Virginia Feito presenta ‘Victorian Psycho’ a BCNegra: “S’ha posat de moda infantilitzar l’assassí, jo prefereixo que faci fàstic”

Tot i que el seu assassí de capçalera ha estat “des de sempre” Jeffrey Dahmer, un altre criminal acaba de captivar Virginia Feito (Madrid, 36 anys): “Des que vaig veure la segona temporada de The Jinx, tinc un nou psicòpata preferit, Robert Durst. Per moments sentia una pena genuïna per ell, tan vell i vulnerable en el judici, però llavors apareixia cridant per telèfon i pensava: ‘Gairebé et compadeixo, me l’havíeu tornada a colar, bravo, Robert!”. No sorprèn veure riure aquesta escriptora de conversa àgil en justificar la seva fascinació per un assassí múltiple mentre pren un te amb llet al luxós hotel on ens ha citat, prop del seu pis de lloguer a la zona de Las Salesas, a Madrid. Amb la seva segona novel·la, Victorian Psycho, escrita en anglès amb traducció al català d’Imma Falcó per a La Campana, Feito ha creat la seva pròpia homicida en sèrie: Winifred Notty, una ocurrent institutriu amb una veu eixerida i despietada, a punt per sembrar el caos i un regueró de vísceres a Ensor House, una mansió tan lúgubre com aspiracional a l’Anglaterra victoriana. L’escriptora participa al festival BCNegra.

La seva és una assassina avançada al seu temps, càustica davant de la hipocresia i les desigualtats, com si la veu de Fleabag viatgés al passat sense compassió per la resta. “Podria haver construït una psicòpata que s’ho prengués tot seriosament, però al final me n’ha sortit una de molt anacrònica, prou intel·ligent per detectar l’absurd que certes violències siguin un escàndol i d’altres estiguin normalitzades. Ella s’ho pot prendre tot de broma i amb prou ràbia acumulada per carregar-s’ho tot”, explica sobre el caràcter de la seva homicida, que provoca riallades gelades d’espant. Feito no diu cap mentida. Victorian Psycho inclou esquarteraments, denúncies d’histerisme, obsessionats amb la frenologia, mossegades de gos rabiós, pus supurant, dones en flames, vestits verinosos, dits penjant de branques i morts de nens i nadons. “Tenia por de fer curt per la banda grotesca, que em fascina. Ara s’ha posat de moda infantilitzar l’assassí, fer-lo agradable perquè sigui més fàcil de digerir. No hi estic d’acord. Si és un psicòpata, assenyala-ho. Fes que m’agafi fàstic. Dona’m alguna cosa que em faci venir un tall de digestió”, avança sobre el que hem d’esperar de la seva antiheroïna.

A Espanya va sortir a la venda al gener, però Victorian Psycho ja té data de rodatge per adaptar-se al cinema (març de 2025), director (Zachary Wigon), productora de moda (A24, la mateixa de les oscaritzades Everything everywhere all at once o Moonlight) i protagonista per interpretar-la: Margaret Qualley. Una actriu idònia, entrenada amb el gore vist a La substància i una altra faula gòtica d’empoderament femení com la de Pobres criatures. Feito, que va escriure la novel·la en el tancament més estricte de la pandèmia, ha estat treballant en el guió des del maig passat. La pel·lícula arribarà, en part, per l’èxit que va tenir La senyora March (La Campana, 2022), la seva novel·la debut sobre el terror domèstic i l’asfíxia de la dona casada. Aquella narració paranoica va fer que es convertís en un fenomen editorial per ser “la desconeguda madrilenya que escriu en anglès” i fascinar la crítica nord-americana i l’actriu i productora Elisabeth Moss (El conte de la criada), que en va comprar els drets i en prepara l’adaptació amb un gran estudi (el projecte tira endavant, ja amb la segona revisió de guió). “Quan va sortir La senyora March em va contactar el director [Wigon] perquè li havia encantat el llibre i em va proposar que féssim alguna cosa junts. Vam començar un projecte, però li vaig enviar el manuscrit de Victorian Psycho en acabar i vam decidir que era el moment idoni per adaptar-lo”, explica. Com que Margaret Qualley havia treballat amb Wigon en la pel·lícula Sanctuary, tant Feito com el director tenien clar que era ella qui l’havia de protagonitzar. “És curiós, però la seqüència final de la mansió la vaig escriure pensant en ella ballant en l’anunci de Kenzo de Spike Jonze”, aclareix. Que l’espigada filla d’Andie MacDowell sigui la protagonista d’aquesta sàtira suposa una notable concessió. En la novel·la, Winifred Notty és corpulenta i els nens que té al seu càrrec, dos germans malcriats, la tracten de grassa. “La primera frase en la veu del personatge que vaig imaginar era la de veure els seus dos pits gairebé sortint de la cotilla i havia de ser forta per arrossegar cadàvers, però a veure qui s’atreveix a dir que no a Margaret Qualley!”, diu fent broma.

Tot i que només pel títol, les comparacions amb American Psycho, el clàssic de Bret Easton Ellis que Luca Guadagnino tornarà a portar al cinema, no seran gratuïtes. “No estic mirant d’imitar-lo ni en soc capaç, però m’intriga saber si una assassina desperta més empatia que Patrick Bateman. Em pregunto si se la defensarà més o farà més pena pel fet de ser una dona. Vull saber fins a quin punt es justifica la venjança feminista”, reflexiona sobre una ficció en la qual també pretén posar a prova la idea de crueltat. “¿El mal es fa com una defensa pròpia sent víctima o és una cosa amb què es neix i que sempre portem dins?”, es pregunta aquesta expublicista que va rebutjar una feina de directiva en l’agència del seu marit, Lucas Paulino, per a qui treballava com a creativa, i així centrar-se en l’escriptura de La senyora March. “Ell em va dir que era més bona escriptora que publicista i l’hi agraeixo perquè tenia raó. Admiro molt la gent que es lleva a les cinc del matí per escriure abans de fitxar, però jo era incapaç. Si no ho hagués deixat, no em trauria del cap la campanya de torn, tot i que em posés el despertador a aquella hora. La feina creativa t’absorbeix fins i tot a la dutxa”, explica.

Feito no amaga que podia deixar d’ingressar un sou per escriure sense por de no arribar a final de mes. “He tingut una vida idíl·lica i privilegiada, potser m’ha faltat trauma i per això els creo”, reflexiona. L’escriptora és filla de José Luis Feito, un economista que va ser director executiu del Fons Monetari Internacional a Washington abans que ella nasqués. D’aquí ve el seu nom, per l’estat de Virginia, una etapa que no va viure i que té idealitzada pels records i anècdotes de la família (“No he estat mai a Washington ni a Maryland, però em sé de memòria el carrer i la façana on van viure els meus pares i els meus dos germans grans de tant mirar-la a Google Maps”). On sí que va viure amb ells va ser a París, dels vuit als dotze anys, mentre estudiava en una escola americana perquè al seu pare el van nomenar ambaixador d’Espanya davant de l’OCDE. “La gent es pensa que em passava la vida anant a menjar sota la Torre Eiffel, però no sortia gaire de casa i tenia unes rutines molt marcades. En realitat, el que més en recordo són els llibres, les sèries i les pel·lícules que van marcar aquella etapa, com Seinfeld, El club dels poetes morts i Compta amb mi”. La seva mare, llicenciada en Història de l’Art i amb una tesi recent sobre la moda medieval, sempre és la seva primera lectora. “Ara em recorda com era de bona la primera, La senyora March, totalment el seu estil de novel·la perquè l’apassiona el misteri. Amb Victorian Psycho ha estat una mica dramàtica. No li va agradar gens el primer esborrany i pensa que estic immolant la meva carrera. Com pots veure, en la meva vida, m’envolto de gent molt sincera”, fa broma.

De fet, va ser el seu pare, un acèrrim seguidor de la cultura britànica i de Winston Churchill, qui li va contagiar la devoció per Charles Dickens. L’inici de Victorian Psycho conté un joc amb El casalot, però mentre l’escrivia vaig descobrir les cartes de l’escriptor en les quals va voler tancar la seva dona, totalment lúcida, en un psiquiàtric. “Em va fer tanta ràbia, però si Dickens era com el meu avi!”. Contra qui no s’ha rebel·lat encara és El jardí secret, el clàssic infantil anglès sobre una nena solitària en una mansió que va escoltar en audiollibre tantes vegades com va poder fins que la seva família va tornar a Madrid. L’institut britànic en el qual va estudiar a la tornada va propiciar la seva obsessió per les germanes Brontë (“Jane Eyre, que ens entrava al temari, va fer que m’explotés el cap”) i va multiplicar la seva fascinació per les mansions luxoses i decadents “on les dones estan soles, avorrides, tornant-se una mica boges”. Tant la hipnotitzen que la tardor del 2022 fins i tot s’hi va casar en una d’espanyola, el castell renaixentista de Batres a Madrid, unes noces que va recollir l’edició espanyola de Vogue. La petició de mà la va fer ella passejant pel Retiro després de veure l’exposició de flors gegants del Palacio de Cristal de Petrit Halilaj, amb un altaveu i tot. En lloc de l’anell, li va oferir un rellotge. “Jo soc molt exigent, de les que diu: ‘¿No m’ho demanaràs ara quan sigui el meu aniversari, que això és molt carrincló?”, així que tots dos sabíem que jo prendria la iniciativa”, aclareix. La seva Ensor House, la mansió que surt a la novel·la, no té cap mena de vibració nupcial, però sí que està inspirada en “la foscor, decadència i claustrofòbia” de Haddon Hall, on es va rodar la versió de Jane Eyre de Cary Fukunaga i Norton Conyers, “en la qual es va inspirar Charlotte Brontë per a la mansió de Rochester, on hi va haver una dona tancada i amagada en un àtic”.

Feito creu que aquesta nova onada d’horror gòtic en el cinema i la literatura es deu al fet que el gènere es presta a explorar la subjugació femenina i la violència, però si ara ressona tan bé és pels estralls psicològics de la pandèmia. “Vaig tenir sort, a mi em va anar molt bé, perquè m’encanta estar tancada a casa i tinc tendència a quedar-me atrapada en bucles, que és el meu estat natural”, diu. Va ser al seu pis d’abans i en aquella etapa on va escriure Victorian Psycho, mentre llegia Mexican Gothic, de Silvia Moreno García (“Hi ha alguna cosa molt lànguida i addictiva en aquestes narracions”) i Ottesa Moshfegh, que va inspirar “la part de repugnància humana, que em fascina”. El text va fluir mentre sentia tossir a l’altra banda de les parets al seu veí de dalt, malalt d’una covid de la qual va sortir sense complicacions el març del 2020. “Tot era extraordinàriament gòtic. Hi havia una melancolia estranya en l’ambient, com una mena de crosta. Va ser un moment tan surrealista com romàntic”, apunta l’autora, que té un trastorn obsessiu compulsiu. En el seu text apareix alguna de les seves compulsions, com un inspirat paràgraf de rebuig de la menstruació. “Gairebé tot em fa fàstic, fins i tot certes cremes o sabons, però em passa especialment amb la regla. Per què no esteu totes plorant i estirant-vos els cabells cada vegada que us sagna la vagina? Això és un trauma mensual etern”, lamenta. Diu que es va independitzar de la religió quan va deixar d’anar a missa per obligació i se’n va anar a Londres a estudiar Interpretació i Literatura. “No soc creient, però hi anàvem cada cap de setmana des de petita. No escoltava mai ni una paraula del sermó, sempre pensava el mateix: ‘Si hi ha un incendi, com m’escaparia d’aquí? Per on m’enfilaria per fugir?’”. A Victorian Psycho apareix un capellà, un abusador que no surt ben parat. “El vaig introduir més per una qüestió de poder personal que de crítica a la fe o a una església”, adverteix, tot i que assegura que “als meus tiets de l’Opus no els regalaria el meu llibre ni de broma”.

Abans d’acomiadar-se, Feito assegura que vol gaudir de la promoció sense pensar en idees noves, tot i que ja en té algunes al cap. El pla immediat són els guions adaptats i tramar el seu cameo en el rodatge de Victorian Psycho. “És complicat, les perruques són caríssimes i no es veuen bé en pantalla, mira la pobra Nicole Kidman, totes li queden molt malament. Com que Margaret Qualley és probable que vagi pèl-roja, diuen que no podem sortir dues amb aquest color de cabells. Jo ho estic insinuant tan fort que acabarà passant, i el pitjor serà que em carregaré la seqüència perquè tendeixo a sobreactuar. Però que vagin preparant alguna cosa per posar-me al cap, perquè jo, en aquesta pel·lícula, he de tenir el meu gran moment”.