Rudy vesteix de campió el Madrid

Rudy Fernández va vestir de bicampió el Reial Madrid en una final electritzant en la qual la seva omnipresència es va fer imprescindible per fer rendir un Barça tan coriaci com desenfocat en diverses fases i facetes del joc. El Reial Madrid va repetir títol de copa, va tornar a guanyar per diferents camins el mateix rival a la final i es va sobreposar a l'exercici aclaparant de Tomic sota cistella i a la munició inesgotable de què va disposar Xavi Pascual.

Rudy Fernández va liderar el seu equip des dels intangibles fins a tots i cadascun dels detalls estadístics. La seva actuació va catapultar el seu equip, li va donar la confiança i la fortalesa necessàries per sobreposar-se quan Tomic va tirar amb més força dels blaugrana, una mica estranys per la falta de finor amb què Navarro va comparèixer en la final. El capità blaugrana, sense l'empenta i velocitat que el caracteritzen, va variar per complet el seu paper habitual i va acabar exercint des de jugador de complement fins a base en els últims sis minuts.

Navarro va anotar un triple en una posició inversemblant i el Barça, poc després, va empatar a 71. El Barcelona ja no va tornar a anotar. El Madrid, quan faltava un minut, es va avançar amb tirs lliures de Felipe Reyes i una penetració fallada per Navarro. I tot seguit, en l'altra cistella, Sergio Rodríguez també va penetrar, però amb ple encert, i va acabar de reblar el triomf del Madrid i una destacable actuació personal.

Rudy Fernández va ser el metrònom del seu equip. Quan ell era a la pista, el Madrid aspirava i expirava amb regularitat, sempre aferrat al marcador, fora a dalt o a baix, en un partit de constants alternatives. La seva producció es va expressar en diferents comptes de resultats: robatoris de pilota (cinc), assistències (cinc més), cistelles (16 punts), intimidació (dos taps), nervi, concentració i lideratge. Quan Laso li va donar uns minuts d'aire i el va asseure a la banqueta, el Madrid es va diluir.

Va ser quan el Barça va donar la millor embranzida a la primera part (42-35) malgrat que aquest instant ja va coincidir amb Rudy de tornada a la batalla i també amb la tercera falta de Felipe Reyes. La recuperació del Madrid va ser fulgurant. En poc més d'un minut, Rudy va fer i va desfer, va recuperar i va anotar i va restablir l'equilibri just per enfilar camí del descans. Només tornar a posar-se la pilota en joc, el mateix Rudy va arrodonir la remuntada, 42-43, després d'un parcial de 8-0.

El FC Barcelona es va inflar i desinflar en funció del quefer de Tomic. Amb ell a la pista, la batalla a l'interior de la pintura resultava molt més àrdua al Madrid. Ayón, Bourousis, Slaughter, Felipe Reyes i fins i tot els jugadors quan penetraven se les veien negres per superar el gegant croat. El Barça va pagar la falta d'un relleu de garanties de Tomic. Pleiss va passar pel partit de puntetes, Lampe no va tenir el seu dia i Nachbar no va tenir ni un minut. Tomic es va quedar massa sol, a pesar que Doellman va capturar vuit rebots. El Madrid hi va insistir, entre altres coses perquè, d'entrada, no li va funcionar el tir exterior i només va encertar un dels set triples que va llançar en el primer temps. Sense Tomic a la pista, el Madrid va fer una petita envestida al final del tercer quart (53-57), sempre amb Rudy i amb un parell d'accelerades de Sergio Rodríguez. Un triple de Nocioni, un altre de Maciulis i un parell d'assistències excel·lents del base van propulsar el Madrid, que va obtenir el seu màxim avantatge coincidint amb el final del tercer quart (57-64).

La final no va fer honor a la Copa dels triples, en la qual s'ha batut de llarg el rècord. Ni el Madrid ni el Barça van estar encertats des de la màxima distància, tots dos per sota del 21% d'encert. Ni Carroll, ni un Hezonja estranyament poc utilitzat, van tenir amb prou feines ocasions. I el mateix li va passar a Marcelinho, definitivament relegat a la banqueta per Satoransky i que a penes va disposar de minuts.

El Madrid va notar molt el nul encert de Llull. El base escorta que va decidir la final de l'any passat a Màlaga es va quedar a zero després de vuit llançaments. Sergio Rodríguez li va esmenar la plana amb una excel·lent aportació en tots els aspectes, direcció de joc i bons números: 10 punts, quatre rebots i sengles assistències.

Nocioni i Maciulis van ser les peces que van acabar de donar al Madrid la consistència imprescindible per superar un rival que va capturar vuit rebots més però que es va perdre en les jugades, amb un balanç de vuit pilotes malgastades. El Madrid va acabar més ferm, més convençut en el seu pla d'assetjament i enderrocament a Tomic, i més refiat del quefer de Rudy i de Sergio Rodríguez. Dues bases d'or per renovar el títol.