El Tour del 2016: un 14 de juliol al Ventoux, cronoescalada i Alps a dojo

El Tour és una metàfora que s'alimenta, com tots els esdeveniments arrelats a la memòria, d'allò que el record fixa com a veritable una vegada i es nega a canviar-ho per sempre i de símbols. Com a metàfora de la guerra que és, com tot l'esport, la guerra incruenta, diuen, la primera etapa del 103è Tour de França, el dissabte 2 de juliol, acabarà amb un tremend esprint de violenta velocitat a Utah Beach, un tros de sorra a l'Atlàntic conegut des del gran Desembarcament de Normandia del 1944 amb el nom clau que li va donar l'exèrcit dels EUA. Aquest escenari bèl·lic sensacional, reforçat per la proximitat de Bayeux, des d'on Guillem el Normand va marxar a conquistar l'illa de la Gran Bretanya, fa innecessari el recurs a les cruentes llambordes o als dics sacsejats pels vents que altres anys van destrossar l'escamot. Els enemics que esperen els ciclistes són només ciclístics: muntanyes, contrarellotge i algun pla maliciós, un mur a Cherbourg sota els paraigües, mitja muntanya a Lioran, prop dels Puys... Sense exageracions ni espectacles gratuïts.

Com a viver de falses veritats, el Tour del 16, presentat a París, com sempre a la tardor, quan els aficionats, a falta de carreres, viuen de somnis, trencarà amb una tradició que mai ha existit, la que cada any han de circumnavegar França els corredors en sentit diferent, segons les agulles del rellotge un any, amb els Alps abans que els Pirineus, i al revés, el següent. Com el 2015, i com en 60 dels 94 Tours en què s'han pujat Pirineus i Alps, la serralada que uneix França a Espanya (tres dies, més un quart de descans a Andorra, com en els vells temps d'Anquetil) arribarà abans que els Alps (cinc dies, i un de descans a Berna entremig, entre Suïssa i l'Alta Savoia, on, 230 anys després de la primera ascensió als seus 4.808 metres, brilla sempre el Mont Blanc els dies sense boira), i entremig, es trobaran consecutivament amb el mont Ventoux, la muntanya insòlita que no pertany a cap cadena ni massís, i amb una contrarellotge llarga a la Provença que tan bona pinta fa.

Al Ventoux, que per als ciclistes és la lluna i és la tragèdia, s'hi pujarà el 14 de juliol, que per al món és la revolució. L'última vegada que es va ascendir als més de 2.000 metres de la muntanya calba, Nairo Quintana va gosar desafiar l'intocable Chris Froome. El colombià va acabar desmaiat, esvaït entre les pedres blanques que enlluernen. Mai havia patit tant sobre una bici i va començar a quedar segon al Tour.

Perquè els escaladors que temen els contrarellotgistes construïts de watts no deixin passar pausades les muntanyes, el Tour ha col·locat una contrarellotge plana de 37 quilòmetres (dos, tres minuts per als especialistes) per espantar-los i atiar-los. La por de què vindrà els obligarà a atacar als Pirineus, entre Pau i Bagnères de Luchon (amb Tourmalet, Azet i Peyresourde i el seu descens) el segon dissabte de carrera, i entre Viella i, el diumenge a Andorra, després de Bonaigua i Cantó, final a Arcalís, allà on Ullrich, Virenque i Pantani van simbolitzar una tarda del 1997 el ciclisme d'una època.

Als Alps hi haurà el nus gordià del Tour 16. Cinc llargs dies i pocs grans noms confinats en un racó enganxat entre Suïssa i la Vall d'Aosta: no hi haurà Galibier ni Télégraphe, sinó les Colombières, la gran i la petita, Aravis, Forclaz, on Anquetil va enganyar Federico el 1963, l'inèdit Emosson, un embassament suís a 1.800 metres, i un colofó-picada d'ullet als escaladors, Quintana i companyia: una cronoescalada de 17 quilòmetres entre Sallanches i Megève, amb ascensió a l'inèdit coll de Chozeaux.

El dissabte 23, des de la Joux-Plane i el seu diabòlic descens, l'últim port dels Alps, com és habitual en la dècada (Semnoz el 13, l'Alpe-d’Huez el 15), es volarà als afores de París per acabar, com sempre, a la capital (als Camps Elisis des del 1975) l'últim diumenge de juliol.