Mor Fabiola, la reina espanyola dels belgues, als 86 anys

Bèlgica va dir ahir adéu a la reina Fabiola, figura clau en la reialesa d’aquest país, amb gairebé 54 anys en possessió del títol. Tot el seu regnat va estar guiat pel desig que va expressar a una de les seves germanes, Mari Luz, el dia del seu matrimoni amb el rei Balduí: “Resa per mi perquè sigui una bona reina”, li va demanar, explica l’historiador Christian Cannuyer al diari Le Soir. Nascuda a Madrid en el si d’una família noble, Fabiola va provar de representar el rostre més social de la monarquia en un país on els monarques es defineixen com a reis dels belgues, no de Bèlgica. Va morir als 86 anys després d’haver tingut una enorme presència en un país on la monarquia constitueix un dels pocs elements d’unió entre flamencs i valons.

Fabiola va accedir al tron en casar-se amb el rei Balduí, el 1960. Va ser la cinquena sobirana d’una monarquia fundada el 1830, amb la creació del país, i l’única d’origen espanyol. Encara que va cedir el testimoni del regnat quan va morir el seu marit, el 1993, la reina va mantenir aquesta categoria i va continuar formant part de la família reial. Mai no va tenir descendència, per la qual cosa el ceptre va passar a mans d’Albert II, germà de Balduí. La nova parella reial va demanar a Fabiola que continués participant en la vida pública del país, acostumat a contemplar la seva elegància i el seu inconfusible pentinat en nombrosos actes oficials.

A partir del 2012 aquesta presència pública va anar disminuint, encara que va assistir als actes de coronació de Felip I, rei dels belgues des del juliol del 2013. En els últims mesos la seva salut s’havia deteriorat i des de l’estiu romania amb assistència respiratòria.

Fabiola era la penúltima dels set fills de Gonzalo de Mora Fernández del Olmo, tretzè comte de Mora i quart marquès de Casa Riera, i de Blanca de Aragón Carrillo de Albornoz, descendent del rei Sanç III. La seva família va fugir d’Espanya el 1931, amb l’arribada de la República. Van anar a Biarritz, París i, finalment, a Lausana (Suïssa), on Fabiola va desenvolupar gairebé tota la seva formació.

Sempre va mantenir el vincle amb Espanya: és aquí on va passar la parella reial el seu viatge de nuvis i és aquí on tornava freqüentment per estiuejar, encara que la seva veritable casa era entre els belgues. Es preava de parlar diverses llengües. A més del seu espanyol matern, dominava el francès i el neerlandès, les llengües oficials de Bèlgica, i tenia coneixements d’italià i alemany.

La reina belga va provar de combinar la seva faceta social, que havia assajat a Madrid servint com a infermera de pacients desfavorits, amb l’artística. Tocava la guitarra i el piano, a més de dedicar-se al dibuix i la pintura. També va donar mostres de talent literari amb la publicació el 1955 de Los doce cuentos maravillosos de la reina Fabiola.

Per sobre de tot això, un element va caracteritzar la seva vida: les seves profundes conviccions religioses. La influència de Fabiola va ser decisiva en una de les decisions més controvertides del rei Balduí: la renúncia al tron durant 36 hores, el 1990, per evitar donar el vistiplau a la llei belga de l’avortament. Alguns anys després la controvèrsia va envoltar la parella, que no va tenir descendència i després que Fabiola sofrís cinc avortaments. El 1996, el príncep Stéphan de Lobkowicz va publicar un llibre en què assegurava que Balduí va transigir una vegada en les seves conviccions en autoritzar els metges a practicar un avortament a la seva dona perquè perillava la seva vida. Fabiola ho va negar categòricament.

Amb el desgrat de no haver tingut descendència, la vídua de Balduí va intentar afavorir altres hereus amb la seva fortuna, encara que l’instrument triat li va valer nombroses crítiques i va contribuir a esquerdar la seva imatge immaculada. Fabiola va constituir el 2012 la Fundació Pereos, que tenia finalitats catòliques i l’objectiu d’ajudar els seus familiars. Però aquest vehicle permetia, alhora, exonerar pràcticament de tributació la seva herència. En dipositar-la a la fundació, els hereus podien esquivar l’elevat impost de successions a Bèlgica, que reté per al fisc el 70% del llegat quan no hi ha hereus directes.

El moviment —conscient o inconscient— va suscitar la desaprovació del llavors primer ministre belga, Elio di Rupo: “Donada la posició de la reina i la seva dotació pública, aquesta fundació planteja un problema ètic”, es va apressar a dir el dirigent, que va veure “inacceptable” destinar una dotació pública “a finalitats que no estan vinculades al bé comú”. Després de la controvèrsia generada, la vídua de Balduí va decidir dissoldre la fundació. En la mateixa època es va retallar la seva assignació pressupostària: 500.000 euros anuals menys dels 1,4 que percebia anualment dels pressupostos de l’Estat.

Més enllà d’aquestes taques d’última hora en el seu expedient, els belgues la recordaran com una de les seves monarques més estimades, a diferència de la fredor amb què han acollit les seves successores al tron.