Patacada del futbol base espanyol

Referent internacional en les dues últimes dècades, el futbol base espanyol va rebre aquest dimarts una patacada inesperada. La selecció espanyola sub-21, campiona d'Europa en les dues últimes edicions (2011 i 2013), feia 34 partits i tres anys que no perdia, però aquesta vegada, a Cadis, no va poder superar l'ansietat ni tampoc l'ofici d'una Sèrbia genèticament competitiva com correspon als conjunts balcànics (1-2). Espanya es queda fora del proper Europeu 2015, al juny a la República Txeca, i, encara pitjor, sense opcions de classificar-se en aquest torneig per als Jocs Olímpics de Rio 2016. Des de la plata de Sidney 2000, la relació de l'Espanya futbolística amb els Jocs Olímpics ha estat un desastre: exclosa d'Atenes 2004 i de Pequín 2008 i amb mals resultats a Londres 2012. En la cita londinenca va caure en la primera fase després de perdre contra el Japó i Hondures, malgrat el fet que tres dels recents campions de l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna amb els més veterans —Jordi Alba, Javi Martínez i Mata— havien anat a reforçar el combinat de Luis Milla, destituït poc després.

Albert Celades, en el seu quart partit al capdavant de la sub-21, tampoc ha evitat el cop. El joc del seu equip va dependre massa de la inspiració i la personalitat d'Isco, l'únic a l'altura del seu prestigi. La resta es van veure devorats per la pressió i la ferocitat defensiva dels serbis. La possessió espanyola no es va traduir en ocasions de gol, va faltar rematada, i es van trobar molt a faltar Morata, sancionat, i Alcácer, ascendit a la selecció absoluta. L'entrada en l'últim tram de Sandro va alimentar l'esperança, però la seva magnífica jugada es va estavellar al pal esquerre del porter serbi. Va faltar un davanter.

Des de la plata de Sidney 2000,

Aquest fracàs de la sub-21 remarca l'enyorança d'èxits passats. Han estat molts des de la plata als Jocs de Sidney 2000, a les ordres d'Iñaki Sáez. Espanya s'ha proclamat 11 vegades campiona d'Europa en les diferents categories: sis amb la sub-19, dues amb la sub-17, una amb la sub-16 i dues amb la sub-21. Aquesta última admet jugadors que tenen 21 anys en el moment que s'inicia la classificació per a l'Europeu, és a dir, dos anys abans, per aquest motiu hi ha futbolistes que en tenen 23. I és la competició que dóna accés, en any preolímpic, a la selecció sub-23 que disputarà l'any següent els Jocs. En aquest cas, els de Rio de Janeiro.

Iñaki Sáez, un dels pioners d'aquest bon moment del planter, va patir com un aficionat més el desastre del combinat espanyol. Li feia mal recordar-ho, però repassava l'evolució en les últimes dècades. “Som un referent, sens dubte. Els clubs es van adonar ja fa molt de temps”, explica l'exseleccionador nacional, “que podien fer servir els seus propis jugadors, treballant amb mètode des de ben joves i amb oportunitats en els primers equips”.

És com si s'hagués esfumat l'aura. El domini i la superioritat tècnica ja no serveixen per guanyar

En la seva anàlisi, Sáez apunta les escoles com una de les claus. “Des de la desaparició dels espais públics, les escoles dels clubs s'han tornat necessàries per a l'evolució del futbol”. Una altra clau han estat els entrenadors. “Els tècnics també han millorat molt. Són exjugadors capaços de transmetre el que han sentit; i després s'han preocupat de formar-se, des de Guardiola fins a Del Bosque, per poder ensenyar el que ells han patit en la seva pròpia pell”.

En una tarda de nervis i decepció, Sáez repassa dies més bons: “El campionat d'Europa a Hongria amb Celades, seleccionador actual, com a migcampista; el Mundial juvenil obtingut a Nigèria amb Casillas i Xavi el 1999; la plata de Sidney amb Xavi i Puyol; l'Europeu de la sub-19 el 2002 amb Iniesta, Torres i Arbeloa; el 2004 amb Ramos, Albiol i Silva...”.

La sub-21 ha estat una font inesgotable de l'absoluta. Els últims exemples, en el xoc de diumenge passat a Luxemburg, van ser Koke, Carvajal, Bernat i Alcácer. Diversos dels titulars contra Sèrbia amb la sub-21 (Munir, Isco, Deulofeu) han debutat amb els veterans. Però després del fracàs d'Espanya el passat Mundial del Brasil 2014, és com si l'aura s'hagués esfumat. El domini i la suposada superioritat tècnica ja no serveixen per guanyar.