Una pintura (i natura) eviterna de Martín Domínguez

D’ençà del 1997, en què publica Les confidències del comte Buffon, Martí Domínguez ha transmès amb gràcia i amenitat coneixements extrets de les ciències naturals. Ho ha fet mitjançant ficcions tot terreny, destinades a un públic ampli, entre les quals trobem biografies novel·lades, articles i assaigs. La seva ...

D’ençà del 1997, en què publica Les confidències del comte Buffon, Martí Domínguez ha transmès amb gràcia i amenitat coneixements extrets de les ciències naturals. Ho ha fet mitjançant ficcions tot terreny, destinades a un públic ampli, entre les quals trobem biografies novel·lades, articles i assaigs. La seva trajectòria com a biòleg i divulgador científic l’ha convertit en una de les veus més convençudes de la necessitat d’hibridar gèneres i disciplines. Una veu que s’expressa sempre des d’un punt de partida inequívoc: el racionalisme il·lustrat i l’ànsia de saber que motivà l’obra infatigable de Goethe, Voltaire i Buffon, tres dels seus grans referents intel·lectuals.

A diferència dels llibres anteriors, centrats en figures històriques, el fil conductor de Del natural és l’evolució estètica de la pintura (i del natural) des del Renaixement fins a l’impressionisme. L’autor interpreta el natural com a part d’una realitat problemàtica, que es converteix en l’objecte de la representació i que, com a tal, té una significació especial, que depèn de la relació (i la mirada) que l’espècie humana hi estableix. Tensada entre el descrèdit de la realitat (en les primeres obres prerenaixentistes) i el descrèdit de la irrealitat (en el XIX), la representació de la natura, l’ésser humà i el paisatge són el centre del debat estètic sobre el qual pendula l’art europeu dels darrers cinc segles, que és revisat a partir d’obres concretes.

Partint de la màxima sapere vedere (‘saber mirar’), atribuïda a Matteo Marangoni, Domínguez s’interessa per la intrahistòria de madonnes, natures mortes, paisatges i retrats, i assenyala el paper que tenen els animals i les plantes en el procés (progressiu) de descoberta de la realitat. Així, l’obra de Van Eyck, Pisanello, Dürer, Friedrich i Monet és revisada a partir d’elements concrets (el poncem, les papallones, l’escanyapolls, la glacera i la garsa), que impliquen diversos graus de veracitat en el tractament del natural. Domínguez explica com aquesta veracitat provoca reaccions diferents i suposa una nova relació estètica amb l’espectador. La fal·lera pel natural també inclou representacions fantasioses, com la del camell de Giotto, que té peülles de cavall.

Domínguez té en compte els desafiaments tècnics de cada època (com la perspectiva o el nu), el marc social, econòmic i simbòlic en què es desenvolupa l’obra, així com les dificultats a què es van haver d’enfrontar algunes dones pintores (Lavinia Fontana, Sofonisba Anguissola, Rosa Bonheur). L’anàlisi contextualitzada del motiu permet de destacar la importància del que és petit (els peiximinuti, com diu en un llibre anterior) en la creació artística. Fixar-se, per exemple, en l’ús del barretet (una planta silvestre) en Botticelli permet copsar-ne millor la significació. Repassar les dificultats que va tenir Géricault per representar cavalls al galop permet apreciar l’esforç per fixar-ne el moviment, un moviment que fou vist com el “signe més aparent de la vida”. O atenir-se a la bellesa horticultora dels enciams de Pissarro ajuda a entendre’n el temperament.

Acompanyat de grans mestres (G. Vasari, W. Pater, E. H. Gombrich, G. Steiner, T. Todorov, Joan Fuster), Domínguez construeix un llibre fet de ciència, cultura, observació i sensibilitat, guardonat amb el premi Bones Lletres d’assaig humanístic. Amb una prosa agraïda i efusiva, l’autor posa en evidència que els coneixements etnobotànics dels artistes no són el resultat, només, d’una tendència estètica que contribuirà a l’evolució artística, sinó que esdevenen un recurs útil per fer que la pintura vessi de vida. Com dirà més endavant Balthus, pintar no és no representar, sinó penetrar. Fer la natura més viva. O eviterna.