La normalització lingüística segons Yásnara Elena A. Gil

El programa de residències internacionals del CCCB pel 2025 ens ha dut la presència de la lingüista ­mixe Yásnara Elena A. Gil, escriptora i activista dedicada a la defensa de la diversitat lingüística i a com aquesta defensa s’entremescla amb la reivindicació d’altres drets que afecten els seus parlants. Si convencionalment haguéssim d’agafar la plantilla dels Estats nació i dir-ne alguna cosa més, hauríem de dir que Gil és mexicana, però preferim apuntar que pertany a una comunitat lingüística d’uns 115.000 parlants situa­da a l’estat d’Oaxaca. Els parlants de mixe anomenen la seva llengua ayüük.

Ens agrada de Gil que situa l’evolució de les llengües en el terreny de la política, bandejant la idea que si les llengües moren és que és llei de vida: només en el cas que una llengua evolucioni prou com per esdevenir una altra cosa podem certificar la mort “natural” d’una llengua, però en la resta de casos la desaparició d’una llengua està estretament vinculada a una història de violència. No cal dir que els processos de formació i consolidació dels Estats nació moderns s’han assentat (entre d’altres, esclar) en la negació de la diversitat lingüística i cultural i en la implantació d’una llengua comuna per mitjà de l’exercici del poder. I el poder sempre ha tingut al seu abans tots els mitjans per delmar les comunitats alternatives, sigui amb l’eliminació física dels deus parlants (extermini, migracions forçades, esterilitzacions), sigui amb pressió exercida a través de l’ordenament jurídic i d’estratègies econòmiques, educatives i simbòliques. I militars.

Explicava la mateixa Yásnara Elena A. Gil en un col·loqui recent al CCCB com la imposició d’una altra llengua (en el seu cas, el castellà) havia comportat tota una nova concepció del món en tant que les noves paraules duien aparellats tota una sèrie de significats fins llavors desconeguts, i es trobava havent d’encaixar, ella mateixa, en els conceptes imposats d’indígena o llatina, inexistents en mixe. Ni tan sols percebia la diferència entre natura i cultura (per a ella, la mateixa cosa) amb què tan còmodes ens hem sentit a Occident. Sabem que la primera baula de la colonització és justament la imposició d’una parla nova (i de tota una concepció del món), tal com sabem per Ngugi wa Thiong’o que l’última baula de la descolonització és l’abandonament de la llengua superposada.

Curiosament, el mateix estat de Mèxic és el que titlla les seves llengües d’indígenes, cosa que ja revela l’opinió que en té. A la Llei General de Drets Lingüístics dels Pobles Indígenes, del 2003, es qualifica de llengües nacionals totes les natives, que tindran la mateixa validesa que el castellà allà on es parlin. I segons el Instituto Nacional de Lenguas Indígenas, a Mèxic s’hi parlen fins a 68 llengües amb un total de 364 variants, 64 de les quals corren un alt risc de desaparició. Fins a cert punt, la llei mexicana és una bona notícia, en tant que atorga un reconeixement que molts ja voldríem (amb la mateixa formulació el català seria oficial a la Franja i l’asturià a Astúries) i estableix les bases legals per a la projecció del que entendríem com una normalització d’aquestes llengües. L’estat mexicà, que havia estès el castellà en esborrant la resta de llengües, sembla haver pres partit per protegir la diversitat.

Però Gil no s’ho empassa. Malgrat la seva aparent defensa de la diversitat (“las lenguas indígenas son parte integrante del patrimonio cultural y lingüístico nacional”, diu la llei), l’Estat mexicà no seria més que un artefacte etnocràtic que apuntala el privilegi de la classe dominant, mestissa i hispanoparlant, i que per tant relega les poblacions natives a un paper de subordinació i a un progressiu procés d’adaptació lingüística forçada que, en lloc de preservar la diversitat, redunda en l’homogeneïtzació. En aquest sentit, la normalització de les llengües no seria més que una operació estatal cosmètica mentre no s’intervingui en la millora de les condicions de vida dels seus parlants, i per tant mentre no es lluiti contra el racisme estructural, la degradació del medi ambient o les situa­cions de pobresa.

Seria gratuït equiparar-nos-hi i veure una situació anàloga per al català, però no som tan lluny d’experimentar un procés de desnormalització a través, precisament, de la retallada de drets, com si estiguéssim fent un camí de tornada. Especialment a la ciutat de Barcelona, però no només, els problemes en l’accés a l’habitage, la degradació del medi ambient, la precarietat laboral i els abusos del tecnocapitalisme global són ara mateix al moll de la reculada social de la llengua i de la progressiva pèrdua de drets lingüístics. I les llengües no van enlloc sense els seus parlants.