La jugada

Menut com ha estat sempre, pàl·lid per naturalesa, fill del pati del col·legi de Fuentealbilla i del Bar Luján, Iniesta sempre ha cabut en un tros molt petit de camp. La memòria col·lectiva ni tan sols recorda el seu cèlebre partit com a mig centre a Lisboa, aquell que va acabar 0-0, sinó que només reté els seus exquisits regatejos com a fals extrem, les seves delicades parets amb Ronaldinho i Messi o els seus gols terminals a Stamford Bridge i Johannesburg.

La sensació és que era un futbolista de recorregut curt, un volant desequilibrant, fràgil i d'esforços mesurats, de bells detalls més que de grans partits, de suports, el joc del toco i me'n vaig per tornar a rebre, sempre associat a una rajola. Fins que dimarts va fer una jugada fora de catàleg contra el PSG. Luis Enrique li ha allargat la pista 15 metres, com va anunciar Valdano, i Iniesta la va recórrer d'àrea a àrea amb l'elegància d'un ballarí i el bisturí d'un forense, per habilitar Neymar.

Iniesta simbolitza l'essència del futbol del Barça

La jugada era gol o gol, per la conducció, pels driblatges i canvis de ritme amb què Iniesta va esquivar Cabaye, Cavani, Verrati i Marquinhos, per la seva determinació d'ençà que va prendre la pilota, es va girar i va traçar la seva carrera camp a través fins a Neymar. L'afició va esclatar en aplaudiments i va corejar llargament el nom d'Iniesta, avui un jugador més complet i intens, més savi i igualment artista, feliçment recuperat per a la causa, preocupat com estava el barcelonisme pel seu esgarriament.

Iniesta simbolitza l'essència del futbol del Barça. Tot i que els gols els marquen els tres pepinos, com denomina Piqué a Messi, Neymar i Suárez, el joc flueix quan el partit el processen els migcampistes i l'equip s'organitza a partir de Busquets. La sortida de pilota acostuma a ser més endreçada i la pressió col·lectiva en terreny contrari resulta tan sincronitzada com efectiva. A estones juga Xavi, Rakitic aprèn ràpid, Iniesta no falta i Luis Enrique ha recuperat fins i tot Sergi Roberto.

La presència dels mitjans garanteix l'estil, reconcilia l'equip actual amb la seva història més gloriosa, i les aportacions de Luis Enrique són capitals per augmentar la seva competitivitat, empitjorar rivals com el PSG i el City i millorar la lectura dels partits, com es va advertir dimarts, una jornada rica en registres i temps de joc: el rondo, pacient o ràpid, va alternar amb les transicions i sempre que va ser possible es va imposar l'atac curt i veloç. El control va ser absolut i per primera vegada es va completar un gran partit, sense alts i baixos, presidit per un futbol coral seriós i intel·ligent, amb pilota i sense. La barreja va funcionar tan bé que Alves no va ficar la pota, sinó que va jugar de manera excel·lent, i Messi va sortir del mig, va semblar un de més, convençut que no li tocava intervenir, solidari amb Iniesta. I és que la seva jugada expressa la fusió Luis Enrique-Barça, decisiva per poder aspirar a guanyar títols.