La garantia Iniesta

El Barça va jugar un bon partit contra el M’Gladbach. Ja se sabia que els alemanys no eren un rival que pogués fer mal als blaugrana, ni per història ni per resultats, i més si es té en compte que van viatjar amb un equip juvenil i van donar descans durant molta estona a jugadors importants a la Bundesliga. També és conegut que a Europa la majoria de contraris coneixen menys el Barça i resulten més vulnerables que no pas a la Lliga. Només cal recordar el partit que els barcelonistes van empatar amb el Màlaga o el que van perdre contra l’Alabès.

A vegades segons quines comparacions porten a l’equívoc, de la mateixa manera que certes deduccions poden ser contraproduents, i més en el cas d’un equip tan punyeter com el Barça. No cal sobrevalorar ni exagerar, doncs, la darrera golejada a la Champions. Però tampoc s’ha de menystenir, sinó que convida a alguna reflexió, com ara que a l’alineació figuraven els fitxatges dels dos darrers anys, jugadors que per separat s’han guanyat moltes crítiques i que, en canvi, dimarts es van reivindicar plegats, especialment Aleix Vidal i Arda Turan.

No va ser casualitat que la seva bona actuació coincidís amb la titularitat d’Iniesta i Messi, els quals hi van tenir molt a veure, perquè al voltant d’aquests dos es pot evocar una de les versions més acadèmiques del Barça. Iniesta fa jugar l’equip en ordre i pausa, mentre que Messi marca les diferències per la seva visió del joc i capacitat golejadora, la més alta a Europa. El drama de Messi és que molts culers compten els títols que es deixen de guanyar perquè donen per descomptat que amb l’argentí cada any s’ha de conquerir la Lliga, la Copa i la Champions.

A Messi se’l considera un futbolista universal, mentre que Iniesta representa l’estil de joc del Barça. Ara se’l valora més que mai perquè Xavi se n’ha anat i a curt termini està en perill d’extinció l’espècie dels centrecampistes del Barça, futbolistes singulars que representen el joc de posició, la clau de volta del futbol al Camp Nou. Ja fa temps que des del club es diu que la millor generació de figures blaugrana és irrepetible i que s’ha de tornar a esperar un temps per recórrer a la Masia. La qüestió és que no s’aposta pel planter: només Marc Cardona va jugar contra el M’Gladbach.

La sensació és que ha canviat la tasca de captació, també a les categories inferiors, i en lloc de jugadors ràpids de peus i de cap es busquen futbolistes físics i valents, res a veure amb l’època en què s’apostava per promeses que només veien els que creien de debò en la marca futbolística blaugrana, com ara Milla, Guardiola o Busquets, per no parlar de Xavi, Iniesta i, és clar, Messi, perquè diuen que eren detectables per qualsevol entrenador, fos del Barça o no. Ara s’imposa la política de cessions perquè valors com Samper aprenguin el que no li ensenyaran al Barcelona.

No es tracta de clonar sinó de perseverar a mantenir la identitat futbolística que ha fet gran el Barça. Ser més competitius i globals que no pas selectius no assegura tenir més èxits per més lloable que sigui la tasca de Luis Enrique. L’entrenador va saber aixecar un equip cot des de la sortida del Tata i la mort del Tito, i va possibilitat que Neymar i Messi s’entenguessin a partir del fitxatge de Luis Suárez. Un triplet i un doblet, vuit títols sobre deu, avalen el tècnic asturià del Barça.

Però els triomfs han portat el segell del trident i, en canvi, les derrotes les firmen els suplents o els fitxatges, atès que ja no hi ha possibilitat de discutir sobre la Masia. I els tres davanters no passen precisament pel seu millor moment, fins i tot Arda porta un gol més que Neymar (set i sis), circumstància que obliga Luis Enrique a intervenir. Justificades les rotacions, el problema és que l’entrenador sembla més preocupat per les càrregues de treball que pels estats de forma, i no hi ha manera d’endevinar els futbolistes que més bé poden competir amb les figures del Barça.

Als fitxatges els costarà agafar confiança si no tenen continuïtat, si no saben què fan bé i malament després de cada partit, una cosa que només sembla passar amb André Gomes. El partit amb el M’Gladbach va evidenciar que Denis Suárez també està en disposició de lluitar per una plaça a l’equip titular de sempre, el que va conquerir Berlín. Les millors individualitats no poden fer perdre el sentit d’equip que representen jugadors com Iniesta i Messi, que van fer bons els nouvinguts en la darrera jornada de Champions.

Si Aleix Vidal va tenir una bona actuació contra el M’Gladbach no només va ser per la dona i la sogra, com va dir per explicar els ànims rebuts en l’anonimat, sinó també perquè es va entendre bé al camp amb Denis Suárez. També es va veure que Arda és més davanter que no migcampista, tal com juga el Barça. Els automatismes s’aprenen al Camp Nou i no només a la ciutat esportiva Joan Gamper. A efectes comercials, i com a evolució futbolística, el trident està molt bé, però el Barça tal vegada necessita recuperar el joc col·lectiu per tornar a ser el Barça.

Messi, Neymar i Luis Suárez fan que molts turistes vagin al Camp Nou, fins i tot seguidors del Madrid que celebren els gols de Sergio Ramos a la graderia sense cap mirament entre els aficionats del Barça, coses de la indústria de l’entreteniment, com si això fos Hollywood. Iniesta, en canvi, fa que l’equip funcioni com a col·lectiu, tingui personalitat i doni valor a la marca i al relat inconfusible de Més que un club que sempre ha tingut el Barça. Hi ha coses que no es poden comprar ni amb tots els calés del món.