Solà, llegat i successors
Ja fa un mes que va morir Joan Solà. Més enllà dels lògics elogis d'emergència publicats arran de la seva mort, i per descomptat sense detriment de les futures tesis doctorals sobre la vida i obra solanianes, sembla oportú que els experts del món universitari facin una valoració una mica més detinguda de l'aportació de Solà, que permeti a la ciutadania calibrar millor el personatge, i tot plegat sense renunciar a un cert nivell de reflexió crítica que potser no escau a una capella ardent però sí a l'homenatge sincer que es mereix una figura irrepetible com aquesta.
Als anys setanta i vuitanta, quan la lingüística teòrica d'inspiració chomskyana feia furor a casa nostra, més d'un bandejava amablement Solà tot titllant-lo de "gramàtic tradicional". En aquells temps era literalment possible escriure articles sencers de "sintaxi catalana" sense citar pràcticament cap text seu. Però al mateix temps Solà era massa heterodox per al gust de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. (Solà va arribar a flirtejar en públic amb el Grup d'Estudis Catalans, una mena de partit d'oposició a l'Institut.)
"Explorava punts de vista poc convencionals", creu Ramon Sistac
"Era rigorós en el pla lingüístic; no tant en el sociolingüístic", opina Vallverdú
"Connectava amb part del públic català en el tema social de la llengua" (Xavier Vila)
El problema és que va fer plantejaments del XIX en plena modernitat líquida
Amb el tombant del mil.lenni, tot va canviar: l'enfant terrible va ingressar finalment a la Filològica i el "gramàtic tradicional" va aconseguir mobilitzar els lingüistes teòrics en pro d'una obra tan poc chomskyana com la Gramàtica del català contemporani. Després d'aquesta fita el reconeixement públic va venir rodat: la medalla Narcís Monturiol (2003), la Creu de Sant Jordi (2005) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2009). Joan Solà havia atès simplement l'estatus de figura indiscutible.
Més enllà d'aquests avatars, que els seus biògrafs hauran d'abordar, la pregunta que cal fer-se és aquesta: per què Joan Solà va ser un lingüista excepcional? Gemma Rigau, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona i una de les especialistes en sintaxi més cotitzades del país, destaca la profunditat descriptiva del filòleg. "En Joan Solà considerava la descripció gramatical l'eina bàsica per a poder entendre i explicar el funcionament de la llengua —n'és bona prova la Gramàtica del català contemporani— i també per a poder reforçar, criticar o establir les normes sintàctiques. No entenia la prescripció sense un treball descriptiu rigorós".
Aquest treball descriptiu rigorós al servei de la normativa també és destacat per Jordi Ginebra, professor de la Universitat Rovira i Virgili i coautor, amb Solà, de Pompeu Fabra: vida i obra. "La principal aportació de Solà ha estat convocar la sintaxi normativa i reptar-la a convertir-se en una descripció idealment exhaustiva de totes les estructures característiques de la llengua escrita comuna. En el fons d'aquest repte hi havia la voluntat de construir un estàndard genuí, funcional i dúctil". En la mateixa línia, Ramon Sistac, professor de la Universitat de Lleida (UdL), destacaria "la seua habilitat per a investigar fenòmens considerats ja interpretats, tot posant en qüestió allò que és aparentment obvi i explorant nous punts de vista poc convencionals, com a fruit d'una curiositat incombustible".
La mateixa capacitat analítica que posava Solà al servei de la descripció sincrònica de la llengua també l'aplicava a les seves incursions en història de la llengua. De la seva Història de la lingüística catalana (escrita amb Pere Marcet), Antoni Ferrando, catedràtic de la Universitat de València, diu que és modèlica "quant al treball minuciós de recerca de fonts primàries i de claredat expositiva dels resultats, al servei dels investigadors". I parlant precisament de Pompeu Fabra: vida i obra, Ferrando considera que també és una obra modèlica "quant a la capacitat de combinar descripció i interpretació rigorosa a servei d'un públic relativament ampli".
La capacitat de comunicació és sens dubte un dels altres mèrits de Solà. Sistac valora especialment la seva perícia "per a transmetre el coneixement generat als seus estudiants i deixebles, tot ensinistrant-los en l'exercici del dubte, en el combat contra l'obvietat, autèntic motor de la recerca del coneixement". (Com diu Miquel Pueyo, professor de la UdL i exsecretari de Política Lingüística, Solà "ha fet escola".) Per la seva banda, Ginebra troba que Solà "ha estat un mestre sense rivals a fer entendre en un article de diari el nus d'un problema gramatical prou abstracte".
Naturalment, entre els especialistes també hi ha veus poc o molt discrepants. Hi ha qui dissenteix "completament" de l'orientació que va donar Solà a la seva intervenció sobre la normativa —però creu que un reportatge no és el lloc adequat per a explicar la seva dissidència. Joan Argenter, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i expresident de la Secció Filològica, explica sense embuts que a Solà li interessava més "fer gramàtica" que redactar "una gramàtica". (Curiosament, Solà no té cap gramàtica pròpia, a diferència no solament de Fabra sinó també de Moll, Sanchis Guarner o Badia i Margarit.) Argenter insinua que la manera de fer que altres experts elogien potser hauria contribuït a retardar l'elaboració de la gramàtica normativa de l'Institut.
Discrepàncies gramaticals a banda, on potser la valoració de Solà és més matisada és en l'àmbit de l'estudi social de la llengua, precisament l'àmbit en què els seus pronunciaments (catastrofistes) s'havien prodigat més en els darrers temps. Francesc Vallverdú, fundador de l'antic Grup de Sociolingüística Catalana (avui Societat Catalana de Sociolingüística) i considerat un dels pares de la sociolingüística catalana, va ser amic de Solà des dels anys setanta del segle xx. "De seguida em vaig adonar que com a gramàtic era un fora de sèrie. Però amb els anys m'he adonat que tot allò que tenia de rigorós i penetrant en el vessant lingüístic no arribava al mateix grau en les seves anàlisis i valoracions sociolingüístiques". I, emparant-se amb la confiança que dóna l'amistat, Vallverdú no s'estava d'etzibar-li: "Joan, quasi sempre estic d'acord amb les teves idees i discussions lingüístiques, que admiro, però discrepo molt sovint quan fas de sociolingüista".
Argenter recorda que Solà no va tenir "una producció sociolingüística en sentit tècnic ni acadèmic". Segons Emili Boix, professor de la Universitat de Barcelona (UB) i expresident del Grup Català de Sociolingüística, el problema de fons és que Solà "no era sociolingüista d'especialització sinó un tafaner de la realitat social molt perspicaç, que és diferent". Un tafaner social o, com diu Xavier Vila, professor de la UB i director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació, "un lingüista plenament conscient de la transcendència social de la llengua", cosa que el va acostar sovint a la sociolingüística i el va portar a prendre partit en els debats sociolingüístics. En aquesta faceta, Argenter troba que l'opinió sociolingüística de Solà era rebuda com una manifestació d'autoritat pel seu prestigi com a gramàtic però també "perquè connectava amb el sentir d'una part del públic català". Com explica Vila, les darreres publicacions de Solà "mostren fins a quin punt una part àmplia i creixent de la societat catalana està simplement tipa de l'expansionisme uniformitzador castellà i creu que ha arribat l'hora de plantar-hi cara".
Si al sotasignat se li concedeix una última paraula sobre el cas, potser diria que el que dóna més neguit d'aquest Solà darrer no és ben bé la seva quimèrica aposta per un horitzó d'oficialitat exclusiva del català en una Catalunya independent, sinó més aviat la seva desfasada visió herderiana de la llengua. Com deia Solà en aquest mateix Quadern el 18 de juny del 2009, "el poble, l'individu i la llengua és el mateix". Fer plantejaments del segle xix en plena modernitat líquida i a sobre tolerar la pròpia patumització sobre la base d'aquests plantejaments és potser l'aspecte més dubtós de la figura sens dubte irrepetible que va ser Solà.
Bibliografia bàsica comentada
Estudis de sintaxi catalana, 2 vols., Barcelona, Edicions 62, 1972-1973 (4a edició: 1985-1993).
Solà es va guanyar un lloc en la lingüística catalana amb el seu primer llibre, una radiografia precisa dels límits i dels problemes de la normativa en relació amb uns quants punts de sintaxi. Solà deixava de fer llistes de receptes de gramàtica escolar i passava a fer sintaxi descriptiva.
Sintaxi generativa catalana (amb Sebastià Bonet), Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1986 (reimpressió: 1988).
La primera descripció sistemàtica de la sintaxi catalana elaborada amb el mètode generativista, creat pel lingüista Noam Chomsky. El llibre constitueix una fita en la història de la lingüística catalana i en la del generativisme. En alguns plantejaments de detalls, ni l'anglès (principal llengua amb què llavors havien treballat els generativistes) havia estat objecte d'una anàlisi tan afinada.
Qüestions controvertides de sintaxi catalana, Barcelona, Edicions 62, 1987 (3a edició: 1994).
La perícia de Solà a l'hora d'analitzar les implicacions i limitacions de la norma sintàctica i de confrontar aquesta norma amb el funcionament real de la llengua escrita arriba a la plena maduresa. Solà destaca també per la capacitat de detectar tendències sintàctiques (naturals o imposades) en l'evolució de l'idioma.
L'obra de Pompeu Fabra, Barcelona, Teide, 1987 (2a edició: 1991).
Aproximació de síntesi al treball de Fabra. Les normes fabrianes s'havien convertit per a molts en un artefacte sagrat i intocable. Solà les valora críticament, i n'estudia les insuficiències, les limitacions, el context històric i la vigència. Paradoxalment, aquesta aproximació crítica i lliure també fa descobrir alguns dels encerts de Fabra no valorats fins llavors. L'estudi, actualitzat i completat amb una valoració dels problemes actuals de l'estàndard, es va convertir el 2007 en el llibre Pompeu Fabra: vida i obra.
Història de la lingüística catalana 1775-1900 (amb Pere Marcet), 2 vols., Girona/Vic, Universitat de Vic / Eumo Editorial, 1998.
Potser la menys coneguda de les grans obres de Solà. Un monumental repertori crític (2.400 pàgines!) que documenta el pensament dels catalans sobre la pròpia llengua durant tot el segle xix. És el resultat d'una feina d'exploració d'arxius i biblioteques feta durant vint anys. Rere aquesta feina erudita hi havia la convicció que no es podia valorar la situació del català en el moment de la normativització sense conèixer quina era l'herència que s'havia rebut.
Parlem-ne. Converses lingüístiques, Barcelona, Proa, 1999.
Solà "enganxa" el lector amb un conjunt de textos lúcids, àgils i directes. Cap altre lingüista captiva d'aquesta manera, tant si tracta de llengua, política i societat —temes de connexió més fàcil—, com si toca detalls gramaticals de plantejament i explicació complexos.
Gramàtica del català contemporani (codirigida amb Maria R. Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya), 3 vols., Barcelona, Empúries, 2002 (4a edició, definitiva: 2008).
L'obra (3.500 pàgines) s'inscriu en el corrent del que serien —després de la italiana i l'espanyola— les grans síntesis gramaticals del postgenerativisme: gramàtiques enfocades a la descripció que aprofiten els progressos de la sintaxi teòrica, sovint allunyada de les aplicacions descriptives. A més, davant una certa percepció social existent que la gramàtica catalana era una llista angoixant de problemes per resoldre, l'obra sotmet la llengua a una fina descripció atenta a les regularitats, i la mostra com una matèria orgànica i coherent.
