“Els remataven a la vorera”

En Jean-Luc els va veure la cara perfectament. Eren just sota la seva finestra. Eren “molt joves” i portaven cadascun un kalàixnikov. En va poder veure dos, tot i que potser n'hi havia un altre. Sap segur que no portaven cinturons amb explosius i sap també que no van aixecar el dit del gallet en cap moment, com si no s'anessin a acabar mai les bales. “Durant quatre minuts no van deixar de disparar. Era una massacre. Quan aconseguien algú, el remataven a la vorera amb diversos trets més”, recorda a la porta del Café Le Belle Équipe, lloc on van morir 18 persones a mans dels terroristes.

Torniquets amb una samarreta. En Jean-Luc viu just al pis de dalt del cafè i recorda com a les 21.34 de divendres, mentre veia la televisió, van començar els trets al carrer. Les bales rebotaven contra totes bandes (dissabte encara es podien veure desenes d'orificis als aparadors propers) i els cadàvers van començar a amuntegar-se a la vorera del bar. “Vaig baixar corrents. Em vaig treure la samarreta i la vaig utilitzar per fer alguns torniquets. Vaig fer el que vaig poder, jo em dedico a la seguretat i tinc alguns coneixements”, s'excusa. Al seu costat, la seva filla continua en estat de xoc i no pot contenir els tremolors.

Buscant refugi. L'atac al Belle Équipe va ser dels més sagnants la nit del divendres. Moltes de les víctimes es van veure acorralades, d'altres van aconseguir fugir cap a les porteries properes. La Berta i la Lena tenen 18 anys i viuen a la cantonada del local. Van sentir les ràfegues de trets de seguida. “La gent va començar a córrer cap als portals i suplicava que els deixéssim entrar per protegir-se dels terroristes. Sentim trets durant 30 minuts”, recorda Berta, una estudiant basca resident a París. Amb ella, el dissabte a l'hora de dinar, encara hi havia amics i familiars de víctimes que ploraven desconsoladament amb l'altar de veles improvisat que la gent havia posat a la porta del bar. Encara no es creien el que havia passat.

“Vaig pensar que la meva germana era morta”. A 1,5 quilòmetres d'aquí, al bar Carrillon, Alejandra Mallol, auxiliar de vol espanyola, prenia divendres una cervesa amb la seva germana. Havien arribat sobre les 21.20, i pocs minuts després va arribar l'olor de pólvora, el fum i les ràfegues de trets. “A fora hi havia moltíssima gent. Primer van començar a disparar contra tots ells. Dins tothom es va llançar a terra, jo vaig aconseguir passar a l'altre costat de la barra per protegir-me”, explica. Aquí va perdre de vista a la seva germana, que es va quedar estesa a terra entre la multitud. Mentre van durar els trets es va fer el silenci. “Venien de fora, però les explosions retrunyien a l'orella com si el terrorista estigués dins. Vaig mirar cap a on era la meva germana i hi havia un petit toll de sang. Per un moment vaig pensar que era morta”.

Quan es van acabar els tirotejos, van començar els crits i van començar a sentir-se els noms propis dels amics i familiars, que la gent cridava per esbrinar si es trobaven bé. Tothom buscava algú. L'Alejandra va sentir la veu de la seva germana de seguida, però van estar una estona tombades. Ningú s'atrevia a aixecar-se. “El noi que teníem al costat estava destrossat. Un altre tenia una canonada de bala en la cama, un altre al costat… Ningú es posava dret al principi”, diu Mallol, encara molt consternada pel que va viure però ja de tornada a casa seva, a Alacant.

La cara del mal. Els dos assaltants que van atacar el Carrillon van recórrer el carrer que separa aquest bar del restaurant Petit Cambodge, a la zona del canal de Saint Martin. Van disparar contra tots els que van trobar pel camí, van crivellar la gent que era a la terrassa i a les primeres files de l'interior dels locals. Hi van morir 14 persones. Marie Lours, una veïna que va presenciar aquest atac des de la distància i que es va apropar l'endemà a la sala Bataclan amb un ram de flors, ho recordava així: “No m'ho podré treure mai del cap. És la cara del mal. És l'horror absolut”.