“Per què continuen els desnonaments?”

El 15 de juliol va arribar una carta a la redacció. Un divendres. Més o menys cap a les nou de la nit. Potser per això no la vaig llegir fins al cap de gairebé tres dies. A la missiva, gairebé al començament, s’hi podia llegir aquesta frase lacònica: “Estic en una situació que per desgràcia és comuna en aquest país”. Eren les primeres paraules de B. A., una dona de 53 anys que explicava la història d’un desnonament. Cal dir que aleshores encara no s’havia fet efectiu. De fet, des del 2020, la seva mare i ella havien aconsegu...

El 15 de juliol va arribar una carta a la redacció. Un divendres. Més o menys cap a les nou de la nit. Potser per això no la vaig llegir fins al cap de gairebé tres dies. A la missiva, gairebé al començament, s’hi podia llegir aquesta frase lacònica: “Estic en una situació que per desgràcia és comuna en aquest país”. Eren les primeres paraules de B. A., una dona de 53 anys que explicava la història d’un desnonament. Cal dir que aleshores encara no s’havia fet efectiu. De fet, des del 2020, la seva mare i ella havien aconseguit paralitzar-lo en sis ocasions. Però la carta deixava entreveure que el que havia de venir era inevitable. “Hem d’enfrontar-nos a la realitat que ben aviat que ens quedarem al carrer”, continuava B., que sempre va preferir mantenir-se així, amb les inicials, en el cas que la seva història s’arribés a publicar.

Aviat vam intercanviar correus. Aquell mateix dia vam parlar per primera vegada per telèfon. Vivia a Barcelona: la capital de Catalunya s’ha habituat a encapçalar les estadístiques de desnonaments a tot l’estat durant els últims anys. La salutació va ser tímida, tal com començava la carta, que es publica amb la seva aprovació al final d’aquest article. La seva veu primer gairebé amagada, després fent circumloquis, finalment enfilant-se amb determinació. Va ser durant aquella conversa que em va fer la pregunta, aparentment senzilla, encara que oculta pel vel del que s’ha imposat com la normalitat des de la crisi econòmica del 2008. Com un cop de puny al buit, com si ja no li quedés força, m’ho va deixar caure: “Per què continuen els desnonaments?”

Els desnonaments, avui

Durant aquelles setmanes s’havia publicat un estudi elaborat per diferents entitats socials que analitzava els efectes d’una llei: la llei catalana antidesnonaments, tècnicament anomenada “de mesures urgents per afrontar l’emergència habitacional i la pobresa energètica”. Molts l’anomenen, simplement, la 24/2015. Es va aprovar ara fa poc més d’un lustre.

L’informe sostenia que les mesures que havien impulsat les entitats socials, entre les quals la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), havien aconseguit paralitzar anualment uns 1.000 desnonaments, a més de 200.000 talls de subministrament d’energia des del 2015.

Aquest havia estat el cas de B. La norma, amb l’objectiu d’escapçar els desnonaments de famílies reconegudes com a vulnerables, s’aplicava al seu cas: la seva mare havia abandonat el seu negoci per un càncer i, malgrat reincorporar-se al mercat laboral un cop recuperada, va ser acomiadada del seu lloc de treball com a recepcionista el 2018. L’única font d’ingressos de la família es tallava. Pel que fa a B., que tenia una formació tècnica en ciències i havia cotitzat fins el 2009, quan va perdre la feina amb l’inici de la crisi va desenvolupar una discapacitat permanent (certificada per l’administració) que dificultava el seu retorn al mercat laboral. (Uns mesos després, quan ja havia hagut de marxar de casa, explicarà el motiu d’aquella discapacitat, una baula més en la cadena d’esdeveniments que la van dur fins a aquest punt.)

Mentre que la mitjana europea de parc públic d’habitatge és del 9%, a Espanya és només del 2%

Al llarg del període que cobreix l’estudi (2015-2021), a Catalunya es van fer uns 84.456 desnonaments, segons el registre del Consell Superior del Poder Judicial. Això suposava un 20% dels que es van fer a Espanya en la mateixa etapa (375.592), situant Catalunya al capdavant a tot l’estat. Malgrat tot, des de l’aprovació de la norma, s’havia produït una disminució en la sèrie històrica: dels 15.000 el 2015 s’havia passat al voltant de 12.000 el 2019, abans de la pandèmia, moment en què els desnonaments van caure a tot Espanya.

Interpretacions jurídiques, baralles polítiques

Durant aquell període els expedients es van acumular a les taules dels jutjats, en espera de ser executats. Així ho descriu el magistrat José María Fernández Seijo. Entre el 2011 i el 2012, durant els anys més durs de la gran crisi econòmica, s’havia fet cèlebre per dictar unes sentències a Barcelona que van dur el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea a obligar Espanya a modificar la seva llei hipotecària. El 2021, tanmateix, els desnonaments van remuntar, amb Catalunya superant els 9.000 casos.

Coincidint amb l’increment exponencial de desallotjaments, el passat mes de febrer es va aprovar una nova llei al Parlament de Catalunya. La norma, tramitada amb caràcter d’urgència, va trigar vuit mesos a aprovar-se. Entre els motius del retard hi havia les esmenes de Junts a la norma (malgrat figurar entre els seus promotors, al costat d’ERC, la CUP i els comuns) o la paralització de l’activitat parlamentària amb motiu de la inhabilitació d’un diputat independentista. Però això era només la punta de l’iceberg dels vaivens a què les polítiques d’habitatge catalanes s’han enfrontat dins i fora de la comunitat.

La nova llei buscava recuperar les mesures que, per mitjà d’un decret, havia tirat endavant l’executiu català, llavors liderat per l’expresident Quim Torra, i que havien estat anul·lades pel Tribunal Constitucional el 2019 després d’un recurs d’inconstitucio­nalitat del Partit Popular. Aquell decret pretenia reforçar lleis d’habitatge anteriors, així com ampliar la 24/2015.

Com altres juristes que van ser consultats, Fernández Seijo havia mostrat els seus dubtes sobre l’aplicació satisfactòria de la nova norma. La llei naixia “amb bona voluntat”, però considerava que no es podria desenvolupar en tant que els jutges la podien interpretar com una “invasió de competències” respecte de la norma estatal. (Després de la seva aprovació, els desnonaments han continuat a Catalunya, amb gairebé 5.000 casos durant el 2022.) Segons la resolució del desnonament que B. mostraria temps després, el jutjat havia optat per atenir-se al reglament estatal. El seu cas hauria estat cobert per la norma catalana.

Hi ha milers de pisos buits, però la llista d’espera per accedir a un pis públic pot superar els tres anys

“Catalunya sempre ha tingut bones lleis en matèria d’habitatge des de l’època de Carme Trilla”, va sintetitzar després Fernández Seijo, “però per una raó o per una altra no s’han complert”. Carme Trilla havia estat directora general i secretària d’Habitatge de la Generalitat entre el 2004 i el 2011, durant els governs de Pasqual Maragall i José Montilla. En aquell període es va impulsar la llei 18/2007 de dret a l’habitatge i el Pacte Nacional per l’Habitatge 2007-2016.

El Pacte Nacional, que va comptar amb la participació dels diferents actors implicats (institucions, entitats financeres, promotors i administradors de finques, partits polítics i moviments socials), va ser l’àmbit que va fer possible l’aprovació de la llei, segons descriu Trilla durant una entrevista telefònica. Era una norma més “general”, que establia les bases per a una política habitacional en un context inflacionista propi de la bombolla immobiliària que es vivia llavors. Això la diferenciava de les lleis més recents, “enfocades a problemes concrets que han sorgit a partir de la crisi, com la vulnerabilitat residencial”.

El pacte, tot i així, “es va trencar” el 2011, amb l’inici del següent govern, liderat per Artur Mas. “Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat es va considerar que no era necessària una política d’habitatge i el pressupost va caure en picat… Això ha suposat deu anys d’abandonament, una falta de responsabilitat i de visió de futur per part de les administra­cions”. Van ser aquestes circumstàncies les que van portar Ada Colau, antiga portaveu de la PAH, a l’alcaldia de Barcelona. La promesa de posar fi als desnonaments, amb unes partides pressupostàries milionàries per al sector de l’habitatge des que governa el 2015, no ha aconseguit tallar els problemes estructurals que afronta el parc públic.

Un parc públic “exigu”

Havien passat gairebé tres mesos des de la primera trucada. Quan B. va respondre el dilluns 17, va explicar que s’acostava una setmana complicada: “Aquest divendres ens desnonen”. Faltaven menys de cinc dies. Encara no sabia on anirien a parar. L’assistenta social, “extremament competent però sobrepassada pel volum de feina”, els havia dit que en aquell moment no disposaven de cap pensió per proporcionar-los: “La setmana passada ens confessava amb dolor que una família amb un nen s’havia quedat al carrer, i que no havia pogut fer-hi res”, deia a la carta.

Anar a una pensió, que normalment era un hostel de turistes, era una de les últimes solucions per a persones en la seva situació. Malgrat que havia estat acceptada a la denominada Taula d’Emergència —una de les vies per accedir al parc públic d’habitatge—, la llista d’espera en el seu cas ja portava tres anys de demora. No era l’única. Els pisos, segons descriu, “es rifen com una loteria”.

L’actual situació d’increment de preus amenaça d’accentuar la crisi dels desnonaments

Fins a finals del 2021, prop de 10.000 persones vivien en pisos gestionats per entitats socials a Catalunya, segons un informe del desembre passat presentat per la Taula del Tercer Sector i Cohabitac. “L’Estat no s’ha preparat per assumir el volum creixent de persones vulnerables amb necessitat d’un habitatge: el parc públic en aquest país és exigu, del 2% [uns 300.000 habitatges]”, crítica Trilla. La mitjana europea és del 9%.

Una mirada diferent

L’octubre del 2021, en un carrer estret del barri de Nou Barris, van aparcar cinc furgonetes dels Mossos d’Esquadra. Van tancar el carrer pels dos extrems. Aquell dia s’havia d’executar un desnonament. Els Mossos hi van acudir malgrat el pacte preelectoral entre ERC i la CUP de principis del 2021: en cas de desallotjaments amb presència de famílies vulnerables, veto a les unitats d’ordre públic. Aquest mes el Departament d’Interior de la Generalitat ha ratificat aquest tipus d’intervencions en casos de risc.

A la casa hi havia joves i famílies amb fills. Com en altres casos d’aquella mateixa setmana, van ser desallotjats, malgrat que el Govern central havia dictat una cinquena pròrroga de la moratòria de llançaments per la pandèmia. Van ser desnonats malgrat que la pròrroga impedia el desallotjament de famílies vulnerables amb informes de serveis socials, com era el cas, fins i tot si es tractava d’una ocupació.

Aquell dia hi era Maija Salmi, la corresponsal a Espanya d’un mitjà públic finlandès que preparava un reportatge sobre els desnonaments. Quan es va publicar, el reportatge de Maija va ser molt comentat al seu ­país. “A Finlàndia, per llei, això no pot passar”, em respon per telèfon: “És difícil pensar que algú hauria d’ocupar un habitatge. La legislació no ho permet, les autoritats vindrien i te’l traurien. Però no arribem a aquest punt perquè l’Estat t’ofereix un habitatge social”. El país escandinau és el sisè de la Unió Europea amb més oferta pública en aquest camp: el 13% del parc d’habitatge.

La Sareb: un cas particular

La casa desnonada aquell dia era propietat de la Sareb, l’entitat amb majoria de capital públic que es va quedar amb els actius tòxics després del rescat a la banca el 2012. La societat disposa de més de 12.000 habitatges a Catalunya. A cap altra comunitats en té tants. A la Comunitat Valenciana té 8.086 habitatges, i a Madrid, per exemple, 2.700. El govern ha demanat gestionar els seus actius per destinar-los al parc públic, un prec amb què coincideixen les entitats socials.

“No solucionaria les llistes d’espera, però avui seria una ajuda ràpida. Perquè arribar als percentatges d’habitatge públic que necessitem pot trigar anys”, afirma Santi Mas de Xaxàs, portaveu de la PAH i que també era aquell matí a Nou Barris.

En aquest context, fa uns dies, la PAH va protestar davant de la seu del PSC a Barcelona. El motiu era una esmena dels socialistes a nivell estatal a la llei d’enjudiciament criminal, que preveu el desallotjament de persones que ocupin un habitatge en un màxim de 48 hores. El PSOE la va promoure sense el suport d’Unides Podem, el seu soci de govern, i després de votar en contra de propostes semblants del passat, com una del PP el febrer del 2021.

“El missatge que ens transmet el Partit Socialista és que no tira endavant una llei d’habitatge estatal [el projecte està bloquejat al Congrés malgrat la promesa del govern feta a Brussel·les d’aprovar-lo abans de setembre], i tot i això troba molt fàcil tramitar-ne una altra per desnonar en 48 hores les persones que s’han vist obligades a ocupar, sobretot perquè no hi ha un parc d’habitatge públic”, diu Mas de Xaxàs. Després continua: “Si diuen que n’hi ha prou amb presentar un informe de vulnerabilitat en menys de 48 hores, és que no entenen com funciona la seva pròpia administració. Podríem arribar a un acord per acabar amb els criminals que s’amaguen en un habitatge buit, que no són la majoria, però s’hi posen i criminalitzen la pobresa en lloc de proposar lleis que realment ataquin l’arrel del problema. Estem parlant d’un bé de primera necessitat”.

Una cambra pròpia

La nit abans del desnonament, l’assistenta social va trobar una habitació per a B. i la seva mare a Badalona. Era l’única opció. Asseguda en un banc al costat d’una estació de metro, el diumenge 13 de novembre explica el motiu de la seva discapacitat, mentre arruga entre els dits una bossa de tela. Un dia, travessant el carrer amb el semàfor en verd, un cotxe se’l va saltar i la va atropellar. Després van venir uns anys caminant amb caminador. D’això li han quedat seqüeles, fins avui, com una fibromiàlgia que no l’abandona. Un dels aspectes en els quals se centrava aquell informe que analitzava els efectes de la 24/2015 era la salut precària que pateixen les persones en situació d’inseguretat residencial, especialment dones i nens.

No sap fins quan s’estaran en aquella pensió. Al principi es preguntava, com a la carta, quina classe d’Estat de dret s’ha construït, “on les lleis no ens protegeixen i els drets són paper mullat”. Malgrat això, passats uns minuts, recupera el somriure i fa broma. La persona que va escriure aquella carta, i que aquell dia a Badalona em va dir que preferia mantenir-se en l’anonimat —”no soc l’única persona que havia passat per això, perquè afecta milers”—, ho va fer amb una intenció. Si tot acabava malament, em va dir, esperava que aquella carta servís per dir que els desnonaments continuen: “Potser així algun dia les coses canvien”.

L’imaginari de l’ocupació

En traslladar-li la pregunta que B. va deixar caure durant la primera trucada, Fernández Seijo va començar per establir una distinció necessària. “Quan l’opinió pública parla de desnonaments, nosaltres distingim tres tipologies diferents”, va matisar el magistrat, abans d’agregar que s’ha tendit a englobar-ho tot sota la categoria despectiva d’“okupa”. D’una banda, hi ha els desallotjaments que afecten persones amb un habitatge comprat amb un préstec hipotecari i que no l’han pogut continuar pagant. “És allà on hi ha un repunt. Es reprodueixen els mateixos problemes que arrosseguem des del 2008, clàusules abusives, pisos valorats per sobre del valor real...”.

El segon motiu rau en els lloguers i el seu impagament. “Com que no s’han pogut limitar de manera efectiva els preus del lloguer, els propietaris actualitzen la renda a nivell de mercat i senzillament hi ha gent que no hi arriba”. (Des del 2005 fins al 2020, el preu del lloguer a Catalunya ha crescut un 16% més que la renda per càpita, i els joves i les persones vulnerables són els qui més ho han patit, segons un informe d’aquest any de la càtedra d’empresa Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra i l’Associació de Promotors de Catalunya). Aquest era el cas de B. i la seva mare. Van continuar pagant el lloguer durant un temps amb els estalvis que els quedaven, a banda del subsidi que rebien de l’administració atesa la seva situació de vulnerabilitat.

“Tot això es vincula, a més, amb la gentrificació que viuen alguns barris de Barcelona”, va continuar el jurista. Fa referència a barris com Sant Andreu o Sants, que històricament han tingut preus de lloguer més “moderats”: “Ara estan en mans de gent amb molt poder adquisitiu”.

El cas dels okupes, “aquells que no tenen un títol ni dret que reconegui la seva vulnerabilitat”, crítica Fernández Seijo, “no és generalitzat”: “Crec que hi ha una campanya interessada i esbiaixada. No hi ha un problema generalitzat d’un moviment okupa que estigui clavant puntades de peu a portes en pisos buits. Al darrere d’això, entre altres coses, també hi ha campanyes d’empreses de seguretat. És un debat on es barregen diferents aspectes, i sempre perjudicant els més febles”.