Així funciona l’economia de pati de veïns

“Sol no pots; amb amics sí”. Els lectors amb prou edat de segur recorden aquest missatge del mític programa La bola de cristal, allà als anys vuitanta.

Canviem “amics” per “socis”, “clients” o “empreses afins” i tenim la consigna de l’economia col·laborativa, entesa com l’aliança d’empreses per superar la seva capacitat individual de deixar un impacte social positiu; és a dir, la seva capacitat ampliada de generar riquesa, teixit econòmic, tracció tecnològica, treball de qualitat i recursos públics mitjançant la tributació o avenços reals en sostenibilitat.

Aquesta visió compartida reflecteix que, en una economia cada vegada més complexa i canviant, accedir al coneixement precís en mig d’un caos d’informació equival a entendre aquesta realitat per no errar en l’intent de millorar-la.

El costat fosc del plàstic

Un exemple: sap el consumidor que l’impacte ambiental varia si el plàstic d’un envàs és negre o d’un altre color? Segurament no. El que crida l’atenció és que molts fabricants de productes continguts dins d’aquest plàstic tampoc. Desconeixen que el negre, a més d’aportar un aspecte més prèmium, “s’aconsegueix amb un tint de carboni que impedeix que els sistemes òptics de reciclatge el detectin, i acaba a l’abocador”, explica Luis Seguí, director gerent i cofundador de Picvisa, una especialista en robòtica, IA i visió artificial, entre altres tecnologies, per identificar, classificar i reciclar els materials dels residus. Això mateix es pot dir d’una indústria tèxtil “la barreja de matèries, estampats, botons o cremalleres de la qual també entorpeix la recuperació i el reciclatge”.

Què fa Picvisa? A més de tecnologia, divulga coneixement. Obre les portes als seus clients, com pot ser, per exemple, un potent grup farmacèutic, “per tal que coneguin de primera mà el final del cicle de vida dels seus envasos, els esquemes de gestió de residus, les solucions i limitacions tècniques que influeixen en el seu reciclatge, i l’aplicació de tot aquest coneixement a l’ecodisseny per alleugerir l’impacte des de l’origen”, detalla Seguí.

La sintonia d’un gasoducte i un sensor

Què pot tenir a veure un gasoducte amb un sensor dissenyat per a la construcció? En principi, no massa; al final, però, tot, com explica Pere Navarro, delegat especial de l’Estat en el Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), l’entitat pública impulsora de DFactory Barcelona, centre de referència en coworking per a la indústria 4.0 en el sud d’Europa.

En una presentació de les seves instal·lacions, Navarro parlava amb una visita vinculada al gasoducte d’hidrogen Barcelona-Marsella qui va comentar la dificultat tècnica de canalitzar el gas perquè pot tornar fràgils els metalls. Per allí a prop hi havia una companyia que desenvolupava sensors capaços de mesurar el deteriorament, i d’aquest encontre gairebé fortuït va sorgir un projecte. “Hi ha qui ha definit, de manera simpàtica, aquesta mena de contactes en DFactory Barcelona com ‘economia de pati de veïns’”, afegeix Navarro. Els veïns dels replans posen en comú el que tenen i el que saben per a benefici mutu.

A DFactory aquesta mena de sinergia esdevé sistemàtica en un ecosistema de més de 30 empreses ja consolidades, les quals, en compartir projectes basats en tecnologies exponencials (com ara la IA, la robòtica o la impressió 3D) amplifiquen l’impacte econòmic, industrial i ambiental al seu voltant.

“Aquestes empreses progressen de manera co·laborativa per generar projectes que d’una altra manera no es produirien, amb llocs de treball de qualitat i de futur”, afegeix el delegat del CZFB, i explica el cas següent: fa només tres anys el va anar a veure el creador d’un prototip de quadricicle elèctric d’última milla. Tan sols necessitava transformar aquella maqueta de fusta en un vehicle operatiu. “El vaig posar en contacte amb dues empreses del nostre ecosistema”, continua Navarro, “i el resultat és e-Miles, amb un 90% imprès en 3D, que IKEA valora com a possible solució de mobilitat per transportar els seus mobles”.

La col·laboració enforteix la relació directa entre l’economia de pati de veïns i la solidesa de l’edifici social. Com va dir en una ocasió Björn Stigson, antic president del Consell Empresarial Mundial per al desenvolupament sostenible, “les empreses no poden tenir èxit en societats que fracassen”, i viceversa: una societat pròspera sol covar empreses més generoses en el seu impacte positiu.

Quins impactes, concretament?

La resposta a aquesta pregunta és tan diversa com la varietat de models de negoci que contribueixen a la petjada positiva. Pot ser una companyia experta en simbiosi industrial, com indica el seu nom, Símbiosy, capaç de veure recursos en el rebuig i teixir una xarxa d’empreses que intercanvien materials, aigua o fluxos d’energia descartats per una i necessitats per altres. Per exemple, residus agrícoles, forestals i ramaders convertits en biomassa i gas natural. O els de la fermentació com matèria primera per fabricar alcohols.

“En tots els projectes de simbiosi industrial hi ha sempre sinergies per aprofitar els beneficis col·laterals associats a les oportunitats. Sense elles es perd valor, i tots perdem”, assenyala Verònica Kuchinow, directora gerent i fundadora. Entre aquestes oportunitats aprofitades figura la col·laboració de Símbiosy amb la Fundació SaoPrat per ensenyar a joves en risc d’exclusió tècniques que reutilitzen materials d’enderroc, o amb ScrapStore 22@, una “botiga de sobrants” que fa el mateix en escoles o empreses de reinserció.

“L’economia social”, amplia Kuchinow, “té un paper crucial en la transició cap a un canvi de model econòmic més circular, en el qual s’han de produir canvis en el sistema productiu. Naturalment, aquest tipus de companyies tenen un reconeixement social gairebé garantit”.

Xavier gil, gerent d’Econenergies Barcelona, explica la seva particular forma de col·laboració publicoprivada entre l’Ajuntament comtal i la companyia Veolia, experta en economia circular i sostenibilitat urbana. Parlem d’una xarxa pionera que distribueix calor i fred a edificis residencials, industrials i de serveis a partir d’una planta de generació elèctrica situada en la Zona Franca i alimentada amb biomassa de la ciutat, més la recuperació del fred residual que produeix la regasificació en la veïna instal·lació d’Enegás. Balanç: “Evitem l’emissió de prop de 23.000 tones de CO2 l’any equivalents a retirar de la circulació uns 40.000 vehicles”, assenyala el gerent.

Per descomptat, les tecnologies sostenibles que situen una empresa en el costat de les solucions tenen costos, són una inversió que reclama rendiments. Per això, Xavier Gil posa el focus en l’oportunitat de negoci que ofereix la transició energètica. “Disposem del coneixement i l’experiència necessaris per aprofitar tots els recursos renovables al nostre abast. A més, la revolució digital, concretament la intel·ligència artificial, actua com catalitzador de canvi i progrés”.

Enginy humà, intel·ligència artificial

L’esment de la intel·ligència artificial fa al cas en un altre model de col·laboració: el desenvolupament de plataformes que coordinen empreses, clients, baules de cadenes de valor i recursos per a benefici general. La d’ecoDeliver, per exemple, aprofita l’espai buit de vehicles en trànsit, com ara els ventres dels autobusos, sovint desaprofitats, per a serveis logístics, i actualment desenvolupa un projecte de transport P2P, directament entre persones.

Evitem l’emissió de prop de 23.000 tones de CO2 l’any, equivalents a retirar de la circulació uns 40.000 vehicles

Xavier Gil, gerent d’Ecoenergies Barcelona

O la plataforma de Nub Freight, especialitzada en logística per a pimes deficitàries en tecnologia i visibilitat de dades, “la qual cosa condueix a una gestió ineficient dels seus recursos”, observa Pol Ximeno, director gerent i fundador de la companyia. El seu model de col·laboració integra la varietat més gran possible de transportistes, cotitzacions i tarifes, amb seguiment detallat dels enviaments i informes unificats. La conseqüència “és la millora de la productivitat empresarial en una àrea molt intensa en capital humà”. En casos òptims, alguns clients comuniquen fins a un 48% d’estalvi en despeses de transport. Pròxima estació, segons el director gerent: “Mesurar la petjada de CO2 en la cadena logística de les pimes”.

Una comunitat de propietaris inclusiva

Entre les personalitats d’aquesta comunitat de veïns hi cap una companyia com Jotavirtual i els seus continguts immersius en realitat virtual i augmentada per a indústries i institucions, alguns d’ells enfocats en “l’empatia cap als problemes socials i en millorar els serveis que intenten solucionar aquests problemes, promoure el turisme sostenible o preservar el patrimoni cultural”, expliquen els cofundadors, Jaime Flores i Emma Urbina. Per exemple, “la virtualització del pantà de Sau en col·laboració amb Creu Roja Catalunya per tal que els nens i les nenes puguin explorar el seu entorn natural i entendre la importància de conservar-lo; la virtualització dels gossos de teràpia, també amb Creu Roja, o la del castell d’Almansa perquè persones amb mobilitat reduïda tinguin la sensació de pujar per l’escala de caragol de la torre”.

La comunitat accepta com a veí un projecte de col·laboració pura de l’organització sense ànim de lucre Clean Rivers Hub, que posa en comú empreses i institucions entestades a recuperar ecosistemes fluvials arreu del món. “Facilitem el contacte entre elles, les entitats afiliades aporten gratuïtament les seves capacitats, coneixements, tecnologies i materials, sense cap cost, i els posem a disposició dels qui restauren els ecosistemes d’aigua dolça”, detalla Eugeni Castejón, fundador de la iniciativa. Parlem de recursos i coneixements aplicats des de l’Ebre fins a rius guatemalencs o australians “que aglutinen robòtica, fotònica, dades massives, cadenes de blocs, tecnologia geoespacial, biologia, solucions basades en la naturalesa, finances i humanitats com ara antropologia i sociologia per a una prevenció profunda de la contaminació”.

Col·laborar amb els altres és invertir en un mateix

Els beneficis socials semblen evidents. Però, i els incentius de les empreses més enllà d’un propòsit ètic més o menys aterrat? “Si són capaces d’incorporar determinats perfils humans, si els proporcionen eines i llibertat d’acció, aleshores aconsegueixen ampliar el marc mental i operatiu de la companyia i produeixen la hibridació de negocis amb sectors on abans ni s’imaginaven que podrien treballar. Però és necessari teixir relacions honestes a llarg termini i fugir de les relacions d’un sol ús”, suggereix Castejón.

En opinió de Joan Mateu Chiquin, “en adoptar pràctiques col·laboratives, les empreses de l’economia social no només reduïm costos i millorem l’eficiència; també guanyem reconeixement en innovació sostenible... Això no obstant, apostar per aquest canvi en sectors tradicionals també planteja grans reptes i la necessitat d’una conscienciació activa”.

Per la seva part, Luis Seguí considera que aquest tipus d’empreses prioritzen el benestar comú per sobre del lucre individual. A més, l’ús de tecnologies avançades els permet respondre “de manera eficaç als desafiaments socials i mediambientals, el seu compromís social les diferencia en el mercat i atreuen consumidors cada vegada més conscients de l’impacte de les seves compres”. “Sovint estableixen connexions més profundes amb la comunitat i generen confiança i lleialtat entre els clients i altres stakeholders”.