Ocaña torna a les Rambles

Per alguns, un determinat grup de joves artistes i creadors —i també gent del carrer—, la Barcelona de la dècada dels setanta va ser una festa. Pensaven que eren en una ciutat lliure i que habitaven un espai en què havien fet abstracció de l'existència molt real de la dictadura franquista. Sobretot, vivien com si aquell malson ja s'hagués acabat. Això tenia avantatges i inconvenients, especialment quan la realitat feia aparició i calia afrontarne les conseqüències. Al grup hi havia gent d'estils diferents però gairebé tots coincidien en una cosa: tots tenien tirada per la ciutat vella, pel vessant més canalla i per l'eix que la vertebra: les Rambles. I, si un d'aquells tipus podia encarnar aquest esperit, era Ocaña.

La Virreina acull una mostra que fuig del folklorisme i no és antològica

La mostra se centra més en les seves 'performances' que en la seva obra plàstica

Les disfrasses, després que les fes servir, acabaven lluïdes per la Maria de les Rambles

El canvi de dècada suposa el declive d'aquella Barcelona iconoclasta

Qui era Ocaña? José Pérez Ocaña havia nascut el 1947 a Cantillana, un poble de la província de Sevilla. Va ser artista des de petit, i fins i tot actor. El 1967, quan el director Ramón Comas va rodar al seu poble la pel·lícula El Padre Coplillas, amb Juanito Valderrama com a protagonista, ell ja hi era. Però ben aviat va deixar el poble. L'estil de vida, l'exuberància i les preferències sexuals que tenia no eren especialment acceptades. Va emigrar a Catalunya —com era habitual encara en aquells anys— i va arribar a Barcelona el 1973, l'any de l'assassinat de l'almirant Carrero Blanco.

Fins que va morir a Sevilla, al setembre de 1983, d'una fallada hepàtica, quan es refeia de les cremades que havia patit a Cantillana en incendiar-se la disfressa de Sol que lluïa a les festes, va passar una dècada que coincideix amb la transició política i amb la gran transformació de la societat espanyola, en especial en el camp de la moral i dels costums, on Ocaña i els seus amics van tenir molt a dir.

La primera feina que va fer en arribar a Barcelona va ser de pintor de parets. Però Ocaña aviat va trobar el medi de cultiu que li va permetre deixar anar la creativitat que tenia, que es filtrava pels racons de la seva quotidianitat. D'una banda, realitza uns extraordinaris quadres de verges, sants, angelets, flamencs i processons en un peculiar estil naïf, i alhora desenvolupa la seva faceta de transformista —de travesti, en el llenguatge de l'època—, d'actor i d'escenògraf. Quan entra en contacte amb Nazario i els dibuixants de El Rrollo enmascarado, ja ha pres forma una part important del seu univers. Nazario el recorda al seu pis de la Plaça Reial cosint-se les disfresses i amagant-les per evitar que les copiessin. "Ocaña era qui més les elaborava; Camilo buscava l'efecte sorpresa, com quan es va posar un mirinyac, es va aixecar la faldilla i en va sortir Feliz 1979. Ocaña s'ho veia venir i es va treure de sota la seva un parell de gallines i alguns coloms...". Les disfresses d'Ocaña, després que les fes servir, anaven passant a d'altres fins que, molt sovint, acabaven lluïdes per la Maria de les Rambles, un dels personatges més emblemàtics d'aquella Barcelona.

L'episodi de la detenció i la pallissa que els va propinar la policia el 1978, profusament il·lustrat amb dibuixos i també fotografies dels cops, va fer més per a la causa gai que moltes manifestacions. Aleshores Ocaña ja s'ha convertit en un artista que fa de si mateix la seva obra. Aquest fet, que avui dia no sorprèn a ningú que conegui mínimament el món de l'art, no era tan evident en aquell moment. Ocaña, per als qui el veien des de fora, era un pintor naïf, una boja travestida, un activista homosexual i un provocador, però cada cosa per separat.

L'ajuntament de Barcelona, potser escarmentat per les imatges de la degradació de l'emblemàtic passeig-riu que desemboca al port que van aparèixer publicades al final de l'estiu passat, ha volgut ara homenatjar i rentar-li una mica la cara a la Rambla amb una sèrie d'actes. L'exposició —llargament deguda i sempre ajornada—, que es dedica ara a Ocaña a la Virreina, és una part d'aquesta recompensa.

Podria haver estat una exposició de quadres, de la seva obra pictòrica i escultòrica, tal com demanava la família, però Pedro G. Romero, el comissari de la mostra, amb la distància que pren en no haver viscut aquella època, ha optat per considerar Ocaña com un artista contemporani i centrar-se en les seves performances, que és com es coneix ara els números de tot tipus que Ocaña, Camilo, Nazario, Alejandro i molts altres protagonitzaren en aquells anys, tan festius com reivindicatius en el marc dels moviments d'alliberament homosexual.

El més sorprenent d'aquest repte és que, malgrat que els mitjans tècnics disponibles fa més de tres dècades per documentar aquestes accions eren molt limitats, en comparació amb l'allau digital de l'actualitat, ha aconseguit reunir una increïble quantitat de material gràfic i de cine, tant en vídeo com en Super 8. Vist el que s'exposa a La Virreina, caldrà evitar en el futur que a Ocaña li pengin l'etiqueta de videoartista.

La mostra recull moltes de les seves accions públiques. Les que defineixen més bé el seu univers són l'exposició a la galeria Mec-Mec, les intervencions a Canet-rock i la gran festa de les Jornadas Libertarias de 1977, el moment a partir del qual Ocaña comença a transcendir el cercle dels iniciats o que culmina amb la pel·lícula de Ventura Pons Ocaña, retrato intermitente de 1978.

És tan cert que comença a afermar la seva carrera com a artista, que fins i tot porta a terme accions a l'estranger; a França i a Alemanya. A Berlín, concretament —i aquesta és una de les sorpreses de la mostra— munta un espectacles vestit de manola davant de la porta de Brandemburg acompanyat per una Marilyn Monroe de cartró amb qui provoca els guàrdies fronterers de l'RDA, a l'altre costat del mur.

Però la confusió sobre la seva condició d'artista, sobre la seva pròpia obra, no el va abandonar mai del tot. A l'entrada de l'exposició, com si no els haguessin deixat passar i seguissin allà exigint un espai, hi ha un conjunt de teles i aquarel·les que omplen una sola paret a l'estil dels gabinets de pintura, que procedeixen de la col·lecció de la família.

En destaca una sèrie de retrats de l'últim període, pintats probablement l'any que va morir, i molt diferents de la resta de l'obra pictòrica —totalment allunyats de l'estil naïf—, que enllacen amb la barreja de pop i expressionisme que va sorgir a la dècada de 1980, en paral·lel a l'auge de la figuració. Ocaña s'havia comprat el pis de la Plaça Reial per una xifra gens menyspreable de tres milions de pessetes de l'època —tota una fortuna— i els pagaments de la hipoteca començaven a tenir una importància capital.

Tanmateix, la mostra recull peces molt allunyades del folklorisme, que el vinculen amb molts dels moviments artístics més avantguardistes del moment. Hi ha un dels quatre angelets realitzats amb excrements tractats amb la tècnica del paper maixé i un dibuix en què s'utiliza el semen, una tècnica, fer servir fluids orgànics, molt habitual en els moviments artístics novaiorquesos dels setanta.

El canvi de dècada suposa el declivi d'aquella Barcelona iconoclasta. Moltes coses havien canviat: la transició política havia deixat pas a un sistema democràtic i de llibertats en què la provocació reivindicativa perdia sentit a poc a poc. La "democràcia burgesa", per utilitzar el terme radical de la dècada precedent, s'instal·lava al país i, concretament a Catalunya, començava el llarg regnat del pujolisme, que si va fer alguna cosa en el camp de la cultura i de les arts va ser afermar els referents més petitburgesos. Calia doncs pintar quadres i vendre'ls, com ja començaven a fer alguns dels seus amics, com Miquel Barceló i altres.

L'arribada de les drogues dures, especialment de l'heroïna, i el sinistre desembarcament d'una malaltia considerada infamant, la sida, també van contribuir decisivament al canvi de paradigma. "La sida, especialment, va modificar les pautes de comportament", apunta el seu amic Nazario.

"Em demanen si sóc un travesti", escriu el mateix Ocaña al catàleg de l'exposició de la Mec-Mec, el 1977. "Jo no sóc un travesti, sóc un teatrer i el meu escenari són les Rambles i el meu vestuari és roba vella dels Encants. Moltes vegades me'n poso a casa per pintar. Em poso un vestit trencat negre i bastant decadent. Em recorda a Edi Piath (Édith Piaf). És una cantant parisenca de qui em recordo molt per la humanitat que tenia...".

I afegeix: "Anant per les Rambles disfressat hi ha qui em crida: "Pallasso, aprèn a maquillar-te". Em sento pallassa i pallasso, tant és. Ni masculí ni femení. Em sento persona i pallasso, és igual... Estic enamorat de tots els homes i estimo joves esvelts com xiprers, com si fossin la font inesgotable de la vida, i estimo les dones com la música".