La llengua com a possibilitat de rescat a ‘Edèn’, de la islandesa Auður Ava Ólafsdóttir

Pel camí de tornada em ve al cap una notícia que vaig llegir fa poc sobre un informe del Fons Monetari Internacional segons el qual, si calgués triar entre dues opcions per reduir l’escalfament global, seria millor salvar les balenes que plantar arbres. Perquè cada balena absorbeix al llarg de la vida tant diòxid de carboni com dos mil bedolls junts”. Però, pensa la protagonista d’Edèn, la novel·la de l’escriptora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir, el millor “seria fer totes dues coses: salvar les balenes i plantar arbres”. Edèn és una novel·la sobre la pèrdua, però també sobre el desig de salvar allò que està a punt de perdre’s, a punt de desaparèixer. I no s’ha d’entendre aquí la pèrdua com una experiència exclusivament personal o íntima, perquè l’autora ens parla de la desaparició com a experiència col·lectiva, perquè allò que es perd ens pertany a tots: els arbres per culpa de la desforestació, l’aigua objecte d’especulació, els veïns que abandonen el poble i es traslladen a la ciutat, les balenes que apareixen sense vida a la costa, l’islandès, la llengua que cada cop es parla menys i les seves paraules, que deixen de ser utilitzades.

I és a través de la llengua que la protagonista, professora i especialista en llengües minoritàries en risc de desaparició, pren consciència que el món que l’envolta s’està esgotant: “Tornant cap a casa intento calcular quants arbres hauria de plantar per compensar el diòxid de carboni emès pels avions que he agafat aquest any. Crec que hauria de plantar tres-cents cinquanta arbres per cada vol transatlàntic”, reflexiona la protagonista, calculant tots els avions que ha agafat per anar als diferents congressos als quals ha estat convidada. Però no és l’estudi de les llengües minoritàries i els viatges fets l’únic factor, i tampoc el més determinant, en aquesta presa de consciència que porta la protagonista a vendre’s l’apartament i traslladar-se a una casa aïllada en mig del bosc que havia pertangut a una famosa escriptora. La presa de consciència ve acompanyada d’adonar-se de les paraules islandeses que ja no s’utilitzen, de les accepcions que ja ningú coneix i dels mots que han perdut la seva referència. Perquè no hi ha món fora del llenguatge; perquè, en realitat, fora del llenguatge no hi ha absolutament res, i d’això n’és plenament conscient l’autora, que a Edèn converteix la llengua islandesa no només en una metàfora de les altres moltes desaparicions que envolten la protagonista, sinó en el símptoma i, fins i tot, la causa de totes elles: perquè, quan mor una paraula mor també la realitat a la qual feia referència; perquè quan deixem de fer servir una paraula i, per tant, d’anomenar una cosa, aquesta cosa deixa d’existir.

Per això, la lluita de l’Alba no comença traslladant-se a una casa en mig del bosc i replantejant-se una manera de viure: el seu trasllat es pot llegir com una conseqüència del seu estudi de la llengua, perquè la recuperació de tot el que s’ha perdut comença, en veritat, rescatant les paraules que han deixat d’usar-se, reivindicant els significats perduts, dipositant llibres en islandès en la petita botiga del poble perquè la gent els agafi i ensenyant islandès a un jove immigrant. Si Klemperer va percebre la inoculació del feixisme a través de la transformació de la llengua —significats, maneres de parlar…—, Ólafsdóttir percep la fragilitat d’un món que s’esgota a través de les paraules: l’autora no presta només atenció als termes que han caigut en el desús o han perdut accepcions, sinó també a la manera de parlar o, com diu la protagonista, en els codis lingüístics que s’imposen: “Accions en què el codi lingüístic no intervé”, enumera l’Alba, “Passejar per la natura. Treballar al jardí. Treballar al bancal de patates. Alenar. Mirar el cel de sobre la muntanya. Sentir els ocells. El sexe”.

La resistència contra els codis lingüístics troba el seu reflex en la resistència contra la manera de viure i de relacionar-se, amb els altres i amb l’entorn. L’interès per part dels veïns del poble pels llibres de gramàtica islandesa és un acte de resistència, com ho és la lluita del ramader contra l’especulació de l’aigua; el desig del jove immigrant d’aprendre islandès és una forma de resistència, com ho és el gest de l’Alba d’acollir-lo a casa seva, en aquesta nova casa a la muntanya on és possible viure amb altres ritmes que a la ciutat i amb un respecte cap a l’entorn natural. L’edèn, en aquest sentit, no és un lloc, sinó una manera d’estar en el món, i el llenguatge és allò que defineix el nostre estar en el món. Per tant, tota resistència parteix de la paraula i és en el llenguatge i en la seva resistència als codis on es pot trobar la possibilitat de rescat.