocàcia. Els processos locals (autonòmics i municipals), per molta autonomia que tinguin, no deixen d'estar travats en la mateixa disjuntiva.

Raimundo Viejo Viñas (Vigo, 1969) és professor d'universitat i editor independent. Membre de Podem i candidat a la llista Barcelona en Comú. “El 15-M vaig ser a les places, primer a Sol, per atzar, amb Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, després a Catalunya.”

1. Més que un pas ho veig com una interferència lògica: el règim actual no és el règim que desitjaria el 15-M. La falta total de diàleg de l'establishment ha forçat el pas a l’arena institucional del règim. Ha estat aquest autoritarisme del règim el que ha imposat el salt electoral. El desplegament de la política del moviment passa per no deixar de banda la maquinària legislativa, com si els efectes de les polítiques públiques no ens afectessin. Però per a això fa falta empoderament, altres organitzacions, altres pràctiques. No valen els partits, però tampoc el vell activisme. Hem entrat en una fase de mutació intensiva i democratizadora de les formes de fer política.

2. Una tensió entre les dues. Els incentius per a l'acomodació hi seran presents, encara que no tant com als anys vuitanta. A diferència de llavors, l'austericidi no dóna gaire marge. L'entrada a les institucions del règim ja marca (només pel que s’ha fet de moment) una mutació: jubilació d'elits (començant per Joan Carles I), promoció de noves marques (C’s), imitació de solucions procedents del moviment (codis ètics, mandats limitats, etc.). A les institucions aquests canvis seran més difícils, ja que no només dependran de la voluntat de la gent. Caldrà aprendre a disputar els conflictes en aquest terreny tan difícil. La clau rau a no deixar de tenir un peu a fora.

Guillermo Zapata (Madrid, 1979) és guionista i membre de la llista Ara Madrid. "El 15-M vaig ser a la manifestació i, després, vivint l'acampada a Sol".

1. No hi ha un pas lògic. El que hi ha hagut és un procés d'experimentació que s'ha trobat amb una institucionalitat incapacitada per escoltar. Llavors es produeix un bloqueig i cal abordar un problema concret que és com tornar a obrir la situació. El problema és que el lloc de la institució és el lloc on les coses poden obrir-se del tot o tancar-se del tot. És un risc, però és tan risc com anar a envoltar el Congrés, perquè aquell dia podríem haver inaugurat un escenari diferent, de tancament, i el que va passar va ser que es va obrir la situació. Llavors, no, no té lògica, però té sentit aquí i ara entrar en aquest assumpte. Però també reconèixer que el 15-M és molt més que aquest moment concret o aquestes eines concretes.

2. Apostar per la ruptura és apostar, crec jo, per la vida possible. La cosa és que estem en un "mitges tintes", en què trencar ha de ser una pràctica i no tant un pla que ja tinguem molt clar. Trencar és fer vivible el que és invivible, per la qual cosa hem de ser molt agosarats i molt prudents al mateix temps: agosarats per desbordar el marc del que sembla l'única cosa possible, i prudents perquè aquest desbordament es pugui viure per les majories, per cuidar-les. Una posició potser més lenta, però també més desafiadora de construir el que fa possible la vida des de tots els punts en què la vida es dóna.