Luis Figo: “Si haig d’anar a Barcelona, hi vaig. Com diuen al meu país: ‘Si tens por, compra un gos’. I jo en tinc tres”

Bob Dylan i Luis Figo tenen una interessant connexió religiosa. “Judes”. Els puristes del folk l'hi van dir a Dylan el maig del 1966, la primera vegada que va irrompre a l'escenari amb una banda de rock: ells només el concebien amb l'austeritat de veu i guitarra acústica i no van poder suportar aquell soroll rocker. El temps va donar la raó al compositor: la seva música es va fer més rica amb l'obertura de mires. I “Judes” és com van qualificar els aficionats blaugrana Figo quan va passar, el 2000, de ser el capità del FC Barcelona a convertir-se en l'estrella del Reial Madrid. Aquell fitxatge va obrir moltes ferides que encara avui continuen supurant. Però el portuguès, igual que Dylan, també va vèncer: en el futbol actual, l'aficionat viu amb resignació i sense drames com les seves estrelles fitxen gairebé sense immutar-se per l'etern rival.

Aquella xiulada de l'any 2000 amb Figo de blanc visitant el Camp Nou va superar els decibels d'un concert de Motörhead. Assegut en un sofà d'un hotel madrileny, el portuguès s'ho pren avui amb calma i desafia els seus detractors: “Els que em diuen Judes i traïdor haurien de ser una mica més creatius. Ja és repetitiu…”.

Veig Catalunya amb tristesa. És una terra meravellosa i la gent està vivint segurament mal informada. Els han promès una cosa, però no ho duran mai a terme

Figo (Lisboa, Portugal, 1972) és pioner en moltes coses: en l'inici de la Lliga dels galàctics, en l'arribada del futbol modern amb gires comercials de pretemporada trencacames per Àsia i els Estats Units, o en l'esportista glamurós posant a la catifa vermella amb la seva parella. Al costat d'ella, la model Helene Svedin (Sollefteå, Suècia, 1976), Figo protagonitza l'última campanya de la firma de moda Cortefiel, que porta per títol Tiene ese algo i en la qual tots dos rememoren totes les coses especials que van veure l'un en l'altre quan es van conèixer.

Per entendre la dimensió d'aquest home elegant i atractiu cal recórrer a la gegantina televisió a la carta que és YouTube. Allà hi ha recopilacions de les seves excel·lents condicions com a futbolista. Regatejador poc especulatiu (hola, Neymar), les seves incursions portaven sempre perill, ja fos amb una passada nociva per al rival o amb una finalització letal. Figo era un jugador sofisticat allunyat de les granítiques propostes que veiem avui cada cap de setmana.

També a YouTube es poden revisar l'enrenou que hi havia quan arribava vestit de blanc al Camp Nou. Com la citada xiulada mítica del 2000. “No he sentit res semblant a la vida”, ha dit Guti, que també hi va ser. En una d'aquelles incursions en territori enemic li van llançar un cap de porc. “M'encanta el porc”, diu avui, confirmant que no és vegà i que es pren tot això amb tarannà portuguès. “No veig gaire les imatges perquè no soc de reviure el passat. No ho vaig passar malament aquells dies, gens. La gent es pensa que sí, però és que no. Va ser una experiència per madurar. A alguns els agrada parlar d'aquest partit, mitificar-lo, però per a mi va ser un dia més”, apunta.

Luis Figo diu que viatja poc a Barcelona. “No renego del meu passat, només puc dir coses bones de la ciutat. Però no hi vaig gaire perquè actualment no tinc gaire cosa a fer-hi. Però si haig d'anar a Barcelona, hi vaig. Com diuen al meu país: ‘Si tens por, compra un gos’. I jo en tinc tres, així que no tinc por”.

L'exjugador explica algun detall de com el Reial Madrid va arrencar el cor del seu gran rival. Florentino Pérez va dir que si guanyava les eleccions del Madrid del 2000 fitxaria el capità blaugrana. Figo es va reunir amb qui llavors era el president blaugrana, Josep Lluís Núñez, i el va informar que Florentino pagaria la seva clàusula: 10.000 milions de pessetes (uns 60 milions d'euros de fa dues dècades). El jugador no volia marxar, només aprofitar l'interès blanc per aconseguir una revisió a l'alça del seu contracte com a barcelonista. Però Núñez li va dir que si portava els diners ja se'n podia anar. “Va començar com una tossuderia de Núñez, que potser no s'ho creia. Però la cosa va anar creixent i al final va passar el que va passar”, explica el portuguès.

Va existir un rumor llegendari en la seva etapa barcelonista que retrata la capacitat de fabulació de l'ésser humà aficionat al futbol: que Guardiola i ell van tenir una relació. Figo ho resol sense ni un bri d'humor: “Guardiola va ser un gran amic, una persona que em va ajudar molt. El meu company d'habitació. Però no hi va haver res. M'agraden les dones”. Va estar cinc temporades al Barça, cinc més al Reial Madrid i va acabar la carrera a l'Inter de Milà. Ho va guanyar tot, també la Pilota d'Or el 2000. Amb el Reial Madrid i l'Inter manté relacions fluïdes, no amb els blaugrana. “Veig Catalunya amb tristesa. És una terra meravellosa i la gent està vivint allà segurament mal informada. Els han promès una cosa, però no la duran mai a terme. Quan veus les imatges que veus i la ciutat dividida… És trist. És molt millor que hi hagi cordialitat”. Té alguna solució? “Soc estranger, prefereixo no opinar. Jo tindria la solució, però no em competeix. Millor no parlar de política”.

Parlem, doncs, de futbol i els seus danys col·laterals, de per què aquest meravellós joc s'ha convertit en un univers emmurallat on no penetren ni les dificultats del poble (particularment durant les dures crisis econòmiques) ni gairebé cap dels progressos socials. Coneix alguna estrella a qui li han abaixat el sou? Figo respon: “No crec que el futbolista estigui mimat i visqui en una bombolla. És una feina. El futbol genera milions i si els clubs tenen la capacitat de pagar aquests sous… És que ningú obliga ningú. És oferta i demanda. Fitxar un jugador són molts diners, però és el mercat, és així”.

Un altre tema: l'homosexualitat. Per què cap jugador de la Primera Divisió espanyola no s'ha declarat gai? “La gent és molt cruel. Jugues cada diumenge, t'atacarien per això i no pel teu rendiment. Deu ser per protegir-se, no per vergonya. Aquesta és la meva opinió”. La societat va, doncs, a un ritme i el futbol a un altre? Figo no ho comparteix: “Parlar és fàcil, demostrar-ho és més difícil. Suposo que deu ser això…”. I acaba amb un: “Escolta, potser el que passa és que no hi ha cap futbolista gai”. I es tira per enrere per recolzar-se al sofà.

Guardiola va ser un gran amic, una persona que em va ajudar molt. El meu company d’habitació. Però no hi va haver res. M’agraden les dones

Figo és fill únic d'una família treballadora portuguesa. No recorda una infantesa amb falta d'afecte. Sempre es va sentir acompanyat pels seus pares, oncles i cosins. Va començar de nen en les categories inferiors d'equips professionals (en aquest cas, l'Sporting de Lisboa) i va haver de deixar d'estudiar. Quan es va retirar, el 2009, amb 37 anys, es va treure el graduat escolar. Després va fer un màster en Direcció d'Empreses. El que li agrada no és estar entrenant i dirigir un equip, com han fet molts exfutbolistes, sinó que prefereix la gestió. Es va presentar per dirigir la FIFA, però va retirar la candidatura per “una manca greu de transparència democràtica”. És jove: segurament ho tornarà a intentar. Diu que té un caprici que no es podia permetre quan era professional del futbol: "Xampany i vi. Ara tinc més llibertat per prendre'n. M'agrada menjar bé i beure bé. Bec vi cada dia".

En l'actualitat, treballa com a ambaixador de diverses organitzacions del futbol internacional i gestiona els seus negocis. Un d'ells és la propietat de la companyia de dolços Elgorriaga i un altre opera en el sector del fosfat, a Àfrica. Tot ho gestiona des de casa seva, a Madrid, on viu amb la seva dona i les seves tres filles, de 20, 17 i 14 anys. “Estic envoltat de dones. A més de la meva família tinc dues assistents, que són dones… i tres gosses”, apunta.

I parla d'un dels temes on últimament el famós de torn és expert a ficar-se de peus a la galleda: “No soc masclista ni feminista. No soc d'extrems. Cadascú ha de tenir el seu espai i una igualtat de drets. Cal ser coherent i assenyat. No m'agrada el fals feminisme. Ni el masclisme. Hi ha d'haver un equilibri en tot. Una igualtat. No pot ser que un home rebi més que una dona per fer la mateixa feina. Tots som éssers humans”.

L'informem de la definició acadèmica de feminisme: "Principi d'igualtat de drets de la dona i l'home". I aconseguim que una persona que abans de l'entrevista no es veia “ni masclista ni feminista” canviï d'opinió. “Doncs en el sentit que diu la RAE del que és feminisme, sí que soc feminista. Cal ser assenyat i ja està”.