Un país atrapat entre les amenaces a la seva seguretat i la desigualtat social

Israel es debat entre l'exigència de garantir la seva seguretat en un entorn regional hostil i d'aconseguir una solució a la qüestió palestina, d'una banda, i les desigualtats econòmiques i socials creixents, entre les més altes dels països de l'OCDE, d'una altra. Qui rebi l'encàrrec de formar Govern després dels comicis celebrats aquest dimarts haurà de bregar sens dubte amb les dues amenaces. Aquests seran els seus reptes principals.

• Conflicte palestí. Paralitzat des de fa gairebé un any, el procés de pau ha llanguit durant el mandat de Benjamín Netanyahu, que en el tancament de la campanya electoral va proclamar que no hi hauria Estat palestí mentre ell continués sent primer ministre. Els líders palestins han engegat l'anomenada Intifada diplomàtica, que busca per a la seva causa el reconeixement de les institucions internacionals. Després d'incorporar-se amb l'estatut de país observador a l'Assemblea General de les Nacions Unides amb el nom de Palestina, ha subscrit recentment el tractat pel qual es regeix la Cort Penal Internacional, que podria entrar a considerar, per exemple, si en l'ofensiva de l'estiu passat a la Franja de Gaza Israel va cometre crims de guerra, com argumenta l'Autoritat Palestina. En represàlia, el Govern de Netanyahu ha suspès la transferència a Ramal·lah dels tributs que recapta en el seu nom.

El Likud de Netanyahu rebutja ara la doctrina dels dos Estats com a solució al conflicte, i posa l'accent en el fet que no es dividirà Jerusalem, la part oriental de la qual és reclamada pels palestins com a capital. El laborista Isaac Herzog defensa la fórmula dels dos Estats i pansa de puntetes sobre l'estatut final de la Ciutat Santa. El centreesquerra propugna també l'annexió dels blocs d'assentaments consolidats en zones limítrofes de Cisjordània amb Israel, mitjançant l'intercanvi d'altres territoris israelians. Considera també que el desmantellament de les colònies aïllades en territori palestí serviria per alleujar la pressió internacional després de la Intifada diplomàtica.

• Unió Europea. Brussel·les s'ha abstingut de pronunciar-se durant la campanya israeliana, tot i que la cap de la diplomàcia comunitària, Federica Mogherini, vol que Europa tingui un paper més actiu en el conflicte del Pròxim Orient. Entre Israel i la Unió Europea penja el contenciós de la regulació de les exempcions aranzelàries a les importacions israelianes, que tenen el benefici d'un acord d'associació amb l'Estat jueu, procedents dels assentaments a Cisjordània. Els resultats electorals marcaran sens dubte els passos per a l'adopció d'aquestes mesures.

• Iran i els EUA. Netanyahu va intentar centrar la primera part de la campanya electoral en l'amenaça nuclear d'Iran per imposar la seva agenda de seguretat en el debat polític. El seu polèmic discurs del dia 3 de març davant el Congrés dels EUA, en què advertia contra un acord amb Iran, no sembla haver fet efecte, ja que les converses entre Washington i Teheran continuen a Suïssa. En l'àmbit domèstic, la seva intervenció davant el Capitoli, que no va servir per catapultar-lo en els sondejos, ha estat considerada pels partits d'oposició com una cortina de fum que ocultava el malestar social.

Si Netanyahu es manté en el poder, li serà molt difícil restablir les deteriorades relacions amb el president Barack Obama. Com adverteixen fonts diplomàtiques i antics responsables de l'espionatge (Mossad i Shin Bet), la pèrdua d'influència davant els Estats Units, que ha estat protegint Israel amb el dret a veto en el Consell de Seguretat, suposa un debilitament de l'Estat hebreu. La Casa Blanca ha recordat en plena campanya electoral que confia que el nou Govern defensi la solució dels dos Estats. El laborista Herzog, d'altra banda, ha reiterat que recuperarà com més aviat millor la relació especial entre els EUA i Israel.

• Crisi social. Des que els laboristes van abandonar el poder a Israel, el 2001, la despesa pública ha passat d'un 52% del PIB al 40% el 2014. Paral·lelament, el percentatge que representen els tributs sobre el PIB ha caigut en el mateix període del 37% al 31%. Netanyahu, que va ser precisament ministre de Finances entre el 2003 i el 2005, és darrere de la liberalització de l'economia israeliana. Al final del seu tercer mandat com a primer ministre, ha deixat un creixement del PIB d'un 2,9% el 2014, una taxa de desocupació que se situa en el 6%, i una renda per càpita de 38.000 dòlars en l'exercici passat.

Però la desigualtat econòmica no ha deixat d'augmentar a Israel els últims anys. L'alt percentatge de nens considerats en situació de pobresa (27%) és un dels principals problemes socials d'Israel. Però ha estat sobretot l'alt preu dels habitatges el que ha provocat cotes més elevades de malestar social, amb l'esclat d'un ampli moviment d'indignació social el 2011.

Després de la seva nova victòria electoral el 2013, Netanyahu va intentar prendre mesures per controlar el mercat immobiliari. Un informe de l'Interventor General (Defensor del Poble) presentat en plena campanya electoral va assegurar que els habitatges havien augmentat el preu en un 55% entre el 2008 i el 2013, i que els lloguers ho havien fet en un 30%.

El Partit Laborista pretén afrontar el problema mitjançant el control de la venda del sòl, que en la seva gran majoria està en mans de l'Estat. El centreesquerra pretén reservar les noves promocions per als qui no siguin titulars d'un altre habitatge. Els baixos interessos hipotecaris han afavorit fins ara la compra de pisos com a inversió.