El Barça perd la passada

En cada ocasió que pot, Luis Enrique subratlla que el Barça no pot perdre el seu estil, que això el va fer el millor anys enrere. Però l'equip és un sòsia de mala qualitat, lluny de barrejar i triangular com abans, sempre amb la verticalitat com un tret d'identitat que des del club es neguen a acceptar, per més que es xiuxiuegi des dels despatxos que al Barça li falta molt, sobretot pilota. Penalitat per als migcampistes, que han passat de ser una frontera innegociable per a la confecció del joc a una altra d'invisible, amb més conduccions que passades, amb prou feines participativa, menys resolutiva.

Fa dues temporades, l'any rècord de Tito Vilanova (100 punts), el Barça va perdre intensitat als camps d'entrenament i a la pista, però no va negociar amb el seu modus operandi i va sumar una mitjana de 747 passades per trobada. Un any després, ja amb Gerardo Martino a la banqueta, l'equip va negar la principal en boca de Xavi: “No sabem jugar al contraatac”. Però l'equip vivia del robatori i el desplaçament en llarg automàtic, almenys fins que no es va saber que el tècnic faria mutis pel fòrum en acabar el curs, quan es va recobrar el toc, però no l'eficàcia. Llavors van xifrar les passades en 654 per partit. Números gairebé calcats als de Luis Enrique: 653.

Aquest Barça ja no busca aquesta transició fulminant, sobretot perquè ara executa l'assetjament en camp aliè, ben amunt. D'aquesta manera, o resol després del robatori, o busca el joc vertical des de darrere. Bé perquè Piqué està lligat a la banqueta després de parlar pel mòbil a la Supercopa de Catalunya i no hi ha sortida neta de la pilota; bé perquè els mitjos ja no reben sinó que busquen les segones jugades. I, amb la pilota als peus, tampoc hi ha aquesta pausa. L'exemple es va donar davant l'Almeria, amb Rakitic i Rafinha –dos fitxatges demanats per Luis Enrique–, que prefereixen conduir a moure. Els números no enganyen. Fa dos anys, Xavi feia 96 passades per duel, es va quedar a 83 l'any passat i ara amb prou feines aconsegueix les 52. Busquets, en dues temporades, ha passat de 75 a 63. I Iniesta, de 72 a 66. Rafinha n'aconsegueix 39 i Rakitic, 68.

La mancança s'agreuja si es para atenció a les passades de gol des de la segona línia. L'any passat no va haver-hi ningú millor que Cesc (Chelsea) en aquest sentit, amb 13 caramels, ben secundat per un Iniesta que va comptabilitzar-ne 7. En aquest curs, malgrat això, només hi ha dues passades de gol des de la medul·lar, totes dues en el partit inaugural davant l'Elx, una de Busquets i una altra de Rakitic. La resta està en blanc. Més o menys com en els gols, ja que només Rakitic (2) i Xavi (1) sumen en l'estadística.

Diu Guardiola, tècnic del Bayern de Munic, que diumenge va reclamar paciència fins que s'assenti l'estil Luis Enrique, que la circulació en forma de u –estilo handbol– es defineix per passades buides. Però també defensa en el llibre Herr Pep: “La possessió de la pilota és únicament una eina per ordenar-te i desordenar al rival. Si no hi ha una seqüència de 15 passades prèvies, és impossible fer bé la transició entre atac i defensa”. I això en el Barça no es veu, de manera que tampoc és estrany veure Messi al costat de Busquets, fastiguejat de no tocar pilota, necessitat d'expressar el seu futbol. I des de la medul·lar s'entossudeix a fer aquests eslàloms que tant d'èxit reporten, però que també costen disgustos, com davant el Chelsea el 2012 o el cap de setmana passat contra l'Almeria. Menys toc, més riscos.