Escòcia decideix el futur del Regne Unit

Mhairi Black tenia només tres anys quan Douglas Alexander es va convertir en diputat el 1997. De fet, els pares d'ella el van votar. Avui, ell és el portaveu d'Afers Exteriors de l'oposició i cap d'estratègia de la campanya del Partit Laborista. Però alguna cosa s'ha interposat en el seu camí cap als cotxes oficials i les cimeres internacionals. Aquest obstacle és Mhairi Black, avui una estudiant de Polítiques de 20 anys, que disputa pel Partit Nacionalista Escocès (SNP) aquest escó que es comptava entre els més segurs dels laboristes. La batalla entre el veterà laborista i l'estudiant, que podria convertir-se en la diputada més jove que ha tingut mai el país, il·lustra molt bé el terratrèmol polític que està vivint Escòcia. Un fenomen que pot decidir qui governarà el Regne Unit després de les eleccions del proper 7 de maig.

Amb una estimació del vot per sobre del 50%, l'SNP està escombrant els laboristes del mapa polític d'Escòcia. Hi ha 59 escons escocesos a Westminster. En les eleccions del 2010 els laboristes en van obtenir 41 i els nacionalistes escocesos, sis. Avui totes les enquestes atorguen a l'SNP més de 40 escons. Els laboristes, per la seva banda, tot just en retindrien mitja dotzena. Això pot provocar que el laborista no sigui el partit amb més escons després de les properes eleccions i, per tant, poden contribuir al fet que David Cameron segueixi en el poder. Però alhora pot convertir l'SNP en la tercera força política al Parlament britànic i donar-li la clau per obrir la porta del número 10 de Downing Street a Ed Miliband, precisament el líder del partit que estan fent desaparèixer d'Escòcia.

Els laboristes han descartat un Govern de coalició amb l'SNP: suposaria governar el país amb un partit que té justament com a objectiu trencar la unió. Però hi ha més opcions que una coalició formal. Ara com ara, si les tendències no canvien en la recta final de la campanya, un Govern laborista en minoria amb el suport de l'SNP sembla el resultat més probable d'aquestes eleccions, en les quals els dos grans partits es troben en un empat tècnic i amb escons insuficients per formar un Govern en solitari. Una possibilitat que David Cameron, que va presentar dijous a Glasgow el programa electoral dels tories escocesos, va considerar una “coalició del caos” que “amenaça el futur del Regne Unit”.

“Si tenim la clau del poder, sota cap circumstància donarem suport a un Govern tory”, reitera Angus Robertson, portaveu al Parlament i director de campanya de l'SNP. “Però si hi ha una majoria alternativa, com sembla que serà el cas, l'avalarem”.

Mhairi Black acompanya a EL PAÍS de passeig per Paisley, el poble on va créixer i que vol representar a Westminster. Territori obrer, feu del laborisme, que va obtenir aquí el 60% dels vots el 2010. L'alarma va saltar quan una enquesta del passat 4 de febrer donava a l'SNP vuit punts d'avantatge en aquesta circumscripció. Aquell mateix dia Angus Robertson va anunciar els últims candidats de l'SNP. Mhairi Black seria l'encarregada de desbancar Douglas Alexander a Paisley. Sang fresca del partit contra l'establishment de Westminster. L'endemà, la mare de Black la va acompanyar al centre comercial a comprar el vestit jaqueta i pantalons que duu avui i que amb prou feines s'ha ret des de llavors.

Black diu que té algun vague record de l'arribada de Blair al poder, el 1997. “Recordo el meu pare mirant la tele entusiasmat, havien marxat els tories!”, explica. “Però a mesura que anava creixent veia el meu pare cada vegada més indignat. Un dia li vaig preguntar: ‘Els laboristes no eren els bons?’. I em va dir: ‘De fet, no’. El nou laborisme s'havia convertit en el vell tory. El partit va perdre la seva ànima”.

El 2011, quan l'SNP va obtenir la majoria al Parlament escocès i es va anunciar el referèndum, els Black van trencar els seus antics llaços polítics. “Si hi ha hagut alguna vegada un moment per afiliar-se a un partit, el moment és aquest”, li va dir el pare a Mhairi. Ella va agafar l'ordinador i tots dos es van afiliar a l'SNP.

La derrota de l'independentisme en el referèndum del setembre passat no ha fet més que disparar la popularitat del partit perdedor, encapçalat ara per Nicola Sturgeon, que va ser delfí d'Alex Salmond, que va dimitir per seguir ara la seva batalla des de Westminster. Davant el creixement del sí en la recta final d'aquella campanya, els grans partits van prometre més devolució de poders a Escòcia, i l'SNP, des de llavors, ha sabut explotar el sentiment de traïció. Molts escocesos no perdonen als laboristes tres anys de campanya braç a braç amb els tories.

Per tot això, l'SNP ha quadruplicat el seu nombre d'afiliats des del final del referèndum. Supera avui els 100.000 membres (més que la suma de la resta de partits a Escòcia), que constitueixen una poderosa màquina de fer campanya, rodada ja en els mesos previs a la consulta.

Així es va anar formant Black, fent campanya porta a porta pel sí. “Crec que el que ha passat a Escòcia, i jo en sóc un exemple, és que el referèndum ha forçat la gent a qüestionar-se les coses”, explica Black. “Ens ha fet obrir els ulls, mirar a la societat i dir: ‘Déu meu, per què ningú arregla tot això?’. Comencem a connectar els punts entre els problemes de les nostres vides i la política. Hi ha hagut un despertar polític en la societat i és bàsicament entre la gent jove. Sempre ens ha desil·lusionat el fet que no importa qui hi hagi a Westminster, perquè no canvia es. En aquestes eleccions la independència no està damunt de la taula. Acceptem que Escòcia ha triat seguir sent part de la Unió. La nostra tasca, com a partit escocès, és fer que el sistema funcioni millor per a nosaltres”.

El barri de Ferguslie sembla un decorat tret de la pel·lícula El show de Truman. El candidat laborista Jim Sheridan, que ha estat diputat des del 2001, presumeix que la delinqüència va baixar quan aquests habitatges clònics amb petits jardins van substituir els blocs de pisos. Les enquestes anuncien que Sheridan perdrà el seu escó en favor de l'SNP per un marge escàs, per això avui desafia la pluja trucant a les portes de les cases. “En aquestes eleccions només hi ha dos primers ministres possibles: un de conservador o un de laborista. Aquesta és l'alternativa”, explica a qui el vulgui escoltar. “La gent creu que el laborisme els ha decebut, que va girar l'esquena a la classe treballadora i es va apropar als poders econòmics i polítics”, afegeix. “Per això molts han marxat a l'SNP. Ed Miliband hauria de recuperar aquests votants”.

No obstant això, a Sheridan li toca fer campanya porta a porta el dia en què el diari local obre a tota pàgina amb aquest titular: “El laborisme ha donat Escòcia per perduda”. Miliband havia presentat la nit abans el programa electoral del partit, que incloïa més gestos cap als votants del centre que no pas cap al vell laborisme escocès, i posava en evidència Jim Murphy, líder del partit a Escòcia des del desembre, que va prometre que no avalarien més retallades al nord de la frontera.

Però a les portes Sheridan no només troba vells votants laboristes desencantats. També li toca explicar a la senyora Humphreys, jubilada, que no haurà de fer les maletes i marxar a Escòcia —com anuncia que farà si el seu partit pacta amb els independentistes— perquè els laboristes han descartat una coalició de Govern amb l'SNP. L'equilibri de missatges a les portes escoceses és tan complex com s'intueix el desenllaç de les eleccions.

Una cosa sí que sembla clara. Escòcia no vol un Govern conservador. “Els tories a Escòcia són el partit polític gran més odiat del món occidental, així de clar”, explica Robertson. L'objectiu, per tant, és comú. La diferència és com aconseguir-lo.