El símptoma Dembélé

No hi ha equip més pacient i sofert que l'Atlètic del Cholo, capaç d'afirmar-se després de negar el rival, fins i tot si juga a casa i davant del Barça. Tampoc es coneix a un futbolista més estoic i resolutiu que Dembélé, la solució diària als mals acumulats del FC Barcelona, decisiu després d'una setmana en què hi ha hagut barra lliure per malparlar de l'extrem, també des de França. Únicament Dembélé va ser capaç de desmentir l'Atlètic i alleujar el mal de cap del Barça.

L'Atlètic no va respondre a la grandiloqüència del Wanda Metropolità, molt festiu i encès, com si assagés la càrrega ambiental per a la final de la Champions. Encara que Simeone sembla l'entrenador més convençut del món, l'equip té encara molts dubtes, molt millor en la reacció que en l'elaboració, poc impacient si es té en compte la carta de naturalesa blanc-i-vermella, paralitzada tot esperant el gol que no arribava de Diego Costa.

Al FC Barcelona tampoc el va estimular la derrota del Madrid sinó que el va calmar, com si el partit perdés transcendència, còmode amb la seva condició de líder provisional de La Lliga. Valverde va treure l'abric després d'abandonar l'assolellat FC Barcelona i arribar a l'encapotat Madrid. Apurat pels molts gols en contra i condicionat per les absències de Rakitic i Coutinho, va muntar una alineació pròpia de la temporada passada, un 4-4-2 amb la novetat del rombe, en la punta del qual se situava Arturo Vidal.

Molt pendent de les transicions blanc-i-vermelles, no va arriscar ni va concedir mentre en el camp va estar Sergi Roberto. Tampoc va parlar l'Atlètic. Fins al descans hagués estat un partit mut sinó hagués estat pels crits dels futbolistes en cada falta, moltes tàctiques i algunes de barriada, com si la por a perdre penalitzar més que en la final River-Boca. Ni un xut per a dos porters com Oblak i Ter Stegen.

Els blaugrana es van animar una mica amb l'entrada de Rafinha. Encara que van guanyar simetria, el joc d'Arthur és massa curt per treure del partit a l'Atlètic. Tampoc trencava Messi ni aprofundia Griezmann. No hi havia solistes en un partit tan silenciós que l'auditori solament estava pendent de l'error, de qui fallés per ser assenyalat i condemnat, circumstància que va acovardir els migcampistes i va enfocar l'àrbitre Gil Manzano.

El partit estava en una jugada més que en el joc, una situació que afavoria descaradament  l'Atlètic i penalitzava al Barça, disminuït des que es va posar dels nervis Arturo Vidal. El xilè va concedir dues faltes, la una buidada amb el cap i un braç —el VAR no veure que hi hagués penal— abans de botar un córner que va rematar Diego Costa. La força del cap de l'ariet va contrastar amb les toves mans de Ter Stegen.

L'Atlètic havia tingut una oportunitat per doblegar al Barcelona. Dembélé en va fer prou amb deu minuts per corregir la pesarosa i confusa actuació de l'equip de Valverde. No hi ha millor futbolista que el francès quan les coses van malament al Barça, fins i tot quan guanya l'Atlètic per 1-0. I ja són uns quants els resultats salvats per Dembélé. Així que el seu gol alimentarà el debat una jornada més sobre la inestabilitat de l'equip de Valverde. La pausa del francès abans de definir l'1-1 va ser el moment àlgid d'un partit avorrit i sense ocasions, manejat per l'Atlètic davant la falta d'ambició del Barça.

No se sap cap a on van Barça i Atlètic i està parat el Madrid. Hi ha Lliga.