‘Els llocs de l’ànima’, d’Albert Mestres: Camins de perfecció

De llocs espirituals n’hi ha de moltes menes”, escriu Albert Mestres (Barcelona, 1960) en el capítol dedicat a Ramon Llull i la muntanya de Randa en aquestes incursions literàries per la naturalesa que antologa a Els llocs de l’ànima, “però la majoria estan o molt per damunt o molt per dessota de la terra plana, on homes i dones fan la seva vida terrestre feliç o infeliç però immergida en els neguits del dia a dia. Per tant, arribar en aquests punts per connectar amb l’espiritualitat requereix la majoria de vegades una ascensió o un descens”. És d’aquests llocs sobre els que versen els textos que Albert Mestres, un d’aquells novel·listes tan competents d’ara mateix que semblen condemnats a ser llegits clandestinament per un públic minoritari, selecciona i comenta com si fossin brins de la literatura universal, o com si oferís una mostra d’un possible quadern de les seves riques lectures particulars. A Els llocs de l’ànima hi podem llegir textos memorables d’Homer i Virgili, de Dante i Petrarca, de Maria de França i Isabel de Villena, de Jacint Verdaguer o Marià Aguiló, de Geor­ge Sand i Jules Verne, ascensos al cel de l’intel·lecte o baixades a l’infern del cor, com si al cap i a la fi tothom s’entossudís, fins i tot a pesar seu, a descobrir el mateix que va descobrir Petrarca quan, al cim del Mont Ventós —la veracitat de l’aventura és qüestionable—, va asseure’s a llegir Les confessions de Sant Agustí, que l’important no era tant la contemplació del món exterior com el coneixement de la cara A o la cara B del món interior.

I és així com, una vegada hem deixat Ramon Llull retirat en una de les seves possessions de Mallorca, després d’haver vist en una església l’espant del pit cancerós d’una dona jove just quan acabava d’entrar-hi a cavall per seduir-la, coneixem la revelació del poeta William Wordsworth al cim de la muntanya més alta de Gal·les, una experiència gairebé metafísica que li fa sentir la veu de la naturalesa, el poder de la imaginació poètica, que té la virtut de convertir en realitat l’intangible gràcies a la forma ideal que poden assolir les paraules. O acompanyem el poeta japonès Matsuo Basho en el seu pelegrinatge al santuari de Gassan, un viatge tan a l’interior del país com a l’interior de la persona, a la recerca de si mateix més enllà de l’admiració per les altes muntanyes, els grans fluxos del mar, els llargs cursos dels rius i la immensitat de l’oceà, talment com si també hagués après les lliçons de Sant Agustí.

L’autor és un d’aquells novel·listes tan competents d’ara mateix que semblen condemnats a ser llegits clandestinament per un públic minoritari

Els camins cap amunt de l’esperit són uns camins de perfecció tan fèrtils com ho són també els viatges al submon d’Ixtar al poema de Guilgameix, el periple d’Ulisses a l’Hades com si fos el peatge a pagar abans d’emprendre el retorn cap a casa, o l’entrada a l’Avern d’Eneas que narra Virgili a l’Eneida. “La baixada a l’infern és el viatge al centre de la nostra ànima, allà on habiten els nostres morts i els nostres dimonis, i on hem d’aprendre a conviure-hi i acceptar-los, per, quan pugem als cims i se’ns airegin els pulmons i se’ns eixampli l’ànima, poder-la obrir de bat a bat i alliberar-los”, conclou Albert Mestres al final de llibre, segurament perquè sap que els llocs de l’ànima són els llocs naturals per on transita l’alta literatura que ha antologat i comentat amb tanta mestria. Els llocs de l’ànima farà molt bona companyia als lectors a qui no els espanta conèixer-se una mica més bé.