La il·lusió del Ral·li Dakar

Tenim molt per pensar després del Ral·li Dakar del 2020. Ha agradat? A mitges, potser. Ha agradat el decorat, ha decebut la cursa, més fàcil que les anteriors; més ràpida del que voldrien els pilots. Ha tingut cap influència a l'hora de millorar la vida dels i –sobretot– les saudites? És tan difícil de saber com difícil sembla que és que s’accelerin les reformes que impulsa l’home fort del regne, Mohamed bin Salman.

Podríem posar l’accent en la part esportiva. En si és bo o dolent que a la cursa s’imposi un senyor a qui qualsevol empresa espanyola començaria a oferir la prejubilació. La victòria de Carlos Sainz als 57 assenyala la manca d’una nova generació de pilots capaços de vèncer els dinosaures de la categoria de cotxes. I reivindica, igualment, la figura no només de Sainz, tres cops campió –amb tres cotxes diferents–, sinó també la de Nasser al-Attiyah, de 49 anys, i la de Stéphane Peterhansel, de 54. Gaudim-ne mentre hi siguin, que després els trobarem a faltar. A ells i la seva rivalitat. I deixem que Sainz es jubili quan li vingui de gust. “Em critiquen per venir a competir”, deia. Benvinguda sigui la seva vitalitat. L’edat no ha de ser un factor limitador. Tampoc en una cursa tan exigent. Als cotxes, especialment, el cap i la gràcia amb el canell i el peu s’imposen al físic.

Más información

Laia Sanz, pura supervivència

Si ens hi fixem, en el vessant esportiu també hauríem d’analitzar quina gràcia té que la velocitat acabi comptant més que la tècnica, la bona navegació o l’estratègia. Que una etapa del Dakar es corri a una mitjana de 120 km/h despulla la prova del seu concepte d’aventura, intrínsec a l’històric París-Dakar. Ja existeix MotoGP per anar ràpid. El Dakar és una altra cosa. És perdre’s buscant un camí. És caure en la trampa d’una duna de sorra tova. El debat, generat pels pilots professionals, especialment els que van en moto, sempre més vulnerables, té molt a veure amb la mort de Paulo Gonçalves. D’accidents sempre n’hi ha hagut, al Dakar. D’accidents a 170 km/h, de morts de pilots professionals i experimentats, no n’hi ha hagut tants.

Podríem, per altra banda, centrar-nos en l’impacte social de la prova, celebrada per primer cop a l'Aràbia Saudita. És evident que ASO, l’empresa organitzadora del Dakar, no ha escollit la península Aràbiga per la majestuositat del desert de Rub al-Khali. Ho ha fet pels petrodòlars saudites. De la mateixa manera l’Aràbia Saudita ha obert les fronteres als occidentals –fins al setembre no es concedien visats a turistes, ara el tens en menys de 24 hores i la gestió és molt senzilla– perquè ha assumit que el petroli ja no pot ser la seva única font de riquesa. Si hi ha un intent tímid per deixar de segregar les dones, per permetre que siguin autònomes i lliures per decidir el seu futur, no té a veure amb la presència de Sainz, Fernando Alonso o Laia Sanz. Tampoc sembla que s’hi imposi, de sobte, el respecte als drets humans. A Riad hi ha una plaça que es coneix amb el nom de Chop Chop, perquè és allà on se celebren (i se seguiran celebrant després del Dakar) les execucions públiques –decapitació amb espasa– després de judicis normalment injustos.

Per tot això, el debat va més enllà de si les europees que han viatjat amb el ral·li han pogut portar texans, pantalons curts o samarretes de màniga curta –i han pogut, per cert–; va més enllà de si elles, les ciutadanes saudites, s’han de cobrir obligatòriament els cabells. De si les dones no poden baixar a les piscines dels hotels, o si als gimnasos no es poden barrejar amb els homes, ni que siguin amics o familiars.

És obvi que l’Aràbia Saudita acull el Dakar per blanquejar la seva imatge gràcies a la popularitat d’un esdeveniment esportiu –així ha passat també amb la Supercopa d’Espanya i la Federació Espanyola de Futbol–, i és cert que ASO té signat un contracte per cinc anys, i això dona marge per aprofundir en la lenta obertura que impulsa el príncep Mohamed bin Salman. M’agradaria pensar que veure competir dones com Laia Sanz en el ral·li més dur acabarà sacsejant consciències en un país en què elles poden accedir al permís de conduir des de fa tan sols un any i mig. I que puguin no vol dir que es posin al volant cada dia. El més comú és que les portin o que agafin un Uber.

M’agradaria pensar que hi ha algú a ASO preocupat per millorar les condicions de vida dels ciutadans del país que els ha acollit aquest mes de gener. Però és una il·lusió inútil. Ni a Giddah, el dia que va començar la cursa, ni als afores de Riad, el dia que va acabar, es van veure multituds de saudites emocionats amb l’espectacle del podi. Em pregunte si ells i elles sabran que al seu país s’ha corregut el ral·li més famós i popular del món.